21
de juny
del
2019
Actualitzat
a les
16:46h
Gran aldarull a tots els mitjans i totes les xarxes i a tot arreu amb el cas de Manuel Valls, la seva relació amb Ciutadans i el suport a Ada Colau perquè sigui de nou l'alcaldessa de Barcelona. És lògic l'aldarull, és clar, el tema de fons és rellevant: els jocs de poder, les influències, la governabilitat, els lobbys, l'anti-independència... Tot ben sabut, tot ben viciat. Càlcul, cinisme, mentida i filibusterisme. Ada Colau ha fet el que va dir que no faria mai.
Hi ha un vídeo de NacióDigital -que podeu recuperar aquí- en què respon molt clarament a la pregunta de Ferran Casas: "No em prestaré a operacions estranyes". La resposta no pot ser més clara. Els vots de Valls a la seva investidura tampoc poden ser més clars. Els que en saben d'anàlisi política expliquen que aquest acte de l'alcaldessa representa el seu ingrés oficial a la política, el seu bateig de foc amb la realitat de la professió. Doncs vaja, si la política és fer el que s'havia dit que no es faria, la política i els polítics se'n poden anar a parir panteres.
L'entrevista de Jordi Basté a Colau d'aquesta setmana ha generat titulars d'interès. Cap, però, com el de les seves llàgrimes en emocionar-se quan li van preguntar si havia pensat deixar-ho córrer tot. Tenir d'alcaldessa una persona que s'emociona, que no reprimeix els seus sentiments, a qui no li importa mostrar-se d'aquesta manera, sempre serà millor que tenir un bloc de gel, un cínic, un individu calculador i deshumanitzat. Així doncs, és decebedora aquesta "entrada" de l'alcaldessa a la "realitat" de la política. Però només per la quantitat de gent que l'odia, que opina que és una intrusa, que considera que Barcelona és seva, ja és positiu que revalidi l'alcaldia.
D'altra banda, més enllà de la realitat del pacte que ha donat lloc a la revàlida de Colau, l'assumpte ens ha deixat una nova conclusió: l'enèsima confirmació de la nul·la entitat política, intel·lectual i també diria que humana de Ciutadans. De Manuel Valls no m'agrada quasi res. Ni el seu model polític, ni sobretot el seu model econòmic. Tampoc el seu tarannà. Però hi ha una realitat palpable i tangible: al costat de qualsevol dels ignorants profunds que integren Ciutadans, Valls sembla un complex i rocós home d'estat. Què pretenia el partit de Rivera? Si Valls no hagués votat Colau, Ernest Maragall hauria sigut alcalde.
Llavors què calia fer? Fes el que fes l'exprimer ministre francès hauria estat mal fet no? Val a dir també que si Valls considerava que Ciutadans era tan terrible –pactes amb els tarats de Vox- i estaven tan equivocats com ha explicat un cop consumat el trencament, per què va acceptar l'operació que li van proposar? Per què no ho deia abans tot això? Quanta hipocresia, no?
Hi ha un vídeo de NacióDigital -que podeu recuperar aquí- en què respon molt clarament a la pregunta de Ferran Casas: "No em prestaré a operacions estranyes". La resposta no pot ser més clara. Els vots de Valls a la seva investidura tampoc poden ser més clars. Els que en saben d'anàlisi política expliquen que aquest acte de l'alcaldessa representa el seu ingrés oficial a la política, el seu bateig de foc amb la realitat de la professió. Doncs vaja, si la política és fer el que s'havia dit que no es faria, la política i els polítics se'n poden anar a parir panteres.
L'entrevista de Jordi Basté a Colau d'aquesta setmana ha generat titulars d'interès. Cap, però, com el de les seves llàgrimes en emocionar-se quan li van preguntar si havia pensat deixar-ho córrer tot. Tenir d'alcaldessa una persona que s'emociona, que no reprimeix els seus sentiments, a qui no li importa mostrar-se d'aquesta manera, sempre serà millor que tenir un bloc de gel, un cínic, un individu calculador i deshumanitzat. Així doncs, és decebedora aquesta "entrada" de l'alcaldessa a la "realitat" de la política. Però només per la quantitat de gent que l'odia, que opina que és una intrusa, que considera que Barcelona és seva, ja és positiu que revalidi l'alcaldia.
D'altra banda, més enllà de la realitat del pacte que ha donat lloc a la revàlida de Colau, l'assumpte ens ha deixat una nova conclusió: l'enèsima confirmació de la nul·la entitat política, intel·lectual i també diria que humana de Ciutadans. De Manuel Valls no m'agrada quasi res. Ni el seu model polític, ni sobretot el seu model econòmic. Tampoc el seu tarannà. Però hi ha una realitat palpable i tangible: al costat de qualsevol dels ignorants profunds que integren Ciutadans, Valls sembla un complex i rocós home d'estat. Què pretenia el partit de Rivera? Si Valls no hagués votat Colau, Ernest Maragall hauria sigut alcalde.
Llavors què calia fer? Fes el que fes l'exprimer ministre francès hauria estat mal fet no? Val a dir també que si Valls considerava que Ciutadans era tan terrible –pactes amb els tarats de Vox- i estaven tan equivocats com ha explicat un cop consumat el trencament, per què va acceptar l'operació que li van proposar? Per què no ho deia abans tot això? Quanta hipocresia, no?