16
de juny
del
2019
Actualitzat
a les
16:20h
La plaça Sant Just de Barcelona, al barri Gòtic, acull el Palau Moxó, una edificació barroca construïda el 1773 i declarada bé d'interès local l'any. Ara, l'immoble és propietat de l'inversor mexicà Eduardo Rallo, que ja ha iniciat les obres per convertir-lo en pisos de luxe. L'Ajuntament va tenir l'opció d'adquirir l'edifici per set milions d'euros però va descartar l'adquisició. El projecte de reforma preveu mantenir la primera planta de l'immoble, considerada la part noble, així com la façana. Pel que fa a la resta de plantes, es dedicaran a habitatges pensats per a persones amb alt poder executiu. Els mobles, amb un alt valor patrimonial, han estat traslladats a Sevilla, on viu l'hereva dels Moxó.
El del Palau Moxó és un dels últims casos en què béns immobles patrimonials de Barcelona encaren una segona vida dedicada a l'ús privat i lluny de ser elements de caràcter públic o comunitari. La Casa Burés, al carrer Ausiàs Marc, també s'ha rehabilitat per acollir 26 pisos. L'immoble va passar per les mans de l'Ajuntament, que havia promès convertir-la en un centre d'interpretació del Modernisme i en un museu d'arquitectura. El consistori, però, el va vendre a la Generalitat i el Govern, a través d'una subhasta la va vendre a Bonavista Developments, una immobiliària que gestiona propietats de luxe a Barcelona.
El cas de la casa Tosquella ha estat encara més sonat. Aquest edifici situat al Putxet i de finals del segle XIX està catalogat com a bé cultural d'interès nacional i es troba en un estat avançat de deteriorament. Els seus propietaris van penjar un anunci a la plataforma Wallapop per vendre-la a canvi d'1,4 milions d'euros. El preu, assequible tenint en compte les característiques de l'immoble, fa que l'Ajuntament s'hagi interessat a comprar-lo i convertir-lo en un equipament municipal. El reconeixement d'interès nacional fa que les administracions tinguin dret a exercir l'opció de tempteig i retracte quan un bé immoble es posa a la venda. Fonts municipals confirmen la predisposició a adquirir l'immoble, però qualsevol decisió al respecte es prendrà un cop quedi constituït el nou govern municipal.
Una llei vigent des del 1993
La protecció d'elements patrimonials es basa en la llei del patrimoni cultural català, aprovada el 1993. La normativa estableix tres nivells de protecció. El primer és el de bé cultural d'interès nacional (BCIN) i és la Generalitat qui té competències per catalogar amb aquesta etiqueta béns immobles, monuments, conjunts històrics o zones urbanes. El segon nivell és del de bé cultural d'interès local (BCIL), que correspon als ajuntaments amb la posterior ratificació de la Generalitat, o als consells comarcals en els casos de municipis de menys de 5.000 habitants. El tercer nivell no suposa cap etiqueta de catalogació, sinó incloure els béns en un registre patrimonial amb l'objectiu de tenir-los documentats.
En el cas del Palau Moxó, l'edifici és un BCIL. La responsabilitat de la seva protecció és de l'Ajuntament de Barcelona pel que fa a l'estructura i de la Generalitat pel que fa al mobiliari. La Comissió Territorial de Patrimoni, dependent del departament de Cultura, va aprovar el projecte d'obres que ara hi ha en marxa. "La llei busca l'equilibri entre l'interès públic i el gaudi del propietari", argumenta el subdirector general de Patrimoni Arquitectònic, Arqueològic i Paleontològic de la Generalitat, Jordi Domeque.
El Palau Moxó, la joia barroca de Barcelona. Foto: Adrià Costa
Garganté reivindica el valor del Palau de Ciutat Vella, l'únic del barroc conservat íntegrament. "Representa una incipient Barcelona industrial sense la qual no s'entén res del que vindrà després", defensa. En aquest sentit, la doctora insta les administracions a tenir en compte els professionals en l'àmbit del patrimoni, un col·lectiu que considera "ignorat". Garganté qualifica el patrimoni de "bé comú" i, en canvi, considera que habitualment es veu com quelcom elitista. "El concepte modern de patrimoni apareix precisament amb la Revolució Francesa. Davant les onades de destrucció, el govern revolucionari va atorgar al patrimoni un paper en l'educació del poble". Sense anar més lluny, la catedral de Notre Dame va ser convertida el 1793 en el temple de la Raó.
L'allunyament del concepte de bé comú no només afecta els béns materials sinó també els béns immaterials, una realitat que Barcelona ha viscut sobretot en espais comunitaris i comerços emblemàtics. "Molts mantenen els aparadors i els rètols, però la naturalesa patrimonial es perd", afirma Roigé. Pel professor de la UAB, la dificultat de determinar legalment què és i què no és patrimoni immaterial, contribueix a la seva desaparició. "Amb el discurs que el canvi és inevitable, acaben guanyant terreny l'especulació i la gentrificació" argumenta. Garganté lamenta que les catalogacions de patrimoni immaterial que impulsa la Generalitat no vagin acompanyades d'una declaració de protecció equivalent a la dels béns materials. "El patrimoni immaterial es troba en una situació de fragilitat immensa", conclou.
El mecenatge, el camí del mig
El govern espanyol ja té redactat un esborrany de la llei de mecenatge. Els ministeris de Cultura i Hisenda ja van activar al setembre una comissió amb representants de les dues àrees per redactar la normativa. Sobre la taula hi ha la possibilitat d'impulsar mesures d'incentiu fiscal a les persones que exerceixin de mecenes i l'objectiu és acabar amb el buit legal en què actualment es mou el mecenatge.
Una pràctica que apareix com a camí del mig entre la prevalença dels interessos privats i l'ús públic dels elements patrimonials. Al Regne Unit, per exemple, és vigent des del segle XIX la iniciativa del National Trust, que persegueix l'objectiu de preservar el patrimoni. A Escòcia opera un altre ens amb els mateixos objectius batejat amb el nom de National Trust for Scotland.
El National Trust va arribar als quatre milions de socis el 2012. El finançament l'aporten particulars que poden pagar des de 60 euros anuals en el cas de persones individuals a 110 en el cas de famílies. Algunes de les propietats adquirides pel National Trust són llogades a particulars, però amb el compromís de conservar-les i mantenir les portes obertes al públic.
El del Palau Moxó és un dels últims casos en què béns immobles patrimonials de Barcelona encaren una segona vida dedicada a l'ús privat i lluny de ser elements de caràcter públic o comunitari. La Casa Burés, al carrer Ausiàs Marc, també s'ha rehabilitat per acollir 26 pisos. L'immoble va passar per les mans de l'Ajuntament, que havia promès convertir-la en un centre d'interpretació del Modernisme i en un museu d'arquitectura. El consistori, però, el va vendre a la Generalitat i el Govern, a través d'una subhasta la va vendre a Bonavista Developments, una immobiliària que gestiona propietats de luxe a Barcelona.
El cas de la casa Tosquella ha estat encara més sonat. Aquest edifici situat al Putxet i de finals del segle XIX està catalogat com a bé cultural d'interès nacional i es troba en un estat avançat de deteriorament. Els seus propietaris van penjar un anunci a la plataforma Wallapop per vendre-la a canvi d'1,4 milions d'euros. El preu, assequible tenint en compte les característiques de l'immoble, fa que l'Ajuntament s'hagi interessat a comprar-lo i convertir-lo en un equipament municipal. El reconeixement d'interès nacional fa que les administracions tinguin dret a exercir l'opció de tempteig i retracte quan un bé immoble es posa a la venda. Fonts municipals confirmen la predisposició a adquirir l'immoble, però qualsevol decisió al respecte es prendrà un cop quedi constituït el nou govern municipal.
Una llei vigent des del 1993
La protecció d'elements patrimonials es basa en la llei del patrimoni cultural català, aprovada el 1993. La normativa estableix tres nivells de protecció. El primer és el de bé cultural d'interès nacional (BCIN) i és la Generalitat qui té competències per catalogar amb aquesta etiqueta béns immobles, monuments, conjunts històrics o zones urbanes. El segon nivell és del de bé cultural d'interès local (BCIL), que correspon als ajuntaments amb la posterior ratificació de la Generalitat, o als consells comarcals en els casos de municipis de menys de 5.000 habitants. El tercer nivell no suposa cap etiqueta de catalogació, sinó incloure els béns en un registre patrimonial amb l'objectiu de tenir-los documentats.
"La llei busca l'equilibri entre l'interès públic i el gaudi del propietari", argumenta el subdirector general de Patrimoni Arquitectònic, Arqueològic i Paleontològic de la Generalitat, Jordi Domeque
En el cas del Palau Moxó, l'edifici és un BCIL. La responsabilitat de la seva protecció és de l'Ajuntament de Barcelona pel que fa a l'estructura i de la Generalitat pel que fa al mobiliari. La Comissió Territorial de Patrimoni, dependent del departament de Cultura, va aprovar el projecte d'obres que ara hi ha en marxa. "La llei busca l'equilibri entre l'interès públic i el gaudi del propietari", argumenta el subdirector general de Patrimoni Arquitectònic, Arqueològic i Paleontològic de la Generalitat, Jordi Domeque.
El Palau Moxó, la joia barroca de Barcelona. Foto: Adrià CostaFonts municipals argumenten que el projecte d'obres "manté la dignitat del palau" i asseguren que els elements patrimonials corresponents a l'estructura de l'edifici es conservaran. Les mateixes fonts expliquen que el consistori ha acceptat la sol·licitud de llicència d'obres perquè el projecte presentar reunia els "condicionants necessaris". A més, el fet que segons el planejament urbanístic l'espai ja estigués dedicat als usos d'habitatge, ha aplanat el camí al projecte de renovació.
Una conservació real?
Més enllà que els elements patrimonials es conservin correctament, les administracions han deixat passar l'oportunitat de convertir en un bé públic un element amb interès històric, cultural i comunitari com és el Palau Moxó. Xavier Roigé, professor de Patrimoni Cultural de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), situa el focus en la dificultat de fer coincidir els interessos públics i els privats. "La rendibilitat s'enfronta a l'interès públic", resumeix, alhora que assenyala la falta de recursos econòmics per argumentar la dificultat de les administracions per adquirir elements patrimonials quan els seus propietaris els posen en venda.
Maria Garganté, doctora en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona (UB), , considera que la normativa vigent és insuficient, per exemple a l'hora d'establir un vincle entre els béns mobles i immobles i cita el cas del Palau Moxó. "Fer apartaments de luxe conservant-ne la carcassa ja vol dir que no ens l'estem carregant?", es pregunta.
"El patrimoni immaterial es troba en una situació de fragilitat immensa", assegura Maria Garganté, doctora en Geografia i Història de la UB
Garganté reivindica el valor del Palau de Ciutat Vella, l'únic del barroc conservat íntegrament. "Representa una incipient Barcelona industrial sense la qual no s'entén res del que vindrà després", defensa. En aquest sentit, la doctora insta les administracions a tenir en compte els professionals en l'àmbit del patrimoni, un col·lectiu que considera "ignorat". Garganté qualifica el patrimoni de "bé comú" i, en canvi, considera que habitualment es veu com quelcom elitista. "El concepte modern de patrimoni apareix precisament amb la Revolució Francesa. Davant les onades de destrucció, el govern revolucionari va atorgar al patrimoni un paper en l'educació del poble". Sense anar més lluny, la catedral de Notre Dame va ser convertida el 1793 en el temple de la Raó.
L'allunyament del concepte de bé comú no només afecta els béns materials sinó també els béns immaterials, una realitat que Barcelona ha viscut sobretot en espais comunitaris i comerços emblemàtics. "Molts mantenen els aparadors i els rètols, però la naturalesa patrimonial es perd", afirma Roigé. Pel professor de la UAB, la dificultat de determinar legalment què és i què no és patrimoni immaterial, contribueix a la seva desaparició. "Amb el discurs que el canvi és inevitable, acaben guanyant terreny l'especulació i la gentrificació" argumenta. Garganté lamenta que les catalogacions de patrimoni immaterial que impulsa la Generalitat no vagin acompanyades d'una declaració de protecció equivalent a la dels béns materials. "El patrimoni immaterial es troba en una situació de fragilitat immensa", conclou.
El mecenatge, el camí del mig
El govern espanyol ja té redactat un esborrany de la llei de mecenatge. Els ministeris de Cultura i Hisenda ja van activar al setembre una comissió amb representants de les dues àrees per redactar la normativa. Sobre la taula hi ha la possibilitat d'impulsar mesures d'incentiu fiscal a les persones que exerceixin de mecenes i l'objectiu és acabar amb el buit legal en què actualment es mou el mecenatge.
Una pràctica que apareix com a camí del mig entre la prevalença dels interessos privats i l'ús públic dels elements patrimonials. Al Regne Unit, per exemple, és vigent des del segle XIX la iniciativa del National Trust, que persegueix l'objectiu de preservar el patrimoni. A Escòcia opera un altre ens amb els mateixos objectius batejat amb el nom de National Trust for Scotland.
El National Trust va arribar als quatre milions de socis el 2012. El finançament l'aporten particulars que poden pagar des de 60 euros anuals en el cas de persones individuals a 110 en el cas de famílies. Algunes de les propietats adquirides pel National Trust són llogades a particulars, però amb el compromís de conservar-les i mantenir les portes obertes al públic.