Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
SEXE, POSTUREIG I REGGAETON

Els millennials descobreixen el crim d'Alcàsser

«Quina necessitat hi ha de tornar a obrir aquest calaix de teories conspiranoiques, por i dolor dues dècades després, si no s'han aportat ni proves ni testimonis?»

per Gina Driéguez, 30 de juny de 2019 a les 17:45 |
Un dels acusats del crim
L'article comença amb una afirmació que no és certa perquè ja s'ha comentat que el terme millennial inclou la generació entre el 81 i el 99, però aquest títol va ser el que vaig utilitzar a xarxes quan vaig començar a mirar El caso Alcàsser a Netflix.

La bretxa generacional es fa evident, perquè aquest cas va commocionar Espanya sencera i horripilar generacions de noies joves a qui els va canviar la vida, en canvi, jo en sabia ben poca cosa. Quan n'havia sentit parlar i havia consultat als meus pares sempre rebia la mateixa resposta: "Van segrestar tres nenes que van aparèixer mortes i els mitjans de comunicació van fer un seguiment horrible de tot el cas". No en sabia res més i tampoc havia consultat res més fins ara. El director Elías León Siminiani i el productor Ramón Campos han desgranat punt per punt i en cinc capítols l'assassinat d'aquelles tres menors, la investigació, el judici, totes les teories oficials i oficioses i, com no podia ser d'una altra manera, el paper dels mitjans de comunicació.


Desconec si es considera que la teleporqueria va néixer en aquell any, però crec que el "seguiment horrible per part dels mitjans" al qual havien fet referència els meus pares es queda curt mentre apareixen davant dels meus ulls imatges de De tú a tú de Nieves Herrero i ¿Quén sabe dónde? de Paco Lobatón. Llavors intento fer l'exercici de posar-me davant d'un mirall i em plantejo: què és exactament el que em diferencia a mi clicant el play per mirar aquest documental de les persones que van seguir a Herrero o Lobatón? 27 anys de diferència? L'ètica i estètica que aporta un documental i no aquells infames programes? Perquè al cap i a la fi tinc clar, per molt que no m'agradi, el que tinc en comú amb aquells espectadors: la morbositat.
 

Elías León Siminiani i Ramón Campos, director i productor de la sèrie Foto: ACN


Ser conscient d'això fa plantejar-me i dubtar de quina ha estat la necessitat de tornar a explicar tot el que va succeir. Quina necessitat hi ha de tornar a obrir aquest calaix de teories conspiranoiques, por i dolor dues dècades després? És a dir, si no s'han aportat proves noves, ni tan sols noves teories ni nous testimonis, què justifica fer ara El Caso Alcàsser? Quin és el missatge que ens deixa o vol deixar i amb quin objectiu es fa?

Poques diferències podríem trobar amb un remake cinematogràfic dels que ara estan tan de moda. Agafem una pel·lícula dels anys 80 o 90, creem un nou món audiovisual amb les millores tècniques, fem sortir els actors originals a fer un cameo i tornem a explicar exactament la mateixa història a una generació diferent. És potser això el que ha fet El Caso Alcàsser amb tots aquells nascuts més enllà de l'any 92?


El documental m'ha agradat i m'ha presentat un horror que no coneixia, però em presenta molts dubtes i m'incomoda. M'incomoda principalment perquè no entenc de què serveix presentar l'horror televisiu que van fer Herrero, Lobatón i Pepe Navarro (Esta noche cruzamos el Mississipi) si poques diferències hi ha amb el seguiment actual de les desgràcies.

El documental està fet perquè es torni a reprovar públicament els periodistes més importants dels anys 90? O hauria de ser perquè pensem en si realment el Cas Alcàsser va marcar un abans i un després en el periodisme de successos? Què diferencia el cas Alcàsser de buscar, en estricte directe i 24 hores al dia, un nen que ha caigut en un pou? No posem el mirall als espectadors de fa 24 anys, posem-lo davant dels nostres morros.

Si hagués volgut, El caso Alcàsser hauria pogut aportar noves lectures, per exemple la de la periodista Nerea Barjola, que el 2018 va escriure Microfísica sexista del poder: El caso Alcàsser y la construcción del terror sexual, un llibre que reflexiona sobre el discurs mediàtic al voltant del cas i les seves conseqüències socials, entenent els fets no com quelcom aïllat sinó dins un sistema patriarcal.

Si aquesta nova lectura s'hagués fet valdre per fer un nou relat, ho hauríem vist des del primer moment, però no: es fa als últims minuts de l'últim capítol, superposant imatges amb lemes de manifestacions feministes. El documental presenta un final que aplaudirà tothom perquè el feminisme ven, fins i tot per tancar amb un final rodó un dels episodis més foscos i morbosos de la història d'Espanya.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació