PRIDE 2019

La invisibilitat de ser gran i LGTBI

Les persones de la tercera edat del col·lectiu, com Pere Traveria, formen part de la primera generació que està descobrint què suposa envellir sent LGTBI

per Maria Fernández , 29 de juny de 2019 a les 08:20 |
Pere Traveria, un dels fundadors del Front d'Alliberament Gai de Catalunya | NacióDigital
Aquesta informació es va publicar originalment el 29 de juny de 2019 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Cofundador del Front d'Alliberament Gai a Catalunya l'any 1975, Pere Traveria ha lluitat durant tota la seva vida per reclamar els drets del col·lectiu LGTBI. Ara, amb 77 anys i un gran nombre de victòries aconseguides en la lluita per l'alliberament, es troba en un pis tutelat, amb falta de companyia i d'atenció.

"He perdut molt perquè he arribat a una certa edat i no tinc el que hauria de tenir per haver fet activisme. Físicament estic sol, passo moltes hores sol", explica Traveria, fent menció també a la mala gestió de l'edifici: "Això simplement són apartaments per no dormir al carrer". Així mateix, lamenta també l'homofòbia d'alguns dels companys de l'edifici, amb els quals comparteix les zones comunes, i la falta de recursos per gestionar la situació.


En aquest sentit, Traveria proposa la creació d'un casal LGTBI. Malgrat va estar-hi "lluitant durant una temporada", a l'Ajuntament "no li interessa" perquè suposaria una "doble despesa", afirma. Mentre pugui "resistir" no vol anar a una residència. Considera que no "estan preparades" quant a formació del personal i que són llocs en què les llibertats queden en un segon pla.

Per ajudar-lo a ell i a altres persones grans del col·lectiu, es va crear l'any 2008 la Fundació Enllaç. Aquesta, com explica el seu president, Joan-Andreu Bajet Royo, neix com "un instrument de solidaritat" cap a la comunitat LGTBI gran o que es troba en situació de dependència. Des d'allà es dona suport a les persones, "companyia en un sentit ampli de la paraula" i es vigila els "interessos davant dels proveïdors de serveis".


Per a les persones LGTBI, les residències són llocs on les llibertats "queden en un segon pla", segons Pere Traveria

Traveria, de fet, es troba cada dimarts amb un voluntari de la fundació, que li fa companyia durant una hora. Ara bé, ho considera insuficient i lamenta la manca de voluntaris. Creu que la gent jove del col·lectiu, tot i estar "aprofitant els drets" guanyats per les generacions prèvies, no és conscient que les persones grans estan passant per un moment de màxima desprotecció.


Una desprotecció que es basa en dos eixos, com afirma el president del Casal Lambda, Jordi Samsó, que treballa pel reconeixement i llibertats del col·lectiu LGTBI: el fet de ser gran i també per formar part del col·lectiu. En aquest sentit, Samsó considera que cal "una base conscienciada i activista". Tot i que no nega que els joves "estiguin mobilitzats", reconeix que "estem en un moment d'impàs" i que "s'ha de prendre el relleu".

Aquí, explica la regidora de Feminismes i LGTBI de Barcelona, Laura Pérez, també hi té un paper important el menysteniment de la gent gran del col·lectiu: "Hi ha un estereotip de la persona LGTBI molt relacionada a uns estàndards corporals i a una determinada edat" i, per tant, s'ha treballat sempre "des d'una comunicació que no reflecteix la diversitat".

La primera generació de gent gran LGTBI

L'època franquista va portar amb ella la persecució dels drets del col·lectiu LGTBI. De fet, una legislació paradigmàtica va ser la del 1970. Anomenada Llei de perillositat i rehabilitació social, intentava curar l'homosexualitat i anava des d'internaments a centres psiquiàtrics fins a penes de presó.

Aquest fet va generar la invisibilització de moltes persones, que van silenciar la seva orientació sexual per por a la repressió. Hi va haver -i hi continua havent- silenci, però també existeix una part del col·lectiu, com Traveria, que va sortir a reclamar els seus drets i a lluitar per la seva visibilització.

En conseqüència, Bajet Royo explica que la gent gran d'avui en dia "és la primera generació que ha donat estatut d'existència al ser gran" i formar part del col·lectiu LGTBI. En aquest sentit, es tracta "del primer referent organitzat". Per primer cop, per tant, "els joves poden tenir uns referents dignes i respectuosos" a reproduir. Com apunta Royo, la seva generació permet que l'actual pugui "créixer d'una altra manera" i defugir de l'amagatall.

Això, malgrat tot, a la vegada també genera un gran desconeixement. El vocal de la Fundació Enllaç, Josep Maria Raduà, incideix en què la gent LGTBI de la seva edat "ha hagut de construir o està construint què és això de ser gran i formar part del col·lectiu".
 

Joan-Andreu Bajet Royo i Josep Maria Raduà, membres de la Fundació Enllaç Foto: NacióDigital


La formació, clau en les residències

Les residències es converteixen, pels grans del col·lectiu LGTBI, en una de les principals preocupacions. En moltes ocasions, la manca de descendència i xarxa familiar obliguen a les persones de la tercera edat a viure en una llar. Després de patir el franquisme i alliberar-se posteriorment, molts i moltes tornen a entrar a l'armari per por a conviure amb persones a les quals se'ls havia ensenyat que estimar algú del mateix sexe era quelcom pecaminós. 

Com afirma Pere Traveria, "queda encara molt camí per fer". Tot i això, hi comença a haver residències concertades preocupades per la inclusió del col·lectiu. Un exemple paradigmàtic n'és Cugat Residencial. La seva directora, Ana Sanz, explica que en els últims dos anys i mig s'han decantat per fer "formació continuada" per "personalitzar l'atenció acceptant la diferència", fet que permet que les "persones convisquin des de la individualitat de cada una".

La llei preveu la formació a les residències, però és de manera puntual i això fa que gran part del personal potser no n'hagi rebut en cap moment

La formació, proporcionada per la Fundació Enllaç, els ha permès "conèixer parts del col·lectiu que el personal desconeixia" i promoure "l'acceptació de la diferència de manera molt més conscient", apunta Sanz.

Aquest, però, no és el cas imperant. Raduà explica que la llei preveu que, per mitigar els problemes derivats del passat, es faci molta formació a les residències. Malgrat que a les llars públiques la formació sigui obligatòria, aquesta es fa de manera puntual. En conseqüència, gran part del personal és possible que no n'hagi rebut en cap moment.

En el cas de les concertades, "si bé estan en part finançades per la Generalitat", la formació no és requisit indispensable. Per Raduà, aquesta qüestió s'hauria de solucionar amb "un treball ben organitzat, encaminat a què tothom rebés formació" i fer-ho "en funció de la llei", creant "instruccions concretes per l'obligatorietat".

La regidora de Feminismes i LGTBI de Barcelona, Laura Pérez, també considera que la formació "forma part de les competències que ha de tenir el personal per poder abordar aquest tema". Això, assegura, "no depèn només dels professionals, sinó també de les administracions". En aquest cas és la Generalitat la que compta amb les competències per fer-ho.

Hi ha casos en què la por a ser jutjats o rebutjats pels cuidadors ha fet que les persones de la tercera edat del col·lectiu tornessin a l'armari

En la mateixa línia segueix l'opinió de Samsó. Exposa que, "en el darrer període del tram vital encara s'hauria de posar més èmfasi" en la protecció dels drets del col·lectiu. Així, s'hauria de garantir la "formació de tota la base treballadora i els professionals". Si bé la gent jove del col·lectiu té més visibilitat i "capacitat de resposta" davant d'una agressió o una vulnerabilitat dels seus drets, els grans es troben en una situació d'"indefensió i manca d'energia".

Alternatives per envellir

A part de les residències, la gent gran LGTBI també té altres opcions per envellir. Una d'aquestes és comptar amb una persona que faci les tasques a casa i ajudi en la vida diària. Ara bé, hi ha casos com el que explica Royo, en què la por a ser jutjats o rebutjats pels cuidadors ha fet que les persones de la tercera edat del col·lectiu tornessin a l'armari.

En els darrers anys ha sorgit amb força a Catalunya la iniciativa del cohabitatge. Es tracta d'un model molt explotat a països del nord d'Europa o els Estats Units, per exemple. La idea és crear una comunitat cooperativa per compartir un espai residencial. Montse Puig és membre d'Enllaçades, una proposta de cohabitatge per a la comunitat LGTBI. La seva intenció, explica, és "envellir acompanyada i continuar vivint lliurement" la seva "identitat sexual".

Puig lamenta que moltes de les persones del col·lectiu "no tenen xarxa social". Per tant, el fet de no comptar amb familiars que els puguin cuidar quan siguin més vulnerables, els ha portat a crear aquest projecte d'envelliment. Considera que, estar "acompanyats de gent que ha patit i viscut" les mateixes experiències de repressió, facilitarà "aquesta etapa final de la vida".

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació