Per increïble que sembli, Sánchez vol governar en solitari malgrat que només té 123 escons. Són 38 més dels que tenia quan va arribar a la Moncloa amb una moció de censura covada pels casos de corrupció del PP i la indignació catalana, però encara és lluny dels 176 que donen la majoria absoluta. Per això és sorprenent que li digui a Pablo Iglesias que els vol al govern però amb càrrecs de segon nivell i no amb ell de vicepresident i ministres del seu partit. Aquí us ho explicaRoger Arnau.
I si a Podem li dóna aquest tracte, a ERC, que va guanyar les eleccions generals a Catalunya, no la vol ni rebre a la Moncloa. Junts per Catalunya ha optat per no participar del ball i posa condicions que sap que en cap cas el PSOE negociarà. D'Esquerra, el president en funcions en vol els vots però no pagar-ne cap preu. De fet, no hi ha cap diferència entre el tracte que dóna als republicans i el que dóna als ultres de Vox. I és evident que entre aquesta actitud per no excitar les baixes passions espanyolistes que intueix en alguns dels seus votants i negociar per passat demà un referèndum i l'amnistia dels presos polítics hi ha un terme mitjà.
En política els vots es negocien, sigui per una investidura o per un pressupost, i quan no es té una majoria àmplia, els governs es comparteixen. Passa a tots els països europeus, als ajuntaments i les autonomies. És molt bàsic, però el president espanyol se'n vol escapar. I escapar-se'n és viure en la precarietat parlamentària, en una constatació de com de poc ambiciosa és la seva agenda política.
Sobre governar i arribar a acords us deixo l'opinió que, sobre el cas de Barcelona i les relacions entre ERC i els comuns, escriu Sara González a La Veu de Nació. També us aconsello aquesta de Montserrat Nebrera sobre la pèrdua de prestigi de les institucions i els lideratges, i aquesta altra de Josep-Lluís Carod-Rovira sobre la unitat independentista.
Refundació en marxa. Ahir Carles Puigdemont i Artur Mas -que no ha marxat mai però ara recupera protagonisme- van posar fil a l'agulla en la reconstrucció del seu espai polític, on conviuen el PDECat, hereu de l'antiga Convergència; Junts per Catalunya, que suma el PDECat i independents; i la Crida, que es va crear amb la idea, no reeixida fins ara, d'integrar més famílies polítiques. Junts per Catalunya, que s'ha usat a les darreres eleccions i és propietat dels neoconvergents del PDECat, és la marca triada per unificar i coordinar l'espai. Caldrà veure quins són els lideratges (i si equivalen a ser cap de llista a la Generalitat), la línia política i el paper que es reserven els dos expresidents, que es van reunir durant quatre hores a Waterloo després de diverses trobades amb càrrecs orgànics. Oriol March us dóna els detalls d'una refundació que arriba només tres anys després del naixement del PDECat.
Vist i llegit
Antoni Puigverd comenta a l'article "Política" de La Vanguardia la situació generada a Barcelona amb la reelecció d'Ada Colau amb el suport de Manuel Valls. L'articulista elogia aspectes de la política francesa, com ara la defensa aferrissada de la igualtat i la llibertat, però recorda també la uniformitat francesa i el menyspreu a les altres identitats, expressat en l'expressió "Parleu francès. Sigueu nets". Reconeix que l'exprimer ministre ha fet més política en pocs dies que Inés Arrimadas en anys. Però diu també que fer política convencional (a l'estil de la diplomàcia de Mazarino) no és tan difícil. La grandesa, per Puigverd, seria una altra cosa: "El polític que, superant el verí ambiental, s'atrevís a reiniciar la concòrdia, aquest sí que seria un gegant".
El passadís
Els treballs per crear un nou partit "catalanista no independentista" continuen amb intensitat. Els seus promotors han engegat un procés d'enquestes per copsar el sòl electoral del nou projecte. Però sobretot, confien en els focus group, la tècnica d'aplegar un ventall reduït de persones, moderades per un expert en comunicació, que discuteixen sobre aspectes concrets com el nom del partit -ha aparegut el de Lliga Democràtica-, els missatges centrals, la imatge... Ja s'està elaborant el que serà el logo de la nova formació. Els impulsors ho volen tenir tot preparat per si hi ha eleccions anticipades a Catalunya. Us aconsello recuperar aquest article de dades de Roger Tugas sobre l'espai que podria tenir un partit d'aquestes característiques.
L'efemèride
Tal dia com avui de l'any 1983 iniciava les seves emissions Catalunya Ràdio. Les primeres paraules que es van escoltar (en veu d'un jove Miquel Calçada, mentre de fons sonava una sintonia de Lluís Llach) van ser: "Són les zero hores, zero minuts del dia 20 de juny del 1983. Comencem en aquest moment una feina volguda i important: la posada en marxa de Catalunya Ràdio". Dies més tard, el 26 de juliol, es va emetre la primera notícia per antena: la mort de Charlie Rivel. Començaven els butlletins horaris i els espais informatius, un àmbit en què l'emissora pública és referència així com en els programes esportius gràcies, entre d'altres, a les retransmissions de Joaquim Maria Puyal. També ho va ser en els magazins de matí, que va inaugurar Josep Cuní i ara comanda Mònica Terribas. Aquí podeu veure el primer espot televisiu de l'emissora, que ara dirigeix Saül Gordillo. La sintonia no ha canviat.
L'aniversari
El 20 de juny de l'any 1940, avui ja 79 anys, va néixer a Barcelona el dramaturg i guionista Josep Maria Benet i Jornet. És considerat un dels grans renovadors del teatre català i part de la seva popularitat està fonamentada en els guions que va escriure per serials de TV3 com Poble Nou, Nissaga de Poder o Ventdelplà. L'alzheimer el va retirar i els seus companys el van homenatjar a la sala gran del TNC el 2015. El Govern el va condecorar amb la Creu de Sant Jordi. Al programa Divendres de TV3 el recordaven així arran del seu homenatge.
subdirector de NacióDigital
Fes clic aquí per subscriure-t'hi