08
de juny
del
2019
Actualitzat
el
09
de juny
a les
16:20h
Joan B. Culla (Barcelona, 1952) assegura que no és massa jove per escriure les memòries perquè els capítols més interessants que pot explicar els té al darrera i no davant seu. A La història viscuda (Pòrtic), l'historiador i analista es retroba amb les figures que ha conegut, del Josep Tarradellas que passa de l'exili a la glòria, al Jordi Pujol de les hores alegres del poder i, després, de la confessió i la caiguda. Culla explica episodis rellevants de la història recent, des del paper del diari El País durant el procés al seu pas pel Cercle d'Economia, des d'on va ser testimoni de com van viure les elits l'1 d'octubre. El futur de la dreta espanyola a Catalunya i la causa d'Israel són altres capítols de l'itinerari vital de qui insisteix amb ironia que ell és historiador, no futuròleg.
- No és massa jove per escriure les seves memòries?
- Aquesta és una opinió molt respectable a la qual intento respondre anticipadament en el pròleg. Vinc d'una família amb pares molt longeus. Però ja he tingut algun problema de salut de certa gravetat. I tinc la impressió que allò d'interessant que he pogut viure ho tinc al darrere, no al davant. Si visc com el meu pare fins als 102 anys i em passen unes coses molt interessants, ja faré un segon volum.
- Ha volgut passar comptes amb algú?
- No són unes memòries per passar comptes perquè jo els comptes els liquido en calent. No soc partidari d'esperar sinó de respondre en el curs de la polèmica. El que no faig és obviar que n'he tingut una pila, de polèmiques.
- Hi ha moltes personalitats que apareixen de manera destacada en el seu llibre. Quina brilla més?
- La figura a qui hi ha dedicada més pàgines és Jordi Pujol. Perquè va ser president vint-i-tres anys i perquè després va continuar sent una persona important. I la seva retirada va ser sorollosa i dramàtica. El primer cop que hi vaig intercanviar unes frases va ser el 1983 i hi he mantingut relació fins ara. Però no és l'única figura rellevant. Hi ha també Tarradellas, a qui vaig conèixer pocs mesos abans de la mort de Franco.
- Descriu amb molts petits detalls el que es podria anomenar la dignitat de Saint-Martin-le-Beau.
- Sí. Jo encara no tenia 23 anys. Vaig anar a visitar Tarradellas com a personatge històric. No tenia la sensació que tornaria a tenir un protagonisme destacat. Vaig anar-hi perquè havia tingut un paper rellevant en el grup polític de L'Opinió, dins d'ERC, amb Lluhí i Vallescà, dirigent que jo estava estudiant. Quan vaig tornar a Barcelona, gent de la meva generació, polititzats, que estudiaven història, no sabien qui era Tarradellas. "Hi ha un tipus que diu que és president a l'exili?", em preguntaven. - Explica algunes anècdotes curioses que retraten l'exiliat.
- Sí. El vaig trucar de part de Joan Casanellas i li vaig demanar d'anar-hi l'endemà. "No, vingueu passat demà", em va dir. Jo estic segur que l'endemà no tenia res. Quan arribo, amb taxi, abans que jo pogués reaccionar, va pagar al taxista. Em va fer quedar a dinar. Sèiem el president, la seva dona, l'Antonieta, la filla, Montserrat, i jo. Tot d'una gran senzillesa. Veig una campaneta a la taula i l'Antonieta avisa una noia perquè servís els plats. Jo estic segur que els altres dies no tenien servei.
- Quan es va adonar que podia tornar a jugar un paper polític central?
- El febrer del 1976, tres mesos després de la mort de Franco, en què va aparèixer una entrevista a Tarradellas a El Correo Catalán. Va ser el primer cop que sortia entrevistat en un mitjà, diguem-ne, legal. L'octubre del 1977, la portada de La Vanguardia mostrava un Tarradellas a Barcelona amb milers de persones a rebre'l, entre elles jo. En menys de dos anys va passar de l'anonimat a la glòria.
- Sobre la figura de Pujol, explica una conversa seva molt simptomàtica, un dia que el va trucar i vostè era amb els pares.
- Sí, em truca i li explico que estic amb els pares. "Encara té pares, vostè?". "Sí, el pare aquest any en fa 100". I ell em respon: "100 anys! Sap què em fa por a mi, Culla? Sobreviure'm". Aleshores no ho vaig entendre. Suposo que la reflexió que va fer aquell 2012 era que si morís en aquell moment, li farien un gran funeral, i si vivia més, ves que no se li descobrís el pastel.
- Després, quan va venir la confessió, vostè va patir una sotragada. Però permeti'm una pregunta. En aquell moment ja havien circulat moltes coses sobre els negocis de la família. No se sabia una mica?
- Sí, sí. Però jo, ho sento, que alguns fills feien negocis no gaire clars, sí que ho havia escoltat. Però no tenia cap més indici. Tampoc he estat mai a l'administració i no en sabia res.
- Com a historiador, què creu que quedarà del llegat del president Pujol?
- El funeral d'Estat no es produirà. No crec que, quan mori, exposin el seu taüt dos dies al Saló de Sant Jordi. A ell li preocupa el seu llegat. Penso que amb el pas dels anys el judici de la història serà menys sever del que ho hagués estat el 2014 o avui. Ara, és evident que hi haurà una taca inesborrable. També dependrà del que acabi dient la justícia. Perquè el tema aquest està sub iudice. Ara, pot ser que passi el temps i encara no hi hagi resolució judicial.
- El seu llibre és un paisatge amb figures, algunes de molt conegudes, d'altres no tant. D'aquestes altres, quina li sembla especialment atractiva?
- Joan Casanellas és un tipus molt interessant. Era, d'entre els polítics catalans dels anys trenta, molt atípic. Era el que ara en diríem un pijo, presumit, que anava amb un cotxe vermell. Fill d'una família molt rica, membre del consell d'administració del Banc de la Propietat. Però que es fa d'esquerres. El 13 d'abril del 1931, regidor electe de l'Ajuntament, va a una reunió del consell on hi assisteix també el capità general, Despujol. Una cosa insòlita. Després va anar a l'exili. Quan va tornar, jo el visitava al seu àtic de Sarrià, que era espectacular, on tenia exposada una col·lecció de jades xinesos, unes pedres precioses. Un dia, estant allí, em va dir: "Amic Culla, estic arruïnat". No vaig dir res, però era per dir-li: si vol, li canvio la situació.
- Va estar a punt de ser diputat de CiU a Madrid.
- Vaig rebre una oferta de Duran i Lleida el 2011. Jo havia comentat amb gent que em faria gràcia ser diputat a Madrid. Per professió havia llegit moltes pàgines del Diari de Sessions. Això li va arribar a Duran i em va trucar a començaments d'agost: "És veritat que t'agradaria ser diputat o ho he somiat?". Vam quedar de parlar més endavant i vaig tenir temps a l'agost per pensar-m'ho. Però jo no estic fent per ser manat. I Duran tenia fama de manar molt. I en quins debats hagués intervingut? A prop dels 60, ja no era per començar una carrera política. En fi, em vaig refredar. Al setembre, Duran em va trucar i ens vam veure. Em va oferir el número set, com a independent dins de la quota d'Unió. I se'm va ocórrer sortir pel tema econòmic: "Quant cobra un diputat?". I quan em va dir la seva versió del que cobrava un diputat, vaig tenir on agafar-me dient-li que no podia ser que un diputat cobrés menys que un professor d'universitat.
- Hi ha en el llibre una referència fonamental que és Israel. Parla d'un personatge fascinant: Jaime Vándor.
- Va ser el primer jueu de carn i ossos que vaig conèixer. Fins al 1973 o 1974, jo estudiant i ell professor a la UB, ja feia anys que estava interessat per Israel i comprava llibres. Però no havia conegut cap jueu. Vaig tenir molta sort perquè de jueus, com de tot, n'hi ha de tot tipus. Vándor era formidable, d'una història personal de pel·lícula, supervivent de l'Holocaust a Budapest, d'una bondat extrema, molt generós. Al veure com m'interessava el tema, em va obrir les portes de casa seva i de la comunitat israelita. Va ser una coneixença iniciàtica, tot i que la dèria ja em venia de lluny.
- D'on li venia?
- Abans de la Guerra dels Sis Dies, remenant llibres al Mercat de Sant Antoni, vaig trobar una edició d'Èxode, de Leon Uris. El vaig fullejar i un home que tenia al costat em va dir: "És boníssim, nano. T'agradarà molt". Me'l vaig endur i va ser la primera aproximació a Israel. Per mi va ser important.
- Fa dos anys va escriure El tsunami, sobre la sotragada en el sistema de partits català. Ja va dir aleshores que el llibre no era la foto final de res. Com veu ara el panorama?
- Encara no es pot fer una segona edició. Les coses continuen canviant a gran velocitat. El terratrèmol encara no s'ha acabat. Mirem com està l'espai postconvergent. Mirem els comuns i Podem. Després d'un terratrèmol, les capes tectòniques triguen a recol·locar-se.
- Va fer un estudi molt complet de la dreta espanyola a Catalunya. Com veu el futur d'aquest espai?
- Vaig publicar La dreta espanyola a Catalunya el 2008, quan el fenomen de Ciutadans encara era incipient. Ara aquest espai hauria d'incloure Ciutadans i una mica també Vox. El PP estricte és el que ho té pitjor perquè li ha sortit una competència potentíssima, amb el vent a favor de la moda. El procés ha beneficiat molt Ciutadans i ha perjudicat el PP perquè molt elector espanyolista ha vist Albert Rivera com el que podia aturar el procés. El PP va tenir un sol avantatge: que no tenia competència en l'espai de la dreta espanyola. Eren l'única beguda de cola del supermercat. Ara això s'ha acabat i s'explica que estiguin contra les cordes, fent moviments erràtics: Álvarez de Toledo, Bou... Aquí no hi ha ningú que serveixi que han de portar algú de Madrid que no sap res de Catalunya?
- Veu el PP capaç de fer una repensada? Un nou gir catalanista?
- Ho veig molt difícil. Si van fer-li la vida impossible a Josep Piqué!. Va intentar que el PP participés d'alguna manera en els debats de l'Estatut i aquella penya d'Eduardo Zaplana i Ángel Acebes li va posar impossible. Si no van ser capaços de beneficar-se d'una figura com Piqué, ho tenen fotut. Ciutadans també ha tingut altres avantatges, ha sabut oferir una imatge jove, fresca, i no tenia res a veure amb el passat.
- I com veu l'estat de l'Estat?
- Crec que Espanya està vivint una profunda crisi del sistema. Una crisi de la recepta que es va posar en marxa el 1978. D'aquesta crisi, Catalunya n'és el símptoma més greu, però no l'únic. L'Estat de les autonomies està qüestionat també des de la dreta extrema, per Vox i, en bona part, també per Ciutadans, que reclama un 155 total. La fórmula territorial és en crisi, però també la monarquia. El bipartidisme s'ha acabat. - Creu que les elits espanyoles seran capaces de bastir un nou projecte?
- A mi no m'ho sembla. Veig més aviat una actitud de defensa d'un castell que s'enruna, costi el que costi. No hem vist cap posició de tipus propositiu.
- Pedro Sánchez és un tacticista?
- És una mica com Zapatero, amb poca talla intel·lectual. Té el vent de cara, sort i una certa intuïció. Això és indiscutible. El primer cop que el vaig veure en viu i en directe va ser abans de la seva caiguda al comitè federal, quan va venir a parlar al Cercle d'Economia. Va fer una intervenció de mitja hora, va dedicar menys de seixanta segons a parlar de Catalunya i no va dir res. Recordo que en el dinar posterior, un membre del Cercle que es va confessar votant socialista li va dir una cosa brutal: "Quan va ser elegit Zapatero, un exministre de Felipe em va dir que era una broma. Tu, Pedro, has de procurar no ser una altra broma". Temo que aquest temor encara té un valor. Una broma, això sí, amb sort i amb instint. No té un projecte. El que sí que tenia un projecte era Aznar, i sort que no el va poder imposar.
- És membre de la junta directiva del Cercle d'Economia. És una bona talaia de com veuen les elits la situació a Catalunya.
- Ha estat molt interessant ser allí vuit anys. Però ja hi estic de sortida.
- En quin sentit ho diu?
- El juliol hi haurà una nova junta, i ni jo tinc interès a continuar ni Javier Faus crec tampoc que en tingui. Però ha estat un període enriquidor.
- Ha exercit com la sensibilitat sobiranista del Cercle.
- Jo no m'he callat mai i sempre m'han tractat molt bé, tot i que no crec que em trobin molt a faltar.
- Com valora el paper del que representa el Cercle davant el procés?
- Ha anat evolucionant. En un primer moment, els anys 2011, 2012, 2013, eren més comprensius, amb una confiança, relativa, envers Artur Mas. Fins i tot el 2015 crec que diverses persones de la junta van votar per Junts pel Sí. Alguns, si més no. Fins i tot durant el 2015, un home com Josep Oliu, del Sabadell, em va dir que li havia agradat gaire una intervenció meva. Però quan la CUP va fer caure Mas, allò va trencar els esquemes. Per ells, la CUP és la FAI. Però a partir de la tardor del 2017, ja va ser... Les empreses de membres de la junta del Cercle se'n van anar de Catalunya, des de La Caixa a Colonial.
- Què els ha faltat a les elits?
- Home, si el procés a moltes persones ens va sorprendre, imagini's a les elits. Que hi hagués un desafiament així a l'Estat no s'ho esperaven i van quedar descol·locades. - Va col·laborar amb el diari El País durant anys, una relació que es va trencar de manera abrupta. És un altre dels episodis sucosos del llibre.
- Sí, i no em vaig passar dinou anys escrivint-hi cada setmana patint. No, no. Jo escrivia el que volia i sortia publicat. No em retocaven res i al final de mes em pagaven. És més: em tenien tot tipus de consideracions. Ara, a partir del 2016, les coses es van anar posant difícils. I el 2017, pitjor. Ells no em posaven cap pega, però els dos darrers anys, quan anava a comprar el diari, i sobretot els darrers sis mesos, feia un exercici de masoquisme molt dur. No tinc cap queixa dels qui van dirigir el diari a Catalunya, Lluís Bassets i Xavier Vidal-Folch. I puc dir que el primer article que em van rebutjar va ser l'últim.
- El cas d'El País explica moltes coses de la incomprensió envers Catalunya?
- Sí. Era el diari més liberal, però quan els van tocar el nervi, que és la unitat d'Espanya, van reaccionar de manera virulenta. Al Javier Moreno, un valencià, l'aparten de la direcció perquè consideren que és un tou, i fan venir Antonio Caño. Però el que pren el comandament és Juan Luis Cebrián i el diari es converteix en un vaixell de guerra contra el procés. Que El País estaria en contra del procés, ja ho sabia. Ara, hi ha maneres i estils. Van entrar en una espiral de desqualificacions ("fascistas", "totalitarios"). M'enorgulleix haver mantingut la meva presència al diari fins passat l'1 d'octubre. I no hi va haver problemes fins al darrer article, ho dic en favor d'ells. Ara, l'actuació del diari durant el procés sí que mostra les limitacions del pensament liberal espanyol.
- Va viure el procés de dretanització del diari des de ben a prop.
- El paper jugat per El País durant el procés coincideix en el temps i amb el mateixos protagonistes -Cebrián, Caño- amb la bel·ligerància contra Pedro Sánchez i l'enamorament per Ciutadans. Van tenir la mala sort que un any després, Sánchez ressuscités i arribés a la Moncloa. I es van veure obligats a fer fora Cebrián d'una vegada i buscar una redactora progre dels vells temps, Soledad Gallego Díaz, i posar-la de directora.
- Com és?
- Una típica progre madrilenya que ve dels temps de Tierno Galván. Però els canvis que ha fet el diari en política espanyola no els ha fet respecte a Catalunya, on els Bassets i Vidal-Folch continuen molt bel·ligerants.
- Ha tingut més contacte amb Lluís Bassets?
- No, i em dol. Ell, quan em va dir que no em publicaven el darrer article, em va demanar de preservar la nostra amistat. Li vaig dir que no malparlaria d'ell. Però no hi ha hagut més contacte.
- Quan s'escriuen unes memòries, és difícil que algú reconegui errors. Admeti'n un que hagi comès.
- Explico un dinar amb Duran i Lleida en què ell em va preguntar si era independentista. Li vaig respondre que no perquè aquest país vivia molt bé i no s'arriscaria a un procés d'aquest tipus. Home, sempre dic que sort que m'he dedicat a la història i no a la futurologia.
- No és massa jove per escriure les seves memòries?
- Aquesta és una opinió molt respectable a la qual intento respondre anticipadament en el pròleg. Vinc d'una família amb pares molt longeus. Però ja he tingut algun problema de salut de certa gravetat. I tinc la impressió que allò d'interessant que he pogut viure ho tinc al darrere, no al davant. Si visc com el meu pare fins als 102 anys i em passen unes coses molt interessants, ja faré un segon volum.
- Ha volgut passar comptes amb algú?
- No són unes memòries per passar comptes perquè jo els comptes els liquido en calent. No soc partidari d'esperar sinó de respondre en el curs de la polèmica. El que no faig és obviar que n'he tingut una pila, de polèmiques.
- Hi ha moltes personalitats que apareixen de manera destacada en el seu llibre. Quina brilla més?
- La figura a qui hi ha dedicada més pàgines és Jordi Pujol. Perquè va ser president vint-i-tres anys i perquè després va continuar sent una persona important. I la seva retirada va ser sorollosa i dramàtica. El primer cop que hi vaig intercanviar unes frases va ser el 1983 i hi he mantingut relació fins ara. Però no és l'única figura rellevant. Hi ha també Tarradellas, a qui vaig conèixer pocs mesos abans de la mort de Franco.
- Descriu amb molts petits detalls el que es podria anomenar la dignitat de Saint-Martin-le-Beau.
- Sí. Jo encara no tenia 23 anys. Vaig anar a visitar Tarradellas com a personatge històric. No tenia la sensació que tornaria a tenir un protagonisme destacat. Vaig anar-hi perquè havia tingut un paper rellevant en el grup polític de L'Opinió, dins d'ERC, amb Lluhí i Vallescà, dirigent que jo estava estudiant. Quan vaig tornar a Barcelona, gent de la meva generació, polititzats, que estudiaven història, no sabien qui era Tarradellas. "Hi ha un tipus que diu que és president a l'exili?", em preguntaven.
- Sí. El vaig trucar de part de Joan Casanellas i li vaig demanar d'anar-hi l'endemà. "No, vingueu passat demà", em va dir. Jo estic segur que l'endemà no tenia res. Quan arribo, amb taxi, abans que jo pogués reaccionar, va pagar al taxista. Em va fer quedar a dinar. Sèiem el president, la seva dona, l'Antonieta, la filla, Montserrat, i jo. Tot d'una gran senzillesa. Veig una campaneta a la taula i l'Antonieta avisa una noia perquè servís els plats. Jo estic segur que els altres dies no tenien servei.
Joan B. Culla té una llarga trajectòria també en els mitjans de comunicació Foto: Adrià Costa
- Quan es va adonar que podia tornar a jugar un paper polític central?
- El febrer del 1976, tres mesos després de la mort de Franco, en què va aparèixer una entrevista a Tarradellas a El Correo Catalán. Va ser el primer cop que sortia entrevistat en un mitjà, diguem-ne, legal. L'octubre del 1977, la portada de La Vanguardia mostrava un Tarradellas a Barcelona amb milers de persones a rebre'l, entre elles jo. En menys de dos anys va passar de l'anonimat a la glòria.
- Sobre la figura de Pujol, explica una conversa seva molt simptomàtica, un dia que el va trucar i vostè era amb els pares.
- Sí, em truca i li explico que estic amb els pares. "Encara té pares, vostè?". "Sí, el pare aquest any en fa 100". I ell em respon: "100 anys! Sap què em fa por a mi, Culla? Sobreviure'm". Aleshores no ho vaig entendre. Suposo que la reflexió que va fer aquell 2012 era que si morís en aquell moment, li farien un gran funeral, i si vivia més, ves que no se li descobrís el pastel.
- Després, quan va venir la confessió, vostè va patir una sotragada. Però permeti'm una pregunta. En aquell moment ja havien circulat moltes coses sobre els negocis de la família. No se sabia una mica?
- Sí, sí. Però jo, ho sento, que alguns fills feien negocis no gaire clars, sí que ho havia escoltat. Però no tenia cap més indici. Tampoc he estat mai a l'administració i no en sabia res.
"El judici de la història serà menys sever amb Pujol, però hi haurà una taca inesborrable"
- Com a historiador, què creu que quedarà del llegat del president Pujol?
- El funeral d'Estat no es produirà. No crec que, quan mori, exposin el seu taüt dos dies al Saló de Sant Jordi. A ell li preocupa el seu llegat. Penso que amb el pas dels anys el judici de la història serà menys sever del que ho hagués estat el 2014 o avui. Ara, és evident que hi haurà una taca inesborrable. També dependrà del que acabi dient la justícia. Perquè el tema aquest està sub iudice. Ara, pot ser que passi el temps i encara no hi hagi resolució judicial.
- El seu llibre és un paisatge amb figures, algunes de molt conegudes, d'altres no tant. D'aquestes altres, quina li sembla especialment atractiva?
- Joan Casanellas és un tipus molt interessant. Era, d'entre els polítics catalans dels anys trenta, molt atípic. Era el que ara en diríem un pijo, presumit, que anava amb un cotxe vermell. Fill d'una família molt rica, membre del consell d'administració del Banc de la Propietat. Però que es fa d'esquerres. El 13 d'abril del 1931, regidor electe de l'Ajuntament, va a una reunió del consell on hi assisteix també el capità general, Despujol. Una cosa insòlita. Després va anar a l'exili. Quan va tornar, jo el visitava al seu àtic de Sarrià, que era espectacular, on tenia exposada una col·lecció de jades xinesos, unes pedres precioses. Un dia, estant allí, em va dir: "Amic Culla, estic arruïnat". No vaig dir res, però era per dir-li: si vol, li canvio la situació.
L'historiador, en un moment de l'entrevista. Foto: Adrià Costa
- Va estar a punt de ser diputat de CiU a Madrid.
- Vaig rebre una oferta de Duran i Lleida el 2011. Jo havia comentat amb gent que em faria gràcia ser diputat a Madrid. Per professió havia llegit moltes pàgines del Diari de Sessions. Això li va arribar a Duran i em va trucar a començaments d'agost: "És veritat que t'agradaria ser diputat o ho he somiat?". Vam quedar de parlar més endavant i vaig tenir temps a l'agost per pensar-m'ho. Però jo no estic fent per ser manat. I Duran tenia fama de manar molt. I en quins debats hagués intervingut? A prop dels 60, ja no era per començar una carrera política. En fi, em vaig refredar. Al setembre, Duran em va trucar i ens vam veure. Em va oferir el número set, com a independent dins de la quota d'Unió. I se'm va ocórrer sortir pel tema econòmic: "Quant cobra un diputat?". I quan em va dir la seva versió del que cobrava un diputat, vaig tenir on agafar-me dient-li que no podia ser que un diputat cobrés menys que un professor d'universitat.
- Hi ha en el llibre una referència fonamental que és Israel. Parla d'un personatge fascinant: Jaime Vándor.
- Va ser el primer jueu de carn i ossos que vaig conèixer. Fins al 1973 o 1974, jo estudiant i ell professor a la UB, ja feia anys que estava interessat per Israel i comprava llibres. Però no havia conegut cap jueu. Vaig tenir molta sort perquè de jueus, com de tot, n'hi ha de tot tipus. Vándor era formidable, d'una història personal de pel·lícula, supervivent de l'Holocaust a Budapest, d'una bondat extrema, molt generós. Al veure com m'interessava el tema, em va obrir les portes de casa seva i de la comunitat israelita. Va ser una coneixença iniciàtica, tot i que la dèria ja em venia de lluny.
- D'on li venia?
- Abans de la Guerra dels Sis Dies, remenant llibres al Mercat de Sant Antoni, vaig trobar una edició d'Èxode, de Leon Uris. El vaig fullejar i un home que tenia al costat em va dir: "És boníssim, nano. T'agradarà molt". Me'l vaig endur i va ser la primera aproximació a Israel. Per mi va ser important.
- Fa dos anys va escriure El tsunami, sobre la sotragada en el sistema de partits català. Ja va dir aleshores que el llibre no era la foto final de res. Com veu ara el panorama?
- Encara no es pot fer una segona edició. Les coses continuen canviant a gran velocitat. El terratrèmol encara no s'ha acabat. Mirem com està l'espai postconvergent. Mirem els comuns i Podem. Després d'un terratrèmol, les capes tectòniques triguen a recol·locar-se.
- Va fer un estudi molt complet de la dreta espanyola a Catalunya. Com veu el futur d'aquest espai?
- Vaig publicar La dreta espanyola a Catalunya el 2008, quan el fenomen de Ciutadans encara era incipient. Ara aquest espai hauria d'incloure Ciutadans i una mica també Vox. El PP estricte és el que ho té pitjor perquè li ha sortit una competència potentíssima, amb el vent a favor de la moda. El procés ha beneficiat molt Ciutadans i ha perjudicat el PP perquè molt elector espanyolista ha vist Albert Rivera com el que podia aturar el procés. El PP va tenir un sol avantatge: que no tenia competència en l'espai de la dreta espanyola. Eren l'única beguda de cola del supermercat. Ara això s'ha acabat i s'explica que estiguin contra les cordes, fent moviments erràtics: Álvarez de Toledo, Bou... Aquí no hi ha ningú que serveixi que han de portar algú de Madrid que no sap res de Catalunya?
"El PP català va tenir l'avantatge de no tenir competència en el seu espai, i ara això s'ha acabat "
- Veu el PP capaç de fer una repensada? Un nou gir catalanista?
- Ho veig molt difícil. Si van fer-li la vida impossible a Josep Piqué!. Va intentar que el PP participés d'alguna manera en els debats de l'Estatut i aquella penya d'Eduardo Zaplana i Ángel Acebes li va posar impossible. Si no van ser capaços de beneficar-se d'una figura com Piqué, ho tenen fotut. Ciutadans també ha tingut altres avantatges, ha sabut oferir una imatge jove, fresca, i no tenia res a veure amb el passat.
Joan B. Culla: "Espanya està vivint una profunda crisi del sistema". Foto: Adrià Costa
- I com veu l'estat de l'Estat?
- Crec que Espanya està vivint una profunda crisi del sistema. Una crisi de la recepta que es va posar en marxa el 1978. D'aquesta crisi, Catalunya n'és el símptoma més greu, però no l'únic. L'Estat de les autonomies està qüestionat també des de la dreta extrema, per Vox i, en bona part, també per Ciutadans, que reclama un 155 total. La fórmula territorial és en crisi, però també la monarquia. El bipartidisme s'ha acabat.
- A mi no m'ho sembla. Veig més aviat una actitud de defensa d'un castell que s'enruna, costi el que costi. No hem vist cap posició de tipus propositiu.
- Pedro Sánchez és un tacticista?
- És una mica com Zapatero, amb poca talla intel·lectual. Té el vent de cara, sort i una certa intuïció. Això és indiscutible. El primer cop que el vaig veure en viu i en directe va ser abans de la seva caiguda al comitè federal, quan va venir a parlar al Cercle d'Economia. Va fer una intervenció de mitja hora, va dedicar menys de seixanta segons a parlar de Catalunya i no va dir res. Recordo que en el dinar posterior, un membre del Cercle que es va confessar votant socialista li va dir una cosa brutal: "Quan va ser elegit Zapatero, un exministre de Felipe em va dir que era una broma. Tu, Pedro, has de procurar no ser una altra broma". Temo que aquest temor encara té un valor. Una broma, això sí, amb sort i amb instint. No té un projecte. El que sí que tenia un projecte era Aznar, i sort que no el va poder imposar.
- És membre de la junta directiva del Cercle d'Economia. És una bona talaia de com veuen les elits la situació a Catalunya.
- Ha estat molt interessant ser allí vuit anys. Però ja hi estic de sortida.
- En quin sentit ho diu?
- El juliol hi haurà una nova junta, i ni jo tinc interès a continuar ni Javier Faus crec tampoc que en tingui. Però ha estat un període enriquidor.
"Ser al Cercle d'Economia ha estat enriquidor i m'han tractat molt bé, però no crec que em trobin a faltar"
- Ha exercit com la sensibilitat sobiranista del Cercle.
- Jo no m'he callat mai i sempre m'han tractat molt bé, tot i que no crec que em trobin molt a faltar.
Joan B. Culla: "Pedro Sánchez és una broma, però una broma amb sort i instint". Foto: Adrià Costa
- Com valora el paper del que representa el Cercle davant el procés?
- Ha anat evolucionant. En un primer moment, els anys 2011, 2012, 2013, eren més comprensius, amb una confiança, relativa, envers Artur Mas. Fins i tot el 2015 crec que diverses persones de la junta van votar per Junts pel Sí. Alguns, si més no. Fins i tot durant el 2015, un home com Josep Oliu, del Sabadell, em va dir que li havia agradat gaire una intervenció meva. Però quan la CUP va fer caure Mas, allò va trencar els esquemes. Per ells, la CUP és la FAI. Però a partir de la tardor del 2017, ja va ser... Les empreses de membres de la junta del Cercle se'n van anar de Catalunya, des de La Caixa a Colonial.
- Què els ha faltat a les elits?
- Home, si el procés a moltes persones ens va sorprendre, imagini's a les elits. Que hi hagués un desafiament així a l'Estat no s'ho esperaven i van quedar descol·locades.
- Sí, i no em vaig passar dinou anys escrivint-hi cada setmana patint. No, no. Jo escrivia el que volia i sortia publicat. No em retocaven res i al final de mes em pagaven. És més: em tenien tot tipus de consideracions. Ara, a partir del 2016, les coses es van anar posant difícils. I el 2017, pitjor. Ells no em posaven cap pega, però els dos darrers anys, quan anava a comprar el diari, i sobretot els darrers sis mesos, feia un exercici de masoquisme molt dur. No tinc cap queixa dels qui van dirigir el diari a Catalunya, Lluís Bassets i Xavier Vidal-Folch. I puc dir que el primer article que em van rebutjar va ser l'últim.
- El cas d'El País explica moltes coses de la incomprensió envers Catalunya?
- Sí. Era el diari més liberal, però quan els van tocar el nervi, que és la unitat d'Espanya, van reaccionar de manera virulenta. Al Javier Moreno, un valencià, l'aparten de la direcció perquè consideren que és un tou, i fan venir Antonio Caño. Però el que pren el comandament és Juan Luis Cebrián i el diari es converteix en un vaixell de guerra contra el procés. Que El País estaria en contra del procés, ja ho sabia. Ara, hi ha maneres i estils. Van entrar en una espiral de desqualificacions ("fascistas", "totalitarios"). M'enorgulleix haver mantingut la meva presència al diari fins passat l'1 d'octubre. I no hi va haver problemes fins al darrer article, ho dic en favor d'ells. Ara, l'actuació del diari durant el procés sí que mostra les limitacions del pensament liberal espanyol.
- Va viure el procés de dretanització del diari des de ben a prop.
- El paper jugat per El País durant el procés coincideix en el temps i amb el mateixos protagonistes -Cebrián, Caño- amb la bel·ligerància contra Pedro Sánchez i l'enamorament per Ciutadans. Van tenir la mala sort que un any després, Sánchez ressuscités i arribés a la Moncloa. I es van veure obligats a fer fora Cebrián d'una vegada i buscar una redactora progre dels vells temps, Soledad Gallego Díaz, i posar-la de directora.
Joan B. Culla: "El País es va convertir en un vaixell de guerra contra el procés". Foto: Adrià Costa
- Com és?
- Una típica progre madrilenya que ve dels temps de Tierno Galván. Però els canvis que ha fet el diari en política espanyola no els ha fet respecte a Catalunya, on els Bassets i Vidal-Folch continuen molt bel·ligerants.
- Ha tingut més contacte amb Lluís Bassets?
- No, i em dol. Ell, quan em va dir que no em publicaven el darrer article, em va demanar de preservar la nostra amistat. Li vaig dir que no malparlaria d'ell. Però no hi ha hagut més contacte.
- Quan s'escriuen unes memòries, és difícil que algú reconegui errors. Admeti'n un que hagi comès.
- Explico un dinar amb Duran i Lleida en què ell em va preguntar si era independentista. Li vaig respondre que no perquè aquest país vivia molt bé i no s'arriscaria a un procés d'aquest tipus. Home, sempre dic que sort que m'he dedicat a la història i no a la futurologia.