No era pecat, i tant que no!

Assegut a la barra del Giardinetto escolto Leopoldo Pomés parlar sobre el seu llibre No era pecat. Rememora anècdotes, passatges escrits que no li fa mandra verbalitzar i exclama sovint, amb naturalitat sincera: "Ui! Aquesta és l'experiència més acollonant de la meva vida!". Tres o quatre vegades ho proclama, amb humor espurnejant i generós. Al costat meu, la Karin, la dona que millor el coneix, i l'Iván i el Poldo, els fills dels dos, es trenquen de riure amb el repetit recurs expressiu: "Una altra experiència acollonant, quantes en va ja?". Em quedo amb aquest detall, divertit i tendre alhora, que em sembla que descriu amb eloqüència l'esperit del llibre sobre el qual avui escric.

Doncs sí, No era pecat (Edicions 62 en català i Tusquets en la traducció al castellà) és un llibre de records, unes memòries diguem-ne, amb un subtítol decisiu: Vivències d'una mirada. La mirada de Pomés, en efecte, la mirada del fotògraf i del creatiu publicitari –un dels professionals més destacats en aquest terreny a casa nostra al llarg de més de mig segle. Però també la mirada del pare, del company de viatge, de l'observador compulsiu, de l'hedonista convençut, de l'amant de l'art, de la persona que ha conegut un bon grapat de personalitats culturals, empresarials i polítiques, les persones que han edificat, tal com el coneixem ara, aquest lloc estrany on vivim.
 
És aquest un llibre en què a cada pàgina has de subratllar o marcar amb un asterisc com a mínim una troballa, un detall sorgit d'una ploma poètica i evocadora, d'una capacitat per a emparaular tangibles i intangibles, maneres de veure la vida, l'entorn, les persones amb qui s'ha anat trobant. No és fàcil escriure un llibre de memòries com aquest, tan suggerent, tan poc espès, que flueix com un riu. El mateix Pomés i la seva editora, Pilar Beltran, insisteixen a valorar la tasca imprescindible de la periodista Lidia Penelo en la confecció i recosit de les històries que el conformen.

Impossible enumerar ni mencionar tot allò que he subratllat. Potser el passatge més rellevant estigui just al principi, quan Pomés parla del seu pare, de la manera com li va inculcar el gust per les coses ben fetes, pels acabats a consciència que potser no són visibles a simple cop d'ull però que, citant Òscar Tusquets, ell etiqueta de manera molt clara: "Déu sí que ho veu". No era pecat es refereix a l'hedonisme, a la seva descoberta i a la possibilitat de fer seva aquesta manera de ser i de viure. Descoberta, sí, una paraula important del llibre. Descobertes successives, acumulades, complementàries, reveladores, impactants... La descoberta de la bellesa femenina, és clar. Tenim el capítol dedicat a les criades: "Emília, que estava, com diu l'expressió, com un tren". Escriu clar, sense embuts, amb elegància però sense subterfugis. O l'enamorament de la noia que netejava el vestíbul i que ell observa des de l'ascensor que s'eleva. I les descobertes infantils! Què seríem sense elles? I la descoberta de l'estètica pictòrica: el capítol dedicat a Urgell. Quan diu "una senyora pija" vol dir exactament això. I s'entén perfectament.
 
El gust pel bon menjar, els records gustatius i sensorials –l'api de La Punyalada!!!- i el gust per les persones que l'han acompanyat, tan importants per ell com Leopoldo Rodés, Alfonso Milá, Federico Correa o Alberto Puig Palau, el Tío Alberto de la cançó de Serrat. És curiós que el mateix Pomés acabés sent també carn de Serrat. A Conillet de Vellut: "M'he comprat el llibre La fotografia és un art. I abans d'un mes seré millor que en Pomés". Imprescindible paladejar bé el capítol dedicat als artistes de Dau al Set: la fascinació per Cuixart, la decepció amb Tàpies i amb Brossa... bé, a la història de Brossa no li faria justícia si l'expliqués aquí. S'ha de llegir!

M'ha entusiasmat saber que li encanta, com a mi, El que queda del dia i que s'emociona amb l'amor somort d'Emma Thompson i Anthony Hopkins. Ens parla també dels seus anuncis, del cavall de Terry i de la noia que el muntava. Del dia que va conèixer la Karin i de com ha esdevingut presència imprescindible. Del Flash-Flash, i tant que sí! De les variades experiències amb l'anunci de Freixenet que durant tants anys va concebre i dirigir. Del Mundial del 82 i dels Jocs Olímpics del 92. I, aquells petits detalls, se'n recorda de dates tan i tan assenyalades com el seu primer aperitiu oficiat en soledat, al Maryland de la Plaça Urquinaona.

Descriu i retrata, mai més ben dit, encontres i passions, ocis i obsessions, algun mal de panxa –la visita a Picasso amb Cuxart i Portabella- i molts instants conservats en una memòria privilegiada. L'altre dia, escoltant-lo parlar -als vuitanta-vuit anys!- amb la veu enrogallada però enriolat, injectat de bon humor, profundament vitalista, vaig pensar que poques vegades havia percebut que el passat se m'explicava d'una manera tan autèntica, tan positiva, tan humana.