16
de juny
del
2019
Actualitzat
a les
9:54h
La Catalunya autònoma i la ciutat de Barcelona han anat de la mà en moments cabdals. Així va ser durant els anys de la Generalitat republicana. El món municipal català va ser una de les grans víctimes de la pèrdua de l'autonomia catalana després dels fets del Sis d'Octubre de 1934. L'Ajuntament de Barcelona va liderar l'adhesió de molts pobles catalans a la decisió del president Lluís Companys de declarar l'Estat Català dins la República Federal espanyola. La nit del 6 d'octubre, després de la proclamació de Companys, es va reunir el consistori presidit per l'alcalde Carles Pi i Sunyer i va aprovar una declaració de suport a Companys. El resultat: 22 vots a 8.
Poc després, arribaven les primeres tropes a la plaça de Sant Jaume (en aquell moment Plaça de la República) per procedir a l'ocupació dels edificis de la Generalitat i de l'Ajuntament. A les cinc de la matinada, Pi i Sunyer trucava el general Domènec Batet, capità general de Catalunya, per capitular. La suspensió dels ajuntaments que es van adherir al Sis d'Octubre va ser immediata. A Barcelona, Pi i Sunyer i la majoria d'ERC van ser cessats.
Militars a la Casa Gran
Barcelona va ser posada sota estat de guerra. Des d'aquell moment i fins a les eleccions de febrer de 1936 -en què van guanyar les esquerres a Espanya i es van recuperar l'autonomia i els ajuntaments-, Barcelona va ser regida per alcaldes designats pel govern espanyol. En el lloc de Pi i Sunyer es va designar el tinent coronel José Martínez Herrera com a nou alcalde de Barcelona. També era militar qui va ocupar, per un breu període de temps, la presidència de la Generalitat, el coronel Jiménez Arenas. Martínez Herrera va ser alcalde tan sols tres mesos. Quan es va aixecar l'estat de guerra, el 13 de gener de 1935, va assumir el càrrec Joan Pich i Pon, que era tot un personatge.
Pertanyia al Partit Radical d'Alejandro Lerroux, aleshores president del govern al capdavant d'una coalició de partits de dretes i que havia iniciat la seva carrera política a Barcelona, encarnant una mena de populisme esquerranós i molt anticatalanista. Amb el temps, va convertir-se en el dirigent d'un republicanisme conservador. Per la seva banda, Pich i Pon coneixia l'Ajuntament. Havia estat regidor durant anys i en diverses ocasions havia exercit d'alcalde accidental. Home sense instrucció ni cultura, d'origen humil, havia acumulat una fortuna com a promotor immobiliari. Es van fer famoses les seves "pichiponades", les sortides de to que protagonitzava. Com quan va exclamar que "per governar, són necessàries tres M: Ministració, Ministració i Ministració".
De la CEDA a la Lliga
Va ser alcalde fins al 30 d'octubre de 1935, quan es va veure implicat en un escàndol de corrupció que va esquitxar el seu partit. Per substituir-lo, es va nomenar Manuel Jaumar de Bofarull, que era un dirigent d'Acció Popular, el partit conservador que dirigia Gil Robles i que era el nucli central de la CEDA, la gran coalició dretana que no va fer declaració d'adhesió a la República. L'entrada de ministres de la CEDA a l'executiu de Lerroux va ser el que va provocar el Sis d'Octubre. Jaumar de Bofarull va haver de deixar pas el mes de desembre a Ramon Coll i Rodés, de la Lliga. El partit de Cambó continuava sent la principal força de la dreta catalana i reclamava protagonisme.
Coll i Rodés era un jurista de prestigi i li va tocar gestionar l'Ajuntament en el tram final del Bienni Negre, el període de govern de dretes durant la República. L'autonomia va estar suspesa fins al febrer del 36, en què el govern de Companys i els ajuntaments d'esquerres van ser reinstal·lats en les seves funcions.
Poc després, arribaven les primeres tropes a la plaça de Sant Jaume (en aquell moment Plaça de la República) per procedir a l'ocupació dels edificis de la Generalitat i de l'Ajuntament. A les cinc de la matinada, Pi i Sunyer trucava el general Domènec Batet, capità general de Catalunya, per capitular. La suspensió dels ajuntaments que es van adherir al Sis d'Octubre va ser immediata. A Barcelona, Pi i Sunyer i la majoria d'ERC van ser cessats.
Militars a la Casa Gran
Barcelona va ser posada sota estat de guerra. Des d'aquell moment i fins a les eleccions de febrer de 1936 -en què van guanyar les esquerres a Espanya i es van recuperar l'autonomia i els ajuntaments-, Barcelona va ser regida per alcaldes designats pel govern espanyol. En el lloc de Pi i Sunyer es va designar el tinent coronel José Martínez Herrera com a nou alcalde de Barcelona. També era militar qui va ocupar, per un breu període de temps, la presidència de la Generalitat, el coronel Jiménez Arenas. Martínez Herrera va ser alcalde tan sols tres mesos. Quan es va aixecar l'estat de guerra, el 13 de gener de 1935, va assumir el càrrec Joan Pich i Pon, que era tot un personatge.
Joan Pich i Pon, que pertanyia al partit d'Alejandro Lerroux, va ocupar l'alcaldia durant deu mesos: es van fer famoses les seves sortides de to
Pertanyia al Partit Radical d'Alejandro Lerroux, aleshores president del govern al capdavant d'una coalició de partits de dretes i que havia iniciat la seva carrera política a Barcelona, encarnant una mena de populisme esquerranós i molt anticatalanista. Amb el temps, va convertir-se en el dirigent d'un republicanisme conservador. Per la seva banda, Pich i Pon coneixia l'Ajuntament. Havia estat regidor durant anys i en diverses ocasions havia exercit d'alcalde accidental. Home sense instrucció ni cultura, d'origen humil, havia acumulat una fortuna com a promotor immobiliari. Es van fer famoses les seves "pichiponades", les sortides de to que protagonitzava. Com quan va exclamar que "per governar, són necessàries tres M: Ministració, Ministració i Ministració".
De la CEDA a la Lliga
Va ser alcalde fins al 30 d'octubre de 1935, quan es va veure implicat en un escàndol de corrupció que va esquitxar el seu partit. Per substituir-lo, es va nomenar Manuel Jaumar de Bofarull, que era un dirigent d'Acció Popular, el partit conservador que dirigia Gil Robles i que era el nucli central de la CEDA, la gran coalició dretana que no va fer declaració d'adhesió a la República. L'entrada de ministres de la CEDA a l'executiu de Lerroux va ser el que va provocar el Sis d'Octubre. Jaumar de Bofarull va haver de deixar pas el mes de desembre a Ramon Coll i Rodés, de la Lliga. El partit de Cambó continuava sent la principal força de la dreta catalana i reclamava protagonisme.
Coll i Rodés era un jurista de prestigi i li va tocar gestionar l'Ajuntament en el tram final del Bienni Negre, el període de govern de dretes durant la República. L'autonomia va estar suspesa fins al febrer del 36, en què el govern de Companys i els ajuntaments d'esquerres van ser reinstal·lats en les seves funcions.