15
de juliol
del
2019
Actualitzat
el
16
de juliol
a les
19:39h
Una lectura crítica dels fets d'octubre, des de la proximitat però sense condescendència. Així és l'obra Espectros de octubre. (per)turbaciones y paradojas del independentismo catalán (editorial Sylone), del professor de sociologia de la UAB i activista Josep Maria Antentas (Sabadell, 1976), que analitza l'evolució del procés català i planteja interrogants i propostes de futur. Vinculat fa uns anys a Procés Constituent, Antentas reclama més contingut social a l'independentisme i més implicació sobiranista als comuns i Podem per avançar cap a un camp de lluita compartida contra el règim del 78.
- Una de les idees que repeteix més és que el procés català no ha incorporat la reivindicació social en la nacional. Què ha comportat això?
- Aquest ha estat un dels problemes fundacionals del moviment independentista. La idea conforme tot el que no sigui la independència divideix i que cal evitar parlar de la qüestió social en una societat colpejada per la crisi i l'impacte de l'austeritat crea un fals consens per dalt, silencia aquesta realitat d'emergència i fractura social. Això ha debilitat el moviment des del seu inici, tot i que ha permès a la dreta catalana sentir-s'hi més còmode, ja que ella hi tenia un important pes i, a més, un sector que sí que tenia un pensament crític amb el neoliberalisme va creure que, sense ella, no s'anava en lloc. El moviment va néixer sense cap anàlisi, o amb anàlisis equivocades, de quina majoria social necessitava i de quin bloc social havia de construir.
- Però, estadísticament, la gent independentista és més esquerres que l'unionista i, a més, les forces d'esquerres són majoritàries dins del bloc independentista.
- Exacte, però separar les dues coses impedeix tenir un discurs per aquell sector de l'esquerra catalana no independentista i la seva base social. Això, el 2012, podia erròniament semblar secundari, però, el 2014, amb l'aparició de Podem, esdevé catastròfic, perquè impedeix crear una aliança de l'independentisme amb aquells que, tot i no veure la independència com a prioritària o no estar-hi a favor, s'hi haguessin pogut acostar si hi hagués un programa d'emergència social de mínims, i buscar una perspectiva d'entesa anti-règim del 78. A Catalunya, hi ha hagut dos projectes de canvi: el 15-M, una via que després transmuta indirectament en Podem i els comuns, i l'independentisme i la República catalana. El problema és que, entre aquestes dues propostes, mai no hi ha hagut un diàleg real o capacitat d'articular una aliança. Hi ha qui ho ha intentat, però han prevalgut els que ho han volgut dinamitar, i cap de les dues ha acabat triomfant.
- Sí que s'han viscut conflictes que, tot i situar-se en l'eix nacional, tenen un pes social important, com les lleis socials vetades pel Constitucional o l'impost a la banca també torpedinat. No s'ha agafat prou aquesta bandera?
- Això va arribar tard i de manera massa instrumental. CDC no hauria fet certes coses al Parlament si les hagués hagut d'aplicar després. I al final, tampoc té un gran impacte social. La qüestió no és tant l'agenda institucional del moviment com l'agenda social, és a dir, que no s'inclogués en la seva perspectiva política general entre les demandes de l'11 de setembre d'altres que no fossin la independència.
Què hauria passat si les manifestacions de la Diada haguessin incorporat a part de la República catalana la defensa d'un pla d'emergència social? Hauria generat una tensió interna dins del moviment, sobretot amb CDC, però l'escenari hauria canviat molt. L'ANC mai va vincular la reivindicació nacional i social i tampoc hi ha hagut gaires propostes concretes des de l'esquerra per interpel·lar al moviment des d'aquesta perspectiva. Una part de l'esquerra no ha tingut política en relació a l'independentisme i se n'ha quedat completament al marge, fora, i l'altra ha jugat massa dins del procés i, tot i tenir-ne clar els límits, tampoc ha tingut una estratègia explícita per senyalar-los i combatre'ls.
- En aquesta crítica, en el llibre, n'eximeix una mica Jordi Cuixart i les lluites compartides d'Òmnium.
- Efectivament, la veu més heterodoxa en el moviment independentista, de l'independentisme "oficial" o majoritari (al marge de la CUP, per entendre'ns), ha estat la de Cuixart, i ha anat in crescendo. És l'únic intent una mica seriós, encara que parcial, de sortir del paradigma fundacional del 2012 de l'ANC. A la campanya de lluites compartides tanmateix hi faltava una reflexió crítica sobre les dificultats històriques de la vinculació entre la reivindicació nacional i la social, semblava que tot fluïa més en la història de Catalunya del que ho ha fet en realitat. Però és una via en què s'hauria hagut d'aprofundir més.
- Llavors, creu que l'independentisme hauria hagut de renunciar a que l'espai de CDC hi donés suport?
- Si el 2012, Artur Mas hagués vist que el tsunami que li venia, a més de la independència, incloïa elements antiausteritat o reivindicacions amb amplis suports (major salari mínim, mesures per l'habitatge, renda garantida...), no hauria tingut massa marge per no ser-hi. El cost hauria estat massa elevat, tot i que també hagués tingut més tensions internes i el desgast s'hagués sentit més, cosa que hauria accelerat els canvis d'hegemonies dins de l'independentisme.
- Ara JxCat reclama un salari mínim de 1.100 euros i s'oposa a la reforma labora que va votar CiU...
- Ha estat un intent propagandístic, sense credibilitat, de recol·locar-se una mica i mostrar perfil social en les darreres eleccions municipals, però si això, en lloc de fer-se de cara a la galeria, hagués quedat integrat en l'ADN del moviment, hauria canviat moltes coses a la política catalana i també a l'espanyola. El moviment, de fet, no ha tingut una política de cara a la resta de l'Estat, des d'on se l'ha caricaturitzat com un espai en mans de la dreta catalana. Si, a banda de la independència, hagués assumit unes mesures bàsiques contra l'austeritat, la seva deslegitimació fora de Catalunya hauria estat molt més difícil i hagués guanyat més simpaties. I això hauria pogut ser decisiu, ja que l'èxit del moviment depenia de no quedar aïllat.
- Gabriel Rufián (ERC) va plantejar, en la campanya de les estatals, que, al costat d'un referèndum sobre la independència, n'hi hagués un sobre la monarquia a nivell espanyol.
- Sí, després de la crisi d'octubre del 2017 hi ha un cert intent de replantejar-se certes coses, tot i que tard i en un context de derrota política no reconeguda. Un dels problemes del moviment ha estat el debat simplista entre unilateralitat o reformar l'Estat, quan són dos plantejaments compatibles i complementaris. El discurs de "marxem ja" ignorava les dificultats i que un moviment català aïllat difícilment podria trencar l'Estat, l'independentisme no ha sabut lligar la perspectiva de República catalana com un element estratègic per fer caure el règim a l'Estat i construir una República espanyola al costat.
Mentre, els comuns i Podem demanaven que no es fes res aquí a l'espera de canvis a l'Estat, cosa igual o més difícil, ja que no hi ha majories viables, i obviant que, sense un moviment unilateral aquí, el republicanisme espanyol no està pas clar que garanteixi el dret a l'autodeterminació. Només cal mirar el cas de la Segona República, on la qüestió autonòmica va costar que fos assumida. Crec que, front aquestes dues perspectives, és més útil veure la ruptura del règim com una combinació dialèctica entre política des de la perifèria i des del centre. Les propostes d'una part de l'independentisme, sobretot ERC, en aquest sentit han arribat tard i en un moment de derrota, de desconcert i per això han caigut més en la lògica del mal menor, el d'una majoria d'àmbit estatal entorn al PSOE, que no pas en articular una perspectiva d'àmbit estatal anti-règim, en un context on Podem també l'ha abandonat en favor d'un gir governamentalista.
- Com valora l'acord per a la investidura d'Ada Colau? S'ha perdut una oportunitat per recosir l'independentisme i l'espai dels comuns?
- És una llàstima que Colau no guanyés les eleccions. La seva victòria era el millor de tots els escenaris i la garantia més sòlida de que Barcelona seguís amb un govern que, tot i els seus límits, tenia un model de ciutat que no és el dels grans interessos econòmics. Després del 26-M, els comuns tenien una situació molt complexa a Barcelona, amb decisions gens fàcils i cal reconèixer-ho. Però la que han pres em sembla errònia des de tres punts de vista: el pes que tindran les forces de l'establishment en el nou escenari, previsiblement amb mig govern a mans del PSC i amb una depèndencia enverinada de Valls; les formes del debat intern dins dels comuns, que ha evitat abordar seriosament les conseqüències del camí que han emprès i ha fet veure que tot serà com abans; i el missatge polític general que projecta, tant de fractura amb l'independentisme com de normalització del PSC i Valls.
La fulgurant rehabilitació del PSC-PSOE com a aliat de govern que han fet Podem i els comuns des de 2016 és molt desconcertant. Dit això, em sembla també molt important no entrar en operacions d'embelliment d'una ERC que a Barcelona ha tingut quatre anys de confrontació injustificable amb els comuns i que, a escala catalana, mai ha sortit d'una lògica social-liberal molt similar a la del PSC. Una altra dada a tenir en compte, de la que se'n parla poc en analitzar el panorama, és la falta d'incidència en tot aquest debat post-electoral dels sectors alternatius de la ciutat, ja sigui activistes socials, la CUP, o els corrents rupturistes dins o entorn dels comuns.
- Ara s'han generat unes aliances novedoses entre ERC i Comunistes de Joan Josep Nuet, o entre Poble Lliure i Som Alternativa d'Albano Dante Fachin, trencant-se en certa manera el mur entre independentistes i autodeterministes. Hi ha camp per córrer per a l'entesa?
- Ara tothom té dificultats i el moment és incert, i hi ha intents d'ampliar els espais polítics respectius però sense reflexions estratègiques que vagin més enllà i molt regides per una lògica electoral curt-placista que, sovint, són més perjudicials que no una altra cosa. Els independentistes defensaven una desconnexió immediata i indolora, amb l'excepció de la CUP que mai es va creure aquest plantejament, i que va assumir el paper honest d'empènyer fins al final però sense qüestionar públicament les premisses del moviment. I un cop desapareix tot full de ruta pel qual empènyer ha quedat massa atrapada en un discurs voluntarista. Els comuns defensaven una victòria electoral ràpida a Catalunya i l'Estat. Les dues hipòtesis de canvi han quedat empantanades i només hi ha intents molts embrionaris de replantejar-les.
- És factible fer-ho a curt termini?
- El repte és com fer-ho sense desmoralitzar-se i sense renunciar als objectius. ERC sembla que fa un esforç real per analitzar les dificultats de l'independentisme, molt més realista que les que fa l'entorn de Puigdemont d'intentar fer veure que construeixen una República que no hi és, però li dona una resposta molt possibilista i pragmàtica que equival a renunciar a una ruptura del règim. I en paral·lel, Podem passa a postular-se com a soci subaltern del PSOE canviant així la seva raó de ser fundacional. L'alternativa falaç a renunciar als objectius sense que es noti és fer veure que no passa res i replegar-se sobre els límits fundacionals del moviment, com és el cas de l'ANC, que fa un discurs que no avalua la correlació de forces actual ni es basa en un balanç d'aquests cinc anys.
- És molt crític amb l'unilateralisme de l'ANC...
- Què vol dir implementar la República en fred, com si fos firmar un decret? El repte és com es replantegen els problemes sense abandonar els objectius de canvi, i ningú hi té la solució. En tot cas, admetre la derrota pot ser útil en termes de lliçons estratègiques, però fer veure que has guanyat quan t'han derrotat, no. L'octubre de 2017 és un episodi complex, ja que s'arriba al màxim, però després hi ha una derrota política. Cal admetre això i no començar a fer veure repúbliques i desobediències que no hi són, no per anar enrere, sinó per copsar els límits de la situació. Com deia, cal relacionar debat nacional i social, forjar una dialèctica entre centre i perifèria en la política Espanyola, i construir una aliança de tots els oposats al règim del 78 i les polítiques d'austeritat a Catalunya i l'Estat...
- Aquest projecte recorda molt al de Procés Constituent, que intentava vincular el procés català i el 15-M. Què va fallar llavors?
- Va tenir el mèrit de posar sobre la taula qüestions que ningú posava o que no emfatitzava tant, elements fronterers entre diversos espais, però va tenir poca visibilitat i no va tenir prou força ni cohesió estratègica. En tot cas, aquest intent d'aliança entre independentistes i no independentistes entorn la idea de República catalana i canvi de règim i de lluita contra l'austeritat, de combinar un element unilateral amb aliances a l'Estat..., caldria tornar-les a explorar per construir noves hipòtesis de canvi en nous escenaris.
- Cada cop hi ha més dirigents de l'espai postconvergent que es defineixen de centre-esquerra. El procés no els ha desplaçat cap a aquest espai?
- És un intent de quedar bé a nivell electoral i perquè, després d'un temps de crisi, la retòrica neoliberal té menys força que fa unes dècades i volen agafar cert accent social. Però darrere no hi ha res. Sempre que ha governat, CDC ha implementat programes neoliberals estrictes. És un espai amb moltes dificultats, però compta amb la presidència del Govern, un fet que té un gran pes i des de l'inici del procés, el 2012, CDC ha fet passar sempre els seus interessos particulars com a interessos de país, amb la llista única del 2015 com un cas de manual. La seva hegemonia, però, ha estat precària i, tot i que un sector voldria tornar a la política pactista, no té prou base objectiva per fer-ho, ja que ningú vol pactar amb ella a l'altra banda.
- I l'altre sector?
- L'entorn de Puigdemont fa una política de les aparences que em sembla deshonesta, fent veure que fa coses que no fa i fent-ne d'altres que no diu, intentant aparentar una desobediència simbòlica. Els costa mantenir aquest joc de manera indefinida que s'aguanta en bona mesura per la repressió, però es va esgotant. I un altre element és el model de lideratge de Puigdemont, que s'ha tornat molt personalista i que ha agafat una lògica cabdillista que em recorda la de Pablo Iglesias a Podem. Els serà difícil recomposar-se, però fins ara han estat molt hàbils, usant les palanques institucionals de què gaudeixen. L'hegemonia convergent dels darrers anys ha estat un problema, és un fet que fa menys creïble l'independentisme com a projecte de canvi i que a més genera una fractura a l'esquerra, entre la que ha participat al procés i la que no. Si perd l'hegemonia, serà positiu..
- Amb ERC al capdavant, l'independentisme podria tenir més futur?
- Depèn del que vulgui fer ERC. A curt termini pot créixer consolidant-se com una nova força tranversal progressista, tot i que, a la llarga, la il·lusió de canvi gradual i negociat que transmet pot acabar sent igual d'irreal que el processisme convencional. Durant molt de temps, ha crescut sense fer massa res, es va veure atrapada en l'aliança amb CDC, l'1-O s'explica per la confrontació dins del Govern...
- En el llibre, afirma que, en realitat, ni un ni l'altre volien fer el referèndum.
- La sensació que tinc és que tenien sempre clar que no es faria l'1-O, però ningú volia baixar del carro i, l'última anàlisi que feien, un cop organitzada la mobilització als locals electorals, és que hi hagués cues, que si arribaven les urnes ja s'hauria complert. Buscaven la foto, però mai no van tenir aquest pla. Posteriorment, ERC ha admès els problemes estratègics de l'independentisme i els hi vol donar sortida, però ho fa amb una resposta típicament parlamentarista i possibilista que, al final, tampoc no dona solució a res. Una espècie de nou tripartit a Catalunya, ara allunyat per altra banda pel nou enduriment del PSOE-PSC cap a ERC, que no respon al problema del trencament amb el règim o de la crisi econòmica.
- Què queda, doncs?
- Em pregunto com les forces catalanes contràries al règim i a l'austeritat es poden organitzar per donar una resposta i reconfigurar-se per tenir molt més pes a la política catalana. Tant el malestar i necessitat de reorientació de l'independentisme d'esquerres com el dels qui no comparteixen la progressiva institucionalització de Podem i el comuns es pot canalitzar de maneres molt diverses i, segons com, podria derivar en que les forces rupturistes poguessin recuperar terreny si hi ha alguna manera de generar noves confluències i algun tipus de procés de reconstrucció i rellançament. La clau és un cert exercici d'obertura i de reflexió dels límits propis, que tothom acabi veient que són part de la solució i no la solució en majúscules.
- La pèrdua de suports de la CUP i dels comuns en les eleccions municipals pot facilitar aquesta reflexió?
- Els retrocessos electorals poden tenir conseqüències contradictòries. Poden servir per abordar els problemes de fons o poden també crear nervis i perseverança en orientacions fallides. Això darrer és el què està fent Podem a tot l'Estat ara mateix, per exemple. En tot cas assistim a un final d'etapa, un final d'etapa tan diferent del que ens hagués agradat a molts, on es necessari mantenir viva una proposta de ruptura i d'irreconciliació amb una realitat inacceptable, i pensar quin són els passos necessaris perquè això sigui possible.
- L'esquerra estatal ha estat a l'alçada a l'entorn de l'1-O i el judici dels presos, per confeccionar aquestes aliances?
- No, està clar que no. Podem va tenir una posició democràtica molt diferent a les del PSOE i el PP, però, dit això, no va estar a l'alçada i va tenir una postura plena d'ambigüitats i incoherències. Ha fet al mateix error que l'independentisme però al revés, no parlar d'ell, esperar que s'estavelli i construir només el seu projecte i intentar evitar interferències. Però l'independentisme no es va estavellar fins molt més tard del previst. Podem no va donar cap formació als seus militants a l'Estat sobre qüestió nacional i, quan les coses es posen difícils, li costa defensar postures que no són populars.
En el cas dels comuns, no es podia separar, almenys no completament, la seva posició durant la crisi d'octubre de l'evolució general del seu projecte. És a dir, si era una força que va néixer contra el règim, no podia no fer res en un moment de crisi tan forta del règim, havia d'intentar aprofitar-ho per donar-li una postura constituent. La seva orientació durant l'1-O, a banda de la seva posició sobre la independència, va testimoniar també la creixent la institucionalització de la formació. El seu discurs impugnatori s'ha reduït molt.
- En el cas dels comuns, critica la lectura que van fer de l'1-O i el procés català.
- Van fer l'anàlisi que s'estavellaria cada setmana, però no ho feia, i es van trobar amb el referèndum a la vista i sense política al respecte. I van defensar una estranya postura conforme l'1-O era una mobilització i que, després d'aquest, seguirien lluitant per un referèndum de veritat. Però si vols fer un referèndum de veritat, el més lògic és empènyer al màxim per celebrar l'1-O amb unes condicions que obliguin l'Estat a pactar un referèndum oficialitzat per tothom després. Van tenir una política expectant i passiva, i la crisi política els va atrapar amb el pas canviat.
- Arribats a aquest punt, és encara possible un acostament entre l'independentisme i els comuns?
El punt de trobada més natural és l'antirrepressiu, però és molt bàsic i primari i això no basteix un projecte. I a part de parlar de diàleg, cal saber quin projecte té cada espai. No és el mateix un Podem i uns comuns amb discurs impugnatori o les mateixes forces amb voluntat de ser el soci minoritari del PSOE o el PSC. O un independentisme amb discurs social anti-austeritat o no. Ambdós han de definir el seu projecte estratègic i el projecte de canvi, i això hauria de passar per una ruptura del règim i contra les polítiques d'austeritat, aquí i a l'Estat.
Crec que això és un plantejament que ara mateix està molt absent en la política catalana. Sovint, en el millor dels casos, quan es parla d'acostament entre l'independentisme i els comuns es parla d'una entesa ERC-comuns (ara a curt termini, bloquejada per la situació de Barcelona), en una perspectiva de creixent normalització d'un bloc de centre-esquerra. Una espècie d'aliança de baixa profunditat d'horitzó després de la derrota de les dues promeses de canvi respectives. Però això queda molt lluny de les necessitats reals de transformació social...
- S'ha equiparat massa autodeterminació i independència?
Sí, hi ha hagut equiparació i confusió, però ha passat tant per part de l'independentisme, que ha actuat com si tot el que no fos independència fos el mateix, com d'un sector dels defensors del dret a decidir que són molt bel·ligerants amb l'independentisme. I des del règim també es fa, quan es nega el dret a decidir, ho barreja tot a la vegada.
Igualment, s'ha fet un discurs sobre el federalisme molt simplista. És poc rigorós defensar el federalisme i ser tan contundent contra l'1-O i l'independentisme Qui ho fa sembla que el que defensi sigui que, allà on a la Constitució hi diu comunitat autònoma, hi passi a dir estat federal i ja està. Hi ha hagut moltes simplificacions fruit dels interessos electorals quan en realitat el que feia falta era el contrari, buscar la síntesis entre plantejaments rupturistes diferents. Independentisme, federalisme, confederalisme, són fórmules que permeten moltes articulacions recíproques complementàries que interessadament s'han obviat.
- En el llibre, també s'hi reflexiona sobre l'expressió actualitzada d'un sol poble. Amb posicions tan polaritzades, la fractura social és un risc real?
- Arran de la crisi d'octubre hi ha hagut més fractura política que social, però hi ha un risc i, en tot cas, la fractura social em remet a un fractura que sí que existeix, la fractura entre rics i pobres. De nou, cal relacionar la qüestió nacional i social, i l'expressió "un sol poble", en la seva formulació antifranquista originària, tenia un component de classe i nacional, mentre que ara és més un eslògan propagandístic i retòric que un d'estratègic. Repensar-ho implica pensar en una societat molt diversa i plural a nivell ètnic, lingüístic, cultural, de procedència... Cal pensar en un bloc majoritari de canvi, cosa que remet a una idea plural i estratègicament construïda de poble, en termes de subjecte de lluita, de majoria d'oprimits, o el del 99%, i des d'un punt de vista cultural i d'identitats diverses.
- I en el cas de l'estat espanyol, el repensament pot implicar tornar unes dècades enrere?
- Hi ha un intent que, en nom de la Constitució, fer una lectura molt involucionista, autoritària i reaccionària d'aquesta i de la llei, capitanejada per la dreta espanyola però que arrossegui el PSOE. És un dels riscos. La tasca de l'esquerra espanyola és resistir això i, tot i que pot costar, a la llarga pot portar rèdits. Lluitar contra el nacionalisme espanyol reaccionari és necessari. I és que es comença per Catalunya, però s'acaba envestint a Podem o a qui sigui que es posi per davant.
- Una de les crítiques que fa entorn l'1-O és que es va plantejar més com una qüestió de legitimitat que de força. On ha d'anar a buscar aquesta força que li falta l'independentisme? N'hi ha prou amb eixamplar la base?
- En qualsevol projecte, una part de la força depèn de l'organització i el suport a la societat, però la fórmula d'eixamplar la base no m'agrada, sembla que s'hagi simplement de convèncer més gent, fent algun pedaç. El que cal és reformular una nova perspectiva, desplaçant l'eix de gravetat cap a les classes populars i els seus interessos i tenint clar que el projecte de República catalana no pot anar desconnectat a un projecte de canvi a l'Estat, cosa que no vol dir que s'hi subordini, sinó que la República catalana sigui percebuda fora de Catalunya com una estocada definitiva al règim i afavoreixi proclamar una República espanyola fraterna.
Un procés català aïllat, encara que sigui amb més suport i estigui millor organitzat, està bastant condemnat al fracàs. A nivell històric, les crisis nacionals a la perifèria i les crisis generals polítiques de l'Estat espanyol van sempre lligades però desincronitzades, i ara tothom hi ha passat de puntetes. Ara és un bon moment per repensar-ho, malgrat que el combat electoral permanent ho dificulta.
- Però, si l'independentisme no dona suport a Sánchez, no li farà guanyar més antipaties a l'Estat?
- La política parlamentària és molt complexa i és poc amiga de la política emancipadora. No es pot fer un discurs de "quan pitjor, millor", però tampoc no es pot caure en el del mal menor, i això val per a l'independentisme i per a Podem. I menys si es fa embellint-lo, no només investint Sánchez sinó afirmant que és un govern de canvi. No es pot facilitar un tripartit de dretes, això és claríssim, però tampoc aliar-se establement amb al PSOE com ha fet l'esquerra tota la vida i ara defensa Iglesias. El repte és com mantenir la flama d'un element anti-règim i de canvi de model.
L'impuls del 15-M ja no dona més de sí i la crisi d'octubre va acabar amb derrota, però han emergit les mobilitzacions feministes i contra el canvi climàtic que aniran a més. No hi haurà un nou cicle de canvi a l'Estat sense un cicle social que empenyi de nou que, en el cas català, planteja l'especificitat de com vincular l'independentisme i les altres lluites. Cal no renunciar al desig de canvi, però tampoc facilitar el poder a la dreta. El que em preocupa més és que Podem i els comuns han entrat molt ràpidament en una lògica de partit institucional i avancen clarament en una lògica de normalització i homologació política.
- Una de les idees que repeteix més és que el procés català no ha incorporat la reivindicació social en la nacional. Què ha comportat això?
- Aquest ha estat un dels problemes fundacionals del moviment independentista. La idea conforme tot el que no sigui la independència divideix i que cal evitar parlar de la qüestió social en una societat colpejada per la crisi i l'impacte de l'austeritat crea un fals consens per dalt, silencia aquesta realitat d'emergència i fractura social. Això ha debilitat el moviment des del seu inici, tot i que ha permès a la dreta catalana sentir-s'hi més còmode, ja que ella hi tenia un important pes i, a més, un sector que sí que tenia un pensament crític amb el neoliberalisme va creure que, sense ella, no s'anava en lloc. El moviment va néixer sense cap anàlisi, o amb anàlisis equivocades, de quina majoria social necessitava i de quin bloc social havia de construir.
- Però, estadísticament, la gent independentista és més esquerres que l'unionista i, a més, les forces d'esquerres són majoritàries dins del bloc independentista.
- Exacte, però separar les dues coses impedeix tenir un discurs per aquell sector de l'esquerra catalana no independentista i la seva base social. Això, el 2012, podia erròniament semblar secundari, però, el 2014, amb l'aparició de Podem, esdevé catastròfic, perquè impedeix crear una aliança de l'independentisme amb aquells que, tot i no veure la independència com a prioritària o no estar-hi a favor, s'hi haguessin pogut acostar si hi hagués un programa d'emergència social de mínims, i buscar una perspectiva d'entesa anti-règim del 78. A Catalunya, hi ha hagut dos projectes de canvi: el 15-M, una via que després transmuta indirectament en Podem i els comuns, i l'independentisme i la República catalana. El problema és que, entre aquestes dues propostes, mai no hi ha hagut un diàleg real o capacitat d'articular una aliança. Hi ha qui ho ha intentat, però han prevalgut els que ho han volgut dinamitar, i cap de les dues ha acabat triomfant.
- Sí que s'han viscut conflictes que, tot i situar-se en l'eix nacional, tenen un pes social important, com les lleis socials vetades pel Constitucional o l'impost a la banca també torpedinat. No s'ha agafat prou aquesta bandera?
- Això va arribar tard i de manera massa instrumental. CDC no hauria fet certes coses al Parlament si les hagués hagut d'aplicar després. I al final, tampoc té un gran impacte social. La qüestió no és tant l'agenda institucional del moviment com l'agenda social, és a dir, que no s'inclogués en la seva perspectiva política general entre les demandes de l'11 de setembre d'altres que no fossin la independència.
"Què hauria passat si les manifestacions de la Diada haguessin incorporat la defensa d'un pla d'emergència social? Hauria generat una tensió interna, però l'escenari hauria canviat molt"
Què hauria passat si les manifestacions de la Diada haguessin incorporat a part de la República catalana la defensa d'un pla d'emergència social? Hauria generat una tensió interna dins del moviment, sobretot amb CDC, però l'escenari hauria canviat molt. L'ANC mai va vincular la reivindicació nacional i social i tampoc hi ha hagut gaires propostes concretes des de l'esquerra per interpel·lar al moviment des d'aquesta perspectiva. Una part de l'esquerra no ha tingut política en relació a l'independentisme i se n'ha quedat completament al marge, fora, i l'altra ha jugat massa dins del procés i, tot i tenir-ne clar els límits, tampoc ha tingut una estratègia explícita per senyalar-los i combatre'ls.
Josep Maria Antentas ha propugna una entesa de les forces anti-règim del 78. Foto: Adrià Costa
- En aquesta crítica, en el llibre, n'eximeix una mica Jordi Cuixart i les lluites compartides d'Òmnium.
- Efectivament, la veu més heterodoxa en el moviment independentista, de l'independentisme "oficial" o majoritari (al marge de la CUP, per entendre'ns), ha estat la de Cuixart, i ha anat in crescendo. És l'únic intent una mica seriós, encara que parcial, de sortir del paradigma fundacional del 2012 de l'ANC. A la campanya de lluites compartides tanmateix hi faltava una reflexió crítica sobre les dificultats històriques de la vinculació entre la reivindicació nacional i la social, semblava que tot fluïa més en la història de Catalunya del que ho ha fet en realitat. Però és una via en què s'hauria hagut d'aprofundir més.
- Llavors, creu que l'independentisme hauria hagut de renunciar a que l'espai de CDC hi donés suport?
- Si el 2012, Artur Mas hagués vist que el tsunami que li venia, a més de la independència, incloïa elements antiausteritat o reivindicacions amb amplis suports (major salari mínim, mesures per l'habitatge, renda garantida...), no hauria tingut massa marge per no ser-hi. El cost hauria estat massa elevat, tot i que també hagués tingut més tensions internes i el desgast s'hagués sentit més, cosa que hauria accelerat els canvis d'hegemonies dins de l'independentisme.
"Cuixart és la veu més heterodoxa en el moviment independentista "oficial" i l'únic intent una mica seriós de sortir del paradigma fundacional del 2012 de l'ANC"
- Ara JxCat reclama un salari mínim de 1.100 euros i s'oposa a la reforma labora que va votar CiU...
- Ha estat un intent propagandístic, sense credibilitat, de recol·locar-se una mica i mostrar perfil social en les darreres eleccions municipals, però si això, en lloc de fer-se de cara a la galeria, hagués quedat integrat en l'ADN del moviment, hauria canviat moltes coses a la política catalana i també a l'espanyola. El moviment, de fet, no ha tingut una política de cara a la resta de l'Estat, des d'on se l'ha caricaturitzat com un espai en mans de la dreta catalana. Si, a banda de la independència, hagués assumit unes mesures bàsiques contra l'austeritat, la seva deslegitimació fora de Catalunya hauria estat molt més difícil i hagués guanyat més simpaties. I això hauria pogut ser decisiu, ja que l'èxit del moviment depenia de no quedar aïllat.
- Gabriel Rufián (ERC) va plantejar, en la campanya de les estatals, que, al costat d'un referèndum sobre la independència, n'hi hagués un sobre la monarquia a nivell espanyol.
- Sí, després de la crisi d'octubre del 2017 hi ha un cert intent de replantejar-se certes coses, tot i que tard i en un context de derrota política no reconeguda. Un dels problemes del moviment ha estat el debat simplista entre unilateralitat o reformar l'Estat, quan són dos plantejaments compatibles i complementaris. El discurs de "marxem ja" ignorava les dificultats i que un moviment català aïllat difícilment podria trencar l'Estat, l'independentisme no ha sabut lligar la perspectiva de República catalana com un element estratègic per fer caure el règim a l'Estat i construir una República espanyola al costat.
"Els comuns i Podem demanaven que no es fes res aquí a l'espera de canvis a l'Estat, obviant que, sense un moviment unilateral aquí, no està clar que el republicanisme espanyol garanteixi el dret a l'autodeterminació"
Mentre, els comuns i Podem demanaven que no es fes res aquí a l'espera de canvis a l'Estat, cosa igual o més difícil, ja que no hi ha majories viables, i obviant que, sense un moviment unilateral aquí, el republicanisme espanyol no està pas clar que garanteixi el dret a l'autodeterminació. Només cal mirar el cas de la Segona República, on la qüestió autonòmica va costar que fos assumida. Crec que, front aquestes dues perspectives, és més útil veure la ruptura del règim com una combinació dialèctica entre política des de la perifèria i des del centre. Les propostes d'una part de l'independentisme, sobretot ERC, en aquest sentit han arribat tard i en un moment de derrota, de desconcert i per això han caigut més en la lògica del mal menor, el d'una majoria d'àmbit estatal entorn al PSOE, que no pas en articular una perspectiva d'àmbit estatal anti-règim, en un context on Podem també l'ha abandonat en favor d'un gir governamentalista.
Josep Maria Antentas critica aquells que volen fingir repúbliques o desobediències inexistents. Foto: Adrià Costa
- Com valora l'acord per a la investidura d'Ada Colau? S'ha perdut una oportunitat per recosir l'independentisme i l'espai dels comuns?
- És una llàstima que Colau no guanyés les eleccions. La seva victòria era el millor de tots els escenaris i la garantia més sòlida de que Barcelona seguís amb un govern que, tot i els seus límits, tenia un model de ciutat que no és el dels grans interessos econòmics. Després del 26-M, els comuns tenien una situació molt complexa a Barcelona, amb decisions gens fàcils i cal reconèixer-ho. Però la que han pres em sembla errònia des de tres punts de vista: el pes que tindran les forces de l'establishment en el nou escenari, previsiblement amb mig govern a mans del PSC i amb una depèndencia enverinada de Valls; les formes del debat intern dins dels comuns, que ha evitat abordar seriosament les conseqüències del camí que han emprès i ha fet veure que tot serà com abans; i el missatge polític general que projecta, tant de fractura amb l'independentisme com de normalització del PSC i Valls.
"La fulgurant rehabilització del PSC- PSOE com a aliat de govern que han fet Podem i els comuns des del 2016 és molt desconcertant"
La fulgurant rehabilitació del PSC-PSOE com a aliat de govern que han fet Podem i els comuns des de 2016 és molt desconcertant. Dit això, em sembla també molt important no entrar en operacions d'embelliment d'una ERC que a Barcelona ha tingut quatre anys de confrontació injustificable amb els comuns i que, a escala catalana, mai ha sortit d'una lògica social-liberal molt similar a la del PSC. Una altra dada a tenir en compte, de la que se'n parla poc en analitzar el panorama, és la falta d'incidència en tot aquest debat post-electoral dels sectors alternatius de la ciutat, ja sigui activistes socials, la CUP, o els corrents rupturistes dins o entorn dels comuns.
- Ara s'han generat unes aliances novedoses entre ERC i Comunistes de Joan Josep Nuet, o entre Poble Lliure i Som Alternativa d'Albano Dante Fachin, trencant-se en certa manera el mur entre independentistes i autodeterministes. Hi ha camp per córrer per a l'entesa?
- Ara tothom té dificultats i el moment és incert, i hi ha intents d'ampliar els espais polítics respectius però sense reflexions estratègiques que vagin més enllà i molt regides per una lògica electoral curt-placista que, sovint, són més perjudicials que no una altra cosa. Els independentistes defensaven una desconnexió immediata i indolora, amb l'excepció de la CUP que mai es va creure aquest plantejament, i que va assumir el paper honest d'empènyer fins al final però sense qüestionar públicament les premisses del moviment. I un cop desapareix tot full de ruta pel qual empènyer ha quedat massa atrapada en un discurs voluntarista. Els comuns defensaven una victòria electoral ràpida a Catalunya i l'Estat. Les dues hipòtesis de canvi han quedat empantanades i només hi ha intents molts embrionaris de replantejar-les.
"ERC fa un esforç real per analitzar les dificultats de l'independentisme, molt més realista que l'entorn de Puigdemont, però li dona una resposta molt possibilista i pragmàtica"
- És factible fer-ho a curt termini?
- El repte és com fer-ho sense desmoralitzar-se i sense renunciar als objectius. ERC sembla que fa un esforç real per analitzar les dificultats de l'independentisme, molt més realista que les que fa l'entorn de Puigdemont d'intentar fer veure que construeixen una República que no hi és, però li dona una resposta molt possibilista i pragmàtica que equival a renunciar a una ruptura del règim. I en paral·lel, Podem passa a postular-se com a soci subaltern del PSOE canviant així la seva raó de ser fundacional. L'alternativa falaç a renunciar als objectius sense que es noti és fer veure que no passa res i replegar-se sobre els límits fundacionals del moviment, com és el cas de l'ANC, que fa un discurs que no avalua la correlació de forces actual ni es basa en un balanç d'aquests cinc anys.
- És molt crític amb l'unilateralisme de l'ANC...
- Què vol dir implementar la República en fred, com si fos firmar un decret? El repte és com es replantegen els problemes sense abandonar els objectius de canvi, i ningú hi té la solució. En tot cas, admetre la derrota pot ser útil en termes de lliçons estratègiques, però fer veure que has guanyat quan t'han derrotat, no. L'octubre de 2017 és un episodi complex, ja que s'arriba al màxim, però després hi ha una derrota política. Cal admetre això i no començar a fer veure repúbliques i desobediències que no hi són, no per anar enrere, sinó per copsar els límits de la situació. Com deia, cal relacionar debat nacional i social, forjar una dialèctica entre centre i perifèria en la política Espanyola, i construir una aliança de tots els oposats al règim del 78 i les polítiques d'austeritat a Catalunya i l'Estat...
Josep Maria Antentas és professor de sociologia a la UAB. Foto: Adrià Costa
- Aquest projecte recorda molt al de Procés Constituent, que intentava vincular el procés català i el 15-M. Què va fallar llavors?
- Va tenir el mèrit de posar sobre la taula qüestions que ningú posava o que no emfatitzava tant, elements fronterers entre diversos espais, però va tenir poca visibilitat i no va tenir prou força ni cohesió estratègica. En tot cas, aquest intent d'aliança entre independentistes i no independentistes entorn la idea de República catalana i canvi de règim i de lluita contra l'austeritat, de combinar un element unilateral amb aliances a l'Estat..., caldria tornar-les a explorar per construir noves hipòtesis de canvi en nous escenaris.
"Des de l'inici del procés, CDC ha fet passar sempre els seus interessos particulars com a interessos de país, amb la llista única del 2015 com un cas de manual"
- Cada cop hi ha més dirigents de l'espai postconvergent que es defineixen de centre-esquerra. El procés no els ha desplaçat cap a aquest espai?
- És un intent de quedar bé a nivell electoral i perquè, després d'un temps de crisi, la retòrica neoliberal té menys força que fa unes dècades i volen agafar cert accent social. Però darrere no hi ha res. Sempre que ha governat, CDC ha implementat programes neoliberals estrictes. És un espai amb moltes dificultats, però compta amb la presidència del Govern, un fet que té un gran pes i des de l'inici del procés, el 2012, CDC ha fet passar sempre els seus interessos particulars com a interessos de país, amb la llista única del 2015 com un cas de manual. La seva hegemonia, però, ha estat precària i, tot i que un sector voldria tornar a la política pactista, no té prou base objectiva per fer-ho, ja que ningú vol pactar amb ella a l'altra banda.
- I l'altre sector?
- L'entorn de Puigdemont fa una política de les aparences que em sembla deshonesta, fent veure que fa coses que no fa i fent-ne d'altres que no diu, intentant aparentar una desobediència simbòlica. Els costa mantenir aquest joc de manera indefinida que s'aguanta en bona mesura per la repressió, però es va esgotant. I un altre element és el model de lideratge de Puigdemont, que s'ha tornat molt personalista i que ha agafat una lògica cabdillista que em recorda la de Pablo Iglesias a Podem. Els serà difícil recomposar-se, però fins ara han estat molt hàbils, usant les palanques institucionals de què gaudeixen. L'hegemonia convergent dels darrers anys ha estat un problema, és un fet que fa menys creïble l'independentisme com a projecte de canvi i que a més genera una fractura a l'esquerra, entre la que ha participat al procés i la que no. Si perd l'hegemonia, serà positiu..
"A la llarga, la il·lusió de canvi gradual i negociat que transmet ERC pot acabar sent igual d'irreal que el processisme convencional"
- Amb ERC al capdavant, l'independentisme podria tenir més futur?
- Depèn del que vulgui fer ERC. A curt termini pot créixer consolidant-se com una nova força tranversal progressista, tot i que, a la llarga, la il·lusió de canvi gradual i negociat que transmet pot acabar sent igual d'irreal que el processisme convencional. Durant molt de temps, ha crescut sense fer massa res, es va veure atrapada en l'aliança amb CDC, l'1-O s'explica per la confrontació dins del Govern...
Antentas ha publicat l'obra "Espectros de octubre", una reflexió sobre el moment polític. Foto: Adrià Costa
- En el llibre, afirma que, en realitat, ni un ni l'altre volien fer el referèndum.
- La sensació que tinc és que tenien sempre clar que no es faria l'1-O, però ningú volia baixar del carro i, l'última anàlisi que feien, un cop organitzada la mobilització als locals electorals, és que hi hagués cues, que si arribaven les urnes ja s'hauria complert. Buscaven la foto, però mai no van tenir aquest pla. Posteriorment, ERC ha admès els problemes estratègics de l'independentisme i els hi vol donar sortida, però ho fa amb una resposta típicament parlamentarista i possibilista que, al final, tampoc no dona solució a res. Una espècie de nou tripartit a Catalunya, ara allunyat per altra banda pel nou enduriment del PSOE-PSC cap a ERC, que no respon al problema del trencament amb el règim o de la crisi econòmica.
- Què queda, doncs?
- Em pregunto com les forces catalanes contràries al règim i a l'austeritat es poden organitzar per donar una resposta i reconfigurar-se per tenir molt més pes a la política catalana. Tant el malestar i necessitat de reorientació de l'independentisme d'esquerres com el dels qui no comparteixen la progressiva institucionalització de Podem i el comuns es pot canalitzar de maneres molt diverses i, segons com, podria derivar en que les forces rupturistes poguessin recuperar terreny si hi ha alguna manera de generar noves confluències i algun tipus de procés de reconstrucció i rellançament. La clau és un cert exercici d'obertura i de reflexió dels límits propis, que tothom acabi veient que són part de la solució i no la solució en majúscules.
"Em pregunto com les forces catalanes contràries al règim i a l'austeritat es poden organitzar per donar una resposta i reconfigurar-se per tenir molt més pes a la política catalana"
- La pèrdua de suports de la CUP i dels comuns en les eleccions municipals pot facilitar aquesta reflexió?
- Els retrocessos electorals poden tenir conseqüències contradictòries. Poden servir per abordar els problemes de fons o poden també crear nervis i perseverança en orientacions fallides. Això darrer és el què està fent Podem a tot l'Estat ara mateix, per exemple. En tot cas assistim a un final d'etapa, un final d'etapa tan diferent del que ens hagués agradat a molts, on es necessari mantenir viva una proposta de ruptura i d'irreconciliació amb una realitat inacceptable, i pensar quin són els passos necessaris perquè això sigui possible.
- L'esquerra estatal ha estat a l'alçada a l'entorn de l'1-O i el judici dels presos, per confeccionar aquestes aliances?
- No, està clar que no. Podem va tenir una posició democràtica molt diferent a les del PSOE i el PP, però, dit això, no va estar a l'alçada i va tenir una postura plena d'ambigüitats i incoherències. Ha fet al mateix error que l'independentisme però al revés, no parlar d'ell, esperar que s'estavelli i construir només el seu projecte i intentar evitar interferències. Però l'independentisme no es va estavellar fins molt més tard del previst. Podem no va donar cap formació als seus militants a l'Estat sobre qüestió nacional i, quan les coses es posen difícils, li costa defensar postures que no són populars.
"L'orientació dels comuns durant l'1-O va testimoniar la creixent institucionalització de la formació. El seu discurs impugnatori s'ha reduït molt"
En el cas dels comuns, no es podia separar, almenys no completament, la seva posició durant la crisi d'octubre de l'evolució general del seu projecte. És a dir, si era una força que va néixer contra el règim, no podia no fer res en un moment de crisi tan forta del règim, havia d'intentar aprofitar-ho per donar-li una postura constituent. La seva orientació durant l'1-O, a banda de la seva posició sobre la independència, va testimoniar també la creixent la institucionalització de la formació. El seu discurs impugnatori s'ha reduït molt.
Josep Maria Antentas lamenta la creixent institucionalització de Podem. Foto: Adrià Costa
- En el cas dels comuns, critica la lectura que van fer de l'1-O i el procés català.
- Van fer l'anàlisi que s'estavellaria cada setmana, però no ho feia, i es van trobar amb el referèndum a la vista i sense política al respecte. I van defensar una estranya postura conforme l'1-O era una mobilització i que, després d'aquest, seguirien lluitant per un referèndum de veritat. Però si vols fer un referèndum de veritat, el més lògic és empènyer al màxim per celebrar l'1-O amb unes condicions que obliguin l'Estat a pactar un referèndum oficialitzat per tothom després. Van tenir una política expectant i passiva, i la crisi política els va atrapar amb el pas canviat.
- Arribats a aquest punt, és encara possible un acostament entre l'independentisme i els comuns?
El punt de trobada més natural és l'antirrepressiu, però és molt bàsic i primari i això no basteix un projecte. I a part de parlar de diàleg, cal saber quin projecte té cada espai. No és el mateix un Podem i uns comuns amb discurs impugnatori o les mateixes forces amb voluntat de ser el soci minoritari del PSOE o el PSC. O un independentisme amb discurs social anti-austeritat o no. Ambdós han de definir el seu projecte estratègic i el projecte de canvi, i això hauria de passar per una ruptura del règim i contra les polítiques d'austeritat, aquí i a l'Estat.
"Si vols fer un referèndum de veritat, el més lògic és empènyer al màxim per celebrar l'1-O amb unes condicions que obliguin l'Estat a pactar un referèndum oficialitzat per tothom després"
Crec que això és un plantejament que ara mateix està molt absent en la política catalana. Sovint, en el millor dels casos, quan es parla d'acostament entre l'independentisme i els comuns es parla d'una entesa ERC-comuns (ara a curt termini, bloquejada per la situació de Barcelona), en una perspectiva de creixent normalització d'un bloc de centre-esquerra. Una espècie d'aliança de baixa profunditat d'horitzó després de la derrota de les dues promeses de canvi respectives. Però això queda molt lluny de les necessitats reals de transformació social...
- S'ha equiparat massa autodeterminació i independència?
Sí, hi ha hagut equiparació i confusió, però ha passat tant per part de l'independentisme, que ha actuat com si tot el que no fos independència fos el mateix, com d'un sector dels defensors del dret a decidir que són molt bel·ligerants amb l'independentisme. I des del règim també es fa, quan es nega el dret a decidir, ho barreja tot a la vegada.
"L'expressió "un sol poble", en la seva formulació antifranquista originària, tenia un component de classe i nacional, mentre que ara és més un eslògan propagandístic que un d'estratègic"
Igualment, s'ha fet un discurs sobre el federalisme molt simplista. És poc rigorós defensar el federalisme i ser tan contundent contra l'1-O i l'independentisme Qui ho fa sembla que el que defensi sigui que, allà on a la Constitució hi diu comunitat autònoma, hi passi a dir estat federal i ja està. Hi ha hagut moltes simplificacions fruit dels interessos electorals quan en realitat el que feia falta era el contrari, buscar la síntesis entre plantejaments rupturistes diferents. Independentisme, federalisme, confederalisme, són fórmules que permeten moltes articulacions recíproques complementàries que interessadament s'han obviat.
- En el llibre, també s'hi reflexiona sobre l'expressió actualitzada d'un sol poble. Amb posicions tan polaritzades, la fractura social és un risc real?
- Arran de la crisi d'octubre hi ha hagut més fractura política que social, però hi ha un risc i, en tot cas, la fractura social em remet a un fractura que sí que existeix, la fractura entre rics i pobres. De nou, cal relacionar la qüestió nacional i social, i l'expressió "un sol poble", en la seva formulació antifranquista originària, tenia un component de classe i nacional, mentre que ara és més un eslògan propagandístic i retòric que un d'estratègic. Repensar-ho implica pensar en una societat molt diversa i plural a nivell ètnic, lingüístic, cultural, de procedència... Cal pensar en un bloc majoritari de canvi, cosa que remet a una idea plural i estratègicament construïda de poble, en termes de subjecte de lluita, de majoria d'oprimits, o el del 99%, i des d'un punt de vista cultural i d'identitats diverses.
Antentas reclama dotar de contingut transformador l'expressió "un sol poble". Foto: Adrià Costa
- I en el cas de l'estat espanyol, el repensament pot implicar tornar unes dècades enrere?
- Hi ha un intent que, en nom de la Constitució, fer una lectura molt involucionista, autoritària i reaccionària d'aquesta i de la llei, capitanejada per la dreta espanyola però que arrossegui el PSOE. És un dels riscos. La tasca de l'esquerra espanyola és resistir això i, tot i que pot costar, a la llarga pot portar rèdits. Lluitar contra el nacionalisme espanyol reaccionari és necessari. I és que es comença per Catalunya, però s'acaba envestint a Podem o a qui sigui que es posi per davant.
- Una de les crítiques que fa entorn l'1-O és que es va plantejar més com una qüestió de legitimitat que de força. On ha d'anar a buscar aquesta força que li falta l'independentisme? N'hi ha prou amb eixamplar la base?
- En qualsevol projecte, una part de la força depèn de l'organització i el suport a la societat, però la fórmula d'eixamplar la base no m'agrada, sembla que s'hagi simplement de convèncer més gent, fent algun pedaç. El que cal és reformular una nova perspectiva, desplaçant l'eix de gravetat cap a les classes populars i els seus interessos i tenint clar que el projecte de República catalana no pot anar desconnectat a un projecte de canvi a l'Estat, cosa que no vol dir que s'hi subordini, sinó que la República catalana sigui percebuda fora de Catalunya com una estocada definitiva al règim i afavoreixi proclamar una República espanyola fraterna.
"El projecte de República catalana no pot anar desconnectat a un projecte de canvi a l'Estat, cosa que no vol dir que s'hi subordini"
Un procés català aïllat, encara que sigui amb més suport i estigui millor organitzat, està bastant condemnat al fracàs. A nivell històric, les crisis nacionals a la perifèria i les crisis generals polítiques de l'Estat espanyol van sempre lligades però desincronitzades, i ara tothom hi ha passat de puntetes. Ara és un bon moment per repensar-ho, malgrat que el combat electoral permanent ho dificulta.
- Però, si l'independentisme no dona suport a Sánchez, no li farà guanyar més antipaties a l'Estat?
- La política parlamentària és molt complexa i és poc amiga de la política emancipadora. No es pot fer un discurs de "quan pitjor, millor", però tampoc no es pot caure en el del mal menor, i això val per a l'independentisme i per a Podem. I menys si es fa embellint-lo, no només investint Sánchez sinó afirmant que és un govern de canvi. No es pot facilitar un tripartit de dretes, això és claríssim, però tampoc aliar-se establement amb al PSOE com ha fet l'esquerra tota la vida i ara defensa Iglesias. El repte és com mantenir la flama d'un element anti-règim i de canvi de model.
"No es pot caure en el discurs del mal menor. I menys si es fa embellint-lo, no només investint Sánchez sinó afirmant que és un govern del canvi"
L'impuls del 15-M ja no dona més de sí i la crisi d'octubre va acabar amb derrota, però han emergit les mobilitzacions feministes i contra el canvi climàtic que aniran a més. No hi haurà un nou cicle de canvi a l'Estat sense un cicle social que empenyi de nou que, en el cas català, planteja l'especificitat de com vincular l'independentisme i les altres lluites. Cal no renunciar al desig de canvi, però tampoc facilitar el poder a la dreta. El que em preocupa més és que Podem i els comuns han entrat molt ràpidament en una lògica de partit institucional i avancen clarament en una lògica de normalització i homologació política.