memòria històrica

Així van ser els defensors de Companys, els precedents del judici de l'1-O

El polític conservador Ossorio y Gallardo i el capità de Colubí van ser els defensors del president en els dos judicis que va afrontar per "rebel·lió" després del sis d'Octubre i quan el van capturar els nazis

per Pep Martí, 12 de juny de 2019 a les 12:15 |
Lluís Companys, fotografiat a la direcció general de Seguretat. | Departament de Justícia.
Les defenses són les protagonistes del tram final del judici de l'1-O, abans que siguin els acusats els qui facin l'ús de la paraula. Si la setmana passada van ser la fiscalia i les acusacions les encarregades d'exposar les conclusions definitives, aquest dimarts va arribar el torn dels advocats. Per tercer cop en la història de Catalunya, els màxims responsables de la Generalitat contemporània han hagut de respondre davant dels tribunals espanyols a l'acusació de rebel·lió. En els altres dos casos anteriors, va ser el president Lluís Companys qui va afrontar dos processos en circumstàncies molt diferents. En tots dos moments, el paper dels defensors va ser també rellevant i és bo recordar-ho ara.   

Lluís Companys va assumir la presidència de la Generalitat a la mort de Francesc Macià el desembre de 1933. Un llarg conflicte entre el Govern català i l'espanyol, en mans de la dreta, entorn el projecte de reforma agrària que suposava la llei de contractes de conreu, i el gir conservador efectuat en les eleccions espanyoles de novembre de 1933, va culminar amb els fets del Sis d'Octubre de 1934. Quan es va formar a Madrid un executiu amb presència de la CEDA, el partit de José María Gil Robles, catòlic i conservador que no reconeixia la República, Companys va proclamar l'Estat Català.


Aquest fet, junt amb la revolta obrera d'Astúries, pretenia fer caure el govern espanyol. Res a veure amb els fets jutjats per l'1-O. Tot i que certa retòrica política i mediàtica espanyola ho facin pensar. En el que sí que hi ha similituds en l'acusació i en el paper nuclear dels advocats defensors, que van jugar un paper crucial davant dels tribunals.

Un exgovernador conservador defensa Companys

El Sis d'Octubre va fracassar i Companys i el seu govern van ser empresonats i processats per rebel·lió. El Tribunal de Garanties Constitucionals -el TC d'aquell moment- els va jutjar. L'advocat triat per Companys per defensar-lo en el procés va sorprendre propis i estranys: Ángel Ossorio y Gallardo (1876-1943). Advocat brillant, havia estat governador civil de Barcelona durant la Setmana Tràgica (1909). Era un home d'idees moderades que ara situaríem en un centre dreta. Catòlic, va començar a fer política de la mà d'Antonio Maura, líder del Partit Conservador durant la monarquia. Com altres monàrquics, el suuport d'Alfons XIII a la dictadura del general Primo de Rivera el va fer republicà, sense deixar mai de ser un home de posicions ponderades.

El 31 de maig de 1935, Ossorio y Gallardo farà una defensa molt intel·ligent de Cmpanys, repassant la seva trajectòria i definint-lo de "revolucionari", però alhora de "constructor" perquè, a diferència d'altres dirigents polítics (fa auna al·lusió indireta a Lerroux, el repressor del Sis d'Octubre), mai ha fet una crida a la violència. Subratlla el component reformista de Companys, oposat als extremistes. Ossorio explica que Companys s'ha passat mitja vida a la presó defensant les llibertats. Recorda que la proclama del Sis d'Octubre és fruit de la formació a madrid d'un govern amb presència de ministres de la CEDA, que no eren partidris de la República. I insisteix en què no podia cometre rebel·lió perquè els mossos d'esquadra no tenien prou munició per fer-la. Companys tan sols va ordenar als comandants dels mossos de "defensar" la Generalitat. 


Ossorio, en el seu al·legat final, va recordar el crit de "Visca Espanya!" que Companys va donar en el moment d'aprovar-se l'Estatut a les Corts. L'advocat conclou amb aquestes paraules: "És per Espanya, pel bé d'Espanya, per la normalitat d'Espanya, que els advocats demanem al tribunal no tant que absolgui aquests homes, com que els comprengui i que sàpiga fer bategar el seu cor al mateix nivell amb què bateguen a diari els cors de Catalunya". 

Lluís Companys va intervenir després d'Ossorio y Gallardo, i va assumir per a ell la seva responsabilitat, afirmant que va actuar en defensa de la República, que veia amenaçada, i de "les llibertats de Catalunya consignades en la Constitució de l'Estat, que Catalunya va acceptar com a transacció". 

Malgrat l'habilitat d'Ossorio, el tribunal va condemnar de manera dura a Companys i al seu Govern per rebel·lió a la pena de 30 anys de reclusió. La victòria del Front Popular en les eleccions de febrer de 1936 va capgirar la situació, i Companys va ser alliberat i retornat a la presidència de la Generalitat. Per la seva banda, Ossorio es va posar al costat de la República a l'esclatar la Guerra Civil i va ser ambaixador en diversos països. El darrer, a l'Argentina, on es va quedar exiliat després del triomf franquista.  

Ramon de Colubí, defensor militar 

El segon judici al qual es va sotmetre Companys pel delicte d'"auxili a la rebel·lió militar" va ser l'octubre del 1940, en unes circumstàncies encara més greus que les del 1935. Després d'haver estat fet presoner a la França ocupada pels alemanys i ser traslladat al castell de Montjuïc -després de passar uns dies a la direcció general de Seguretat a Madrid-, va haver de respondre davant d'un sumaríssim.

En el consell de guerra, li va tocar la defensa a Ramon de Colubí, un militar amb grau de capità que es va adherir a l'aixecament facciós del juliol de 1936. En el personatge hi ha molts elements d'interès. Va ser empresonat després del fracàs del cop d'estat militar i va salvar la seva vida el 1938 gràcies a un salconduit del Govern de la Generalitat. De Colubí i Companys eren parents llunyans (els seus besavis eren germans), un fet que va passar desapercebut en aquell moment.  

Ramon de Colubí va empatitzar amb Companys en els pocs dies en què van poder tractar-se. Durant el consell d eguerra, el defensor es va fer fort en l'actuació de Companys per defensar nombroses vides durant la guerra. Ell n'era un exemple. Sembla que aquell judici va impactar molt el militar, que poc a poc es va anar distanciant del règim franquista, fins al punt de marxar a Veneçuela a finals dels anys quaranta. va morir a Caracas el 2007. Tot i l'esforç del defensor, la sort de Companys estava decidida i no depenia de les deliberacions de cap tribunal.  

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació