​«Cinema mon amour», crit d’auxili desesperat

Aquest divendres s’estrena al cinema Maldà de Barcelona el documental Cinema Mon Amour que la Natalia Regàs ha rodat durant set anys i que dona fe amb colpidora tenacitat de la que segurament sigui la catàstrofe cultural més demolidora i gravíssimament ignorada dels últims temps: el tancament progressiu i sistemàtic de les grans sales de cinema a ciutats i pobles.

El film aborda només el territori barceloní i retrata la mort de l’Urgell, de l’Alexandra, del Lauren Gràcia (després reobert com a Texas) i del Nàpols (ara el Phenomena). Si a algú li expliques que els casos del Texas i el Phenomena podría arribar a pensar que hi ha un sa circuit de regeneració. Res més lluny de la realitat. L’aniquilació és quasi militar. Comença a semblar una estratègia planificada per arrasar sense pietat el patrimoni cinematogràfic i urbanístic.
 
Ja fa temps que he perdut el compte de la quantitat d’articles que he escrit sobre aquest tema. Veient Cinema Mon Amour tinc la certesa que no estic sol, que no pateixo una obsessió paranoica, que no estic guillat. Bé, de fet conec un bon grapat de persones amb qui compartim aquesta preocupació. Unes quantes d’elles estaven l’altre dia al Phenomena per l’estrena del documental. El Martín Piñol, a més a més de ser el marit de la directora, és el productor de la pel·lícula: “Martín Piñol presenta...” han posat al principi de tot. Per sobre de tot, són “pel·liculeros”. Fabulós!

Tot el que s’hi explica m’ho sé de memòria però em torna a resultar colpidor i trist escoltar-ho. Veure els empresaris dels cinemes amb actitud entre passiva i estoica és molt desencoratjador. Estaria potser bé, per una possible continuació, centrar la mirada en les polítiques culturals –o l’absència d’elles- que es miren de lluny realitats tan devastadores com la que aquí es retrata. Polítiques culturals i polítiques municipals: protecció d’immobles històrics i emblemàtics, catalogació, compra pública, mediació entre privats etc.
 
Un dels meus moments preferits de Cinema Mon Amour és quan la Natàlia es cola a les entranyes del Palacio del Cinema aprofitant que s’ha ocupat per a projectar-hi Ciutat morta. Camina pels passadissos, pels lavabos, per llocs on s’hi cria pols... Quina enveja! Un cinema històric paralitzat per la inacció. En aquests anys han tancat el Lauren Horta, l’Aribau Club, el Club Coliseum, l’Arenas... I sumem-hi tots els que han tancat des que a principis dels 2000 va començar la sagnia. Una altra imatge brutal: el magatzem de la perifèria on s’amunteguen les màquines de projecció de 35mm després que els cinemes hagin tancat o, en el millor dels casos, digitalitzat. Una espècie de cementiri del passat que no pot ferir-nos més als que entenem que els cinemes són no només patrimoni íntim i emocional, sinó sobretot patrimoni cultural, urbanístic, arquitectònic, ciutadà.

Aneu al Maldà a veure Cinema Mon Amour. Després de l’estiu l’emetran a TV3. Però, com sempre i més que mai, el cinema us crida. I ja està, un altre article escrit sobre el mateix tema. Predicar en el desert.