28
de juny
del
2019
Actualitzat
a les
18:43h
Des de les eleccions del 21-D del 2017 i, especialment, des de la renúncia de Xavier Domènech com a líder del partit, el projecte dels comuns pateix serioses dificultats per consolidar-se més enllà de Barcelona. Ho han fet evident els mals resultats a les eleccions municipals -que el partit ha intentat mitigar amb la retenció de l'alcaldia d'Ada Colau- i també la pèrdua de la pole position a les eleccions espanyoles, on van caure dels 12 diputats als set. Amb aquesta radiografia de la situació, Catalunya en Comú es veu abocada a endreçar-se i, segons ha pogut saber NacióDigital, renovarà la seva cúpula a la tardor. En aquests moments, és el trident Colau, Candela López i Ramon Arnabat el que pilota formalment una confluència debilitada per les turbulències internes i la fragmentació territorial.
No fa ni un any que el partit va triar els 30 components de l'actual direcció, que havia de tenir una vigència de dos anys. Era el 3 de juliol quan el tàndem Domènech-Colau es va imposar en unes primàries precedides per un procés convuls de confecció de la llista. Elisenda Alamany, que aspirava a liderar el partit de la mà de l'arquitecte de Catalunya en Comú, va acabar renunciant a formar part de la direcció.
La gènesi del trencament del juliol del 2018
L'argument esgrimit va ser que la candidatura de Domènech, que inicialment havia estat encarregada a Marc Parés -dirigent pròxim a l'exlíder i ara diputat al Parlament-, va acabar sent dissenyada fruit d'un pacte entre part de la direcció de Barcelona en Comú i la d'ICV. Aquest sector no avalaven la figura d'Alamany -aleshores portaveu parlamentària- com a coordinadora i que fos Colau qui assumís el càrrec va ser la decisió salomònica que es va acabar imposant. L'episodi va suposar l'inici del trencament de dirigents com Alamany i Joan Josep Nuet amb els comuns.
En tot cas, la direcció escollida havia de tenir una vida de dos anys amb una composició en la qual els Comuns Federalistes -crítics en considerar que el posicionament del partit és massa condescendent amb el procés- havien aconseguit sis dels 30 llocs. Domènech pretenia compaginar el lideratge de Catalunya en Comú amb el de Podem Catalunya, que havia assumit a l'abril, i es fixava com a principal horitzó la consolidació organitzativa i la implantació territorial dels comuns. "Iniciem una nova etapa fonamental per al nostre espai polític que ens ha de portar fins a les municipals", assegurava Domènech en la roda de premsa de presentació dels resultats de les primàries.
Dos mesos després, anunciava contra pronòstic que deixava la política assegurant que estava "esgotat políticament i personalment". Ell, que havia exercit d'argamassa de la confluència nascuda l'abril del 2017, plegava sabent que es coïa una batalla fratricida i que el cost personal de gestionar la complexitat al mateix temps que intentava conciliar el lideratge de dos partits seria massa alt. Catalunya en Comú es va veure abocada a suplir l'esvoranc que deixava Domènech amb una solució d'emergència.
Erosionats per les discrepàncies internes i la fragmentació al territori
Tenint present que Colau havia de centrar tots els sentits en l'alcaldia i també en les municipals per revalidar el càrrec, el partit va apostar per López i Arnabat per apuntalar la coordinació del partit. Fonts dels comuns expliquen que el compromís dels nous coordinadors va ser assumir aquest rol durant un any, motiu pel qual la formació comença ja a preparar la tria d'una nova direcció quan, per estatuts, no hauria tocat fins a l'estiu del 2020. La realitat és, però, que el partit que va ser encunyat fa poc més de dos anys acumula una erosió fruit de discrepàncies internes de caràcter organitzatiu i polític, i de resultats electorals adversos.
En aquests mesos, Catalunya en Comú no només ha vist com Alamany i Nuet marxaven i s'enrolaven en aliances amb ERC, sinó que també no ha aconseguit mantenir la cohesió al territori i han acabat presentant-se fragmentats i en llistes rivals a ciutats importants. Més enllà de la idiosincràsia de cada territori, les resistències de les estructures territorials preexistents -majoritàriament en mans d'ICV i d'EUiA-, el desacord amb Podem en més d'una cinquantena de municipis i el ressò de les diferències internes a nivell nacional han passat factura.
Especialment dolorós per al projecte ha estat el fet que Xavier Matilla -dirigent que va formar part del nucli de confiança de Domènech- s'hagi quedat sense representació a Terrassa, paradigma -juntament amb la capital catalana- del model de confluència que pretenien implantar els comuns. O que a Badalona, on la direcció nacional va decidir no presentar-se amb Dolors Sabater i l'espai es va presentar dividit, la llista oficial hagi obtingut només dos representants. I que en el cas de Girona hagi estat la candidatura dissident i de la mà de la CUP la que ha obtingut representació i, en canvi, s'hagi quedat fora la que s'impulsava des de la direcció. A tot plegat s'hi afegeix el tràngol que ha suposat la investidura de Colau amb els vots del PSC i de Manuel Valls, decisió que col·lisiona amb algunes de les premisses sobre les quals es va bastir el projecte. La mateixa Colau va mostrar la seva incomoditat amb l'escenari de la investidura.
Amb l'auge d'un PSC, que ha recuperat terreny al cinturó roig, i l'hegemonia territorial d'ERC, el projecte dels comuns a escala nacional s'ha vist debilitat i amb la necessitat d'escollir un nou equip que assumeixi el timó per redreçar-lo. Caldrà veure si repetirà Colau i, en tot cas, tenint present la dedicació que implica l'alcaldia, qui assumeix el pes del dia a dia del partit. Els comuns van aprovar al mes de gener el rumb de l'etapa post-Domènech, que apostava per una Constitució catalana que superi l'Estatut en el marc d'una Espanya plurinacional i que esquivava la de República catalana de l'ideari. "Aquest any és el de la consolidació del nostre espai", deia aleshores el portaveu del partit, Joan Mena. La realitat, però, ha frustrat el calendari d'aquestes expectatives.
No fa ni un any que el partit va triar els 30 components de l'actual direcció, que havia de tenir una vigència de dos anys. Era el 3 de juliol quan el tàndem Domènech-Colau es va imposar en unes primàries precedides per un procés convuls de confecció de la llista. Elisenda Alamany, que aspirava a liderar el partit de la mà de l'arquitecte de Catalunya en Comú, va acabar renunciant a formar part de la direcció.
La gènesi del trencament del juliol del 2018
L'argument esgrimit va ser que la candidatura de Domènech, que inicialment havia estat encarregada a Marc Parés -dirigent pròxim a l'exlíder i ara diputat al Parlament-, va acabar sent dissenyada fruit d'un pacte entre part de la direcció de Barcelona en Comú i la d'ICV. Aquest sector no avalaven la figura d'Alamany -aleshores portaveu parlamentària- com a coordinadora i que fos Colau qui assumís el càrrec va ser la decisió salomònica que es va acabar imposant. L'episodi va suposar l'inici del trencament de dirigents com Alamany i Joan Josep Nuet amb els comuns.
Dos mesos després que s'imposés en unes primàries el tàndem Domènech-Colau, l'arquitecte dels comuns va anunciar que deixava la política
En tot cas, la direcció escollida havia de tenir una vida de dos anys amb una composició en la qual els Comuns Federalistes -crítics en considerar que el posicionament del partit és massa condescendent amb el procés- havien aconseguit sis dels 30 llocs. Domènech pretenia compaginar el lideratge de Catalunya en Comú amb el de Podem Catalunya, que havia assumit a l'abril, i es fixava com a principal horitzó la consolidació organitzativa i la implantació territorial dels comuns. "Iniciem una nova etapa fonamental per al nostre espai polític que ens ha de portar fins a les municipals", assegurava Domènech en la roda de premsa de presentació dels resultats de les primàries.
Dos mesos després, anunciava contra pronòstic que deixava la política assegurant que estava "esgotat políticament i personalment". Ell, que havia exercit d'argamassa de la confluència nascuda l'abril del 2017, plegava sabent que es coïa una batalla fratricida i que el cost personal de gestionar la complexitat al mateix temps que intentava conciliar el lideratge de dos partits seria massa alt. Catalunya en Comú es va veure abocada a suplir l'esvoranc que deixava Domènech amb una solució d'emergència.
Erosionats per les discrepàncies internes i la fragmentació al territori
Tenint present que Colau havia de centrar tots els sentits en l'alcaldia i també en les municipals per revalidar el càrrec, el partit va apostar per López i Arnabat per apuntalar la coordinació del partit. Fonts dels comuns expliquen que el compromís dels nous coordinadors va ser assumir aquest rol durant un any, motiu pel qual la formació comença ja a preparar la tria d'una nova direcció quan, per estatuts, no hauria tocat fins a l'estiu del 2020. La realitat és, però, que el partit que va ser encunyat fa poc més de dos anys acumula una erosió fruit de discrepàncies internes de caràcter organitzatiu i polític, i de resultats electorals adversos.
En aquests mesos, Catalunya en Comú no només ha vist com Alamany i Nuet marxaven i s'enrolaven en aliances amb ERC, sinó que també no ha aconseguit mantenir la cohesió al territori i han acabat presentant-se fragmentats i en llistes rivals a ciutats importants. Més enllà de la idiosincràsia de cada territori, les resistències de les estructures territorials preexistents -majoritàriament en mans d'ICV i d'EUiA-, el desacord amb Podem en més d'una cinquantena de municipis i el ressò de les diferències internes a nivell nacional han passat factura.
Amb l'auge d'un PSC que ha recuperat terreny al cinturó roig i l'hegemonia territorial d'ERC, el projecte dels comuns s'ha vist debilitat i amb la necessitat d'escollir un nou equip
Especialment dolorós per al projecte ha estat el fet que Xavier Matilla -dirigent que va formar part del nucli de confiança de Domènech- s'hagi quedat sense representació a Terrassa, paradigma -juntament amb la capital catalana- del model de confluència que pretenien implantar els comuns. O que a Badalona, on la direcció nacional va decidir no presentar-se amb Dolors Sabater i l'espai es va presentar dividit, la llista oficial hagi obtingut només dos representants. I que en el cas de Girona hagi estat la candidatura dissident i de la mà de la CUP la que ha obtingut representació i, en canvi, s'hagi quedat fora la que s'impulsava des de la direcció. A tot plegat s'hi afegeix el tràngol que ha suposat la investidura de Colau amb els vots del PSC i de Manuel Valls, decisió que col·lisiona amb algunes de les premisses sobre les quals es va bastir el projecte. La mateixa Colau va mostrar la seva incomoditat amb l'escenari de la investidura.
Amb l'auge d'un PSC, que ha recuperat terreny al cinturó roig, i l'hegemonia territorial d'ERC, el projecte dels comuns a escala nacional s'ha vist debilitat i amb la necessitat d'escollir un nou equip que assumeixi el timó per redreçar-lo. Caldrà veure si repetirà Colau i, en tot cas, tenint present la dedicació que implica l'alcaldia, qui assumeix el pes del dia a dia del partit. Els comuns van aprovar al mes de gener el rumb de l'etapa post-Domènech, que apostava per una Constitució catalana que superi l'Estatut en el marc d'una Espanya plurinacional i que esquivava la de República catalana de l'ideari. "Aquest any és el de la consolidació del nostre espai", deia aleshores el portaveu del partit, Joan Mena. La realitat, però, ha frustrat el calendari d'aquestes expectatives.