Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
futbolítica

​Espanya 72: el mundial femení que el franquisme no va voler organitzar

En un moment en el que la Copa del món femenina que es disputa a França centra l’interès del futbol internacional, adrecem la mirada al frustrat mundial femení de 1972 que el franquisme es va negar a organitzar

per Ramon Usall, 16 de juny de 2019 a les 08:24 |
La selecció estatal espanyola en un partit a Itàlia, sense poder lluir l’escut al pit per la prohibició federativa | Arxiu
Des del seu inici, el passat divendres 7 de juny al mític Parc dels Prínceps de París, el mundial femení que se celebra a l’Estat francès centra l’interès del món del futbol demostrant la creixent puixança de la modalitat femenina d’aquest esport.

Aquest mundial, el vuitè que es disputa amb l’aval de la FIFA, va tenir diversos precedents que van estar a punt de dur una competició internacional femenina a la mateixa Espanya franquista que propugnava uns valors nacionalcatòlics que defensaven relegar la dona a l’àmbit domèstic o a unes professions molt determinades i de perfil considerat “femení”. Abans que la federació internacional beneís el primer mundial oficial, el que va acollir la Xina el 1991, van existir diverses iniciatives que van reclamar el títol de copa del món femenina de futbol la primera de les quals va ser el Copa Martini Rosso que es va disputar a Itàlia en un ja llunyà 1970.

 

Cartell de la primera Copa del món femenina de futbol, disputada a Itàlia el 1970 sota el patrocini de Martini Rosso Foto: @FootballMuseum


Aquella pionera cita només va aplegar set seleccions entre les quals no hi havia el combinat estatal, que va constituir-se poc després contra el criteri del president de la federació espanyola, José Luis Pérez-Payá, que va afirmar, a propòsit de la iniciativa: “No estic en contra del futbol femení, però tampoc m’agrada. No el veig molt femení des del punt de vista estètic. La dona, en samarreta i pantaló curt, no està gaire afavorida. Qualsevol vestit regional li escauria molt millor”.

La postura oficial de la federació franquista quedava clara per boca del seu president: les dones, millor desfilant en vestit regional a les trobades de “Coros y danzas” de la Sección Femenina que no pas jugant a futbol.

Malgrat l’oposició federativa, la perseverança dels partidaris de l’esport femení va provocar que una selecció estatal espanyola formada per dones disputés el seu primer partit internacional el 21 de febrer de 1971 a l’estadi de la Condomina de Múrcia en un matx que la va oposar a Portugal.


Aquella primera trobada, que va acabar amb empat a tres gols i que va congregar tot just uns tres mil espectadors, no va estar exempta de polèmica. Diversos organismes, i molt especialment la Sección Femenina, la rama que agrupava les dones de la Falange i que dirigia Pilar Primo de Rivera, van fer tot el possible perquè el partit no es disputés en considerar que posava en qüestió el paper que el franquisme havia atribuït tradicionalment a la dona i que passava per la cura de la llar i per l’exercici de les professions que havia considerat “femenines”.
 

Un grup de voluntàries de la Sección Femenina, a la localitat basca de Zumaia, realitzant tasques de cura d’infants, un dels rols que el franquisme atribuïa a la dona Foto: Fondo Pascual Marín- Kutxa Fototeka


Entre els qui van oposar-se al matx hi va haver també el Col·legi Arbitral murcià que va forçar que el col·legiat del partit no pogués lluir el seu uniforme habitual i hagués de vestir un xandall sense cap mena d’identificatiu.

Tot i aquestes traves al futbol femení, que va haver d’organitzar-se al marge de la federació espanyola oficial ja que aquesta es va negar a incloure’l al seu si, les noies que van formar aquella selecció van disputar el seu primer partit fora de les fronteres de l’Estat el juliol de 1971, quan van viatjar fins a Itàlia (on van perdre per un contundent 8-1) en un partit que va ser novament molt accidentat ja que les jugadores estatals van arribar amb cinc dies de retard a terres tansalpines degut als problemes burocràtics que les autoritats espanyoles els van posar per poder sortir del país i van haver de jugar sense cap escut a la samarreta per la negativa de la federació franquista a autoritzar que lluïssin el seu emblema al pit.

L’entrada de la selecció estatal femenina a l’escena internacional va fer que el combinat espanyol fos convidat a participar a la segona Copa del Món de futbol, que havia de disputar-se durant els mesos d’agost i de setembre de 1971 a Mèxic, una cita a la qual no va poder participar per la prohibició del règim a permetre el viatge.
 

Cartell de la Copa del Món femenina celebrada a Mèxic el 1971 Foto: Arxiu


Les primeres futbolistes estatals no van poder gaudir, doncs, d’un dels grans èxits del futbol femení que va aconseguir omplir, amb més de cent mil espectadors, l’estadi Azteca de la Ciutat de Mèxic on Dinamarca va revalidar el títol de l’any anterior imposant-se al combinat local per un clar 3-0.

Malgrat la negativa de les autoritats franquistes a autoritzar la participació de la delegació estatal en el mundial de Mèxic, els promotors d’aquella primerenca Copa del Món femenina van pensar en l’Estat espanyol com a seu de l’edició de 1972. Així, doncs, el Congrés Mundial del Futbol Femení, que es qui organitzava aquesta competició, va proposar que l’Espanya franquista succeís a Itàlia i a Mèxic i acollís la tercera edició del mundial femení.

Novament, la posició contrària de la federació espanyola i de la Sección Femenina va provocar que el projecte d’Espanya 1972 es dissolgués com un terròs de sucre en no comptar amb la complicitat de les autoritats futbolístiques i polítiques de l’estat que l’havia d’acollir. Per no dignar-se, els dirigents franquistes ni tan sols van fer-ho a respondre bona part de la correspondència que el Congrés Mundial del Futbol Femení els va fer arribar.
 

Un grup de voluntàries de la Sección Femenina realitzen la salutació feixista durant un repartiment de menjar organitzat per la branca de fèmines de la Falange Foto: Fondo Pascual Marín- Kutxa Fototeka


El fracàs del projecte, fruit de l’oposició institucional que el franquisme va mostrar-hi, va comportar que el de Mèxic 1971 fos el darrer mundial que aquell Congrés femení va organitzar. No va ser fins passada una dècada, el 1981, quan les seleccions internacionals femenines van poder competir de nou per tal de disputar-se el ceptre del futbol femení mundial quan el Japó va acollir el primer “Mundialito”, una competició en la que l’Estat espanyol mai no va participar.

De fet, les futbolistes estatals van haver d’esperar a la fi del franquisme per tal que la federació espanyola decidís reconèixer el futbol femení com a part integrant de la seva estructura. Va ser el 21 d’octubre de 1980, vuit anys després que el franquisme hagués renunciat a acollir el mundial femení de 1972 demostrant que li agradava ben poc que les dones practiquessin esport.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació