Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

Entrevista

Nadia Ghulam: «El meu objectiu no era desafiar els talibans sinó sobreviure»

L'escriptora afganesa i veïna de Badalona explica a NacióDigital l'interès d'una productora francesa a portar la seva vida al cinema

per Andreu Merino , Barcelona, 9 de juny de 2019 a les 08:23 |
Nadia Ghulam, entrevistada a NacióDigital | Adrià Costa
Aquesta informació es va publicar originalment el 9 de juny de 2019 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Nadia Ghulam va néixer a la capital de l'Afganistan, Kabul, el 1985. El 2010 va guanyar el Premi Prudenci Bertrana amb la novel·la El secret del meu turbant (Columna Edicions), una obra biogràfica on explica com va ser víctima d'un bombardeig i com es va fer passar pel seu germà per poder treballar a l'Afganistan dels talibans. El 2006 Ghulam arribava a Badalona, la seva ciutat adoptiva. Ara veu com una productora s'ha interessat a portar la seva vida al cinema, mentre les ferides obertes al seu país continuen supurant.

- La productora francesa Single Man Productions s'ha interessat per portar al cinema El secret del meu turbant, el llibre que va escriure amb Agnès Rotger i va guanyar el Premi Prudenci Bertrana el 2010. Com van les converses?


- La meva agència literària està treballant amb la productora. Van mostrar molt interès arran de la traducció de la novel·la al francès, publicada al febrer. Vaig anar a París a promocionar-la, va tenir èxit i molt ressò mediàtic. En alguna notícia em presentaven com "la noia que va desafiar als talibans" i això va arribar a molta gent. Arran d’aquí he rebut amenaces de mort. M’han buscat per Facebook i han amenaçat la meva família a l'Afganistan. També hi ha gent que sabia la meva història i m'exigeixen coses a canvi d'haver guardat silenci tots aquests anys. Fer la pel·lícula seria emocionant però per altra banda, fer-la o no dependrà de l’enfocament que li vulguin donar. No és el mateix desafiar que sobreviure als talibans.

- I quina d'aquestes dues coses considera que va fer vostè?


- Jo mai vaig pensar a enganyar els talibans. Jo volia menjar i com que només podien treballar els homes, em vaig disfressar d’home. L’objectiu no era desafiar, sinó sobreviure. 

- Ara fa nou anys que va escriure El secret del meu turbant. En algun moment li va passar pel cap que el llibre tingués aquestes conseqüències?


- Bé, pel nom de Nadia no em coneixia ningú però pel que feia servi com a noi, sí. Era molt conegut perquè vaig treballar per a molta gent. Per això vaig canviar el nom del personatge, pensava que això tard o d’hora podia passar. A més, vaig cometre l’error d’enviar fotos de mi vestida de noi a la televisió francesa. Quan van sortir emeses van poder relacionar la Nadia actual amb la que es vestia de noi.
 

Ghulam es va haver de disfressar d'home per poder treballar Foto: Adrià Costa

- Més d'un cop ha defugit que la seva vida s'exposi com a exemple de lluita.

- Més aviat considero que pot ser un exemple d'esperança. Encara que et caigui una bomba a sobre, no pots rendir-te i has d'aixecar-te. He hagut de començar molts cops de zero. Hem de veure que el més important és creure en nosaltres. A mi m’ha ajudat molta gent, començant per la meva mare afganesa, però la primera a ajudar-me era jo.

"La majoria de les víctimes d'atemptats suïcides a l'Afganistan són dones"

- Va ser fàcil que la seva mare li donés suport?

- No hi havia cap més opció. Durant la guerra no hauríem pogut viure ni de la caritat.

- Com ha canviat l’Afganistan, des que s’havia de vestir de noi fins ara?

- Les dones sempre han tingut els drets molt limitats. Abans les dones no podien sortir de casa ni per treballar ni per estudiar. Ara sí que poden, però precisament la majoria d’atemptats suïcides dels talibans o el Daesh són en les escoles de dones, hospitals on treballen dones... La majoria de les víctimes són dones. La dona sempre és jutjada i les coses no han canviat molt en aquest sentit. L’analfabetisme és un altre problema, jo ho era quan vaig arribar aquí. És molt important saber llegir i escriure perquè implica tenir capacitat de reflexionar i expressar-te.

- Quina influència ha tingut la intervenció occidental en l'evolució del país?

- Els països seuen en una taula i pacten qui en destrueix un i qui el reconstrueix. La vida humana no té valor. Em va afectar molt comprovar que això era així a l’Afganistan. Amb la intervenció estrangera a l'Afganistan s'ha partit en un país per a rics i un per a pobres. Gratacels al costat de gent que no té ni per menjar. Un país no intervé un altre per empatia. Els Estats Units van armar els mujahidins i els talibans, van matar milers i milers de persones i ara els EUA estan pactant amb ells. Els americans han marxat però els talibans s’han quedat. Han creat uns monstres i ara parlen de procés de pau.

Ghulam és crítica amb l'extremisme d'extrema dreta que ha proliferat els últims anys Foto: Adrià Costa

- Com et sents seguint el que passa allà a través de mitjans d'aquí?

- Aquí només s'acostuma a parlar de morts i ferits, però arriba un moment en què gairebé em preocupa més la gent que queda vivint allà que els que moren.

"Durant l'etapa d'Albiol, l'Ajuntament de Badalona no comptava amb les comunitats de diferents països que hi ha a la ciutat"

- Badalona és la teva ciutat adoptiva i tu vas ser molt crítica amb Albiol durant la seva etapa d'alcalde. Com vas viure que tornés a guanyar les eleccions municipals?

- Jo sempre he donat el missatge que l’educació és molt important per combatre el racisme, però he anat canviant de punt de vista. Veig el PP o Vox i allà hi ha gent que no és estúpida. Han arribat a aquest nivell d’extremisme havent tingut educació i formació. I tot i això, estan generant odi. A Badalona viuen moltes comunitats de diferents països i durant l’etapa d’Albiol, l’Ajuntament no comptava amb nosaltres. No formem part de Badalona?

- I com es lluita contra aquesta discriminació?

- De manera constant i no tenint por a expressar el que sents. Jo també tinc l’esperança que dins el PP hi hagi gent amb capacitat de comprensió i puguem trobar maneres de dialogar. La Dolors Sabater va saber dialogar quan era alcaldessa. Cal que es produeixi un canvi en la gent que ha votat partits com el PP o Vox, no tot és blanc o negre.

- I si aquest canvi no arriba?

- Doncs que l’odi creixerà i al final perjudicarà a tothom. Poden no escoltar i poden odiar, però l’odi porta a l’odi, això ho sabem bé a l’Afganistan. A ells potser els beneficia momentàniament però els acabarà perjudicant. La millor manera de fer-ho front és atacar les causes però encara estic intentant entendre quines són.

- Ara emprens un nou viatge cap a Lesbos.

- Sí, m'hi estaré tres mesos. Faré d'educadora i d'intèrpret per als refugiats que estan arribant. No cal anar a Afganistan i Síria a ajudar. A Europa també hi ha camps de concentració, com a Lesbos o a Turquia.

Ghulam té previst viatjar a Lesbos per atendre refugiats Foto: Adrià Costa

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació