Després que el general britànic Montgomery s'apoderés d'El Alamein, al nord d'Àfrica, en el que va ser una de les primeres grans victòries aliades a la Segona Guerra Mundial, Winston Churchill va pronunciar aquella frase: "Això no és el final, ni tan sols el principi de la fi, és la fi del principi". La matinada del 6 de juny de 1944 va començar el principi de la fi del Tercer Reich. Una operació de gran abast formada per 150.000 soldats aliats -entre nord-americans, britànics i canadencs-, amb 13.000 paracaigudistes, i l'ús de més de 30.000 vehicles, que van desembarcar a les platges del nord de Normandia. Més d'un milió i mig de soldats cabarien entrant per França a través de la costa nord francesa.
La batalla de Normandia (es va anomenar Pla Overlord) va ser sagnant i va causar més de 100.000 baixes (77.000 d'elles alemanyes). Fou la major invasió per mar de la història i va precipitar la derrota d'Alemanya en el conflicte. "Ha arribat la batalla suprema, el xoc decisiu, la batalla de França", va exclamar el general De Gaulle, líder de la Resistència francesa, que era a Londres. En efecte, França estava sotmesa a l'invasor alemany des del 1940, quan la República va patir una de les derrotes més vergonyoses de la seva història. De Gaulle va salvar l'honor de França, però van ser britànics i nord-americans a l'oest, i les tropes russes a l'est, les que van esclafar Hitler.
Normandia va agafar desprevingut el Tercer Reich, malgrat que la propaganda va repetir aquells dies que Berlín ho veia venir. L'alt comandament germànic esperava la invasió, sí, però ignorava del tot que seria per Normandia. Per això, la resposta va ser ineficaç i només 8 de les 55 divisions alemanyes en territori francès van poder mobilitzar-se per plantar batalla als aliats. Berlín creia que s'intentaria la invasió pel pas de Calais, que era el punt més proper a la costa britànica. De fet, era des d'on els alemanys llançaven les temibles bombes V1 sobre sòl del Regne Unit. Els aliats, per decisió del comandant suprem dels exèrcits, Dwight D. Eisenhower, van optar per cinc platges de Normandia, que permetien més possibilitats de moviment de tropes. Per això es va rebutjar envair per la península de Bretanya, considerada més fàcil de controlar pels alemanys.
La premsa espanyola, amb Alemanya
És interessant veure com els mitjans espanyols van informar del desembarcament. Les simpaties per les forces alemanyes traspuava per tot arreu, tot i que era la prema falangista la més abraonada, mentre els altres rotatius intentaven oferir una imatge més distant. El diari Imperio, de Falange, va titular "Ayer comenzó la invasión". La Vanguardia del dia 7, després d'informar de l'abast del desembarcament, es feia ressò de la reacció alemanya amb la notícia "Satisfacció a la Wilhelmstrasse", volent fer creure que a Berlín rebien amb alegria la possibilitat de plantar cara a les tropes aliades en sòl francès.
L'ensorrament del front alemany
L'impacte de Normandia sobre el curs de la guerra va ser enorme. Però també ho va ser en la sensació de derrota -aquest cop, inapel·lable- en el camp nazi i feixista. A Itàlia, el règim de Mussolini ja havia estat derrocat l'any anterior, i els partidaris del dictador resistien en una zona del nord, anomenada República de Saló. De fet, Roma havia estat ocupada pels aliats poques hores abans de l'inici de l'operació Overlord. Alemanya resistia sense que el führer apuntés ni la més mínima intenció de reculada. Però l'ambient era molt diferent dins de l'exèrcit.
Des de Normandia, s'obria camí en sectors de l'alt comandament el convenciment que la guerra estava perduda. I, sobretot, que si Hitler continuava en el poder, la derrota podia esclafar Alemanya durant dècades. Només un més i mig després de Normandia, el 20 de juliol, hi va haver l'intent de cop d'estat a Alemanya, que va estar a punt de triomfar. Hitler va sortir viu d'una explosió al seu quarter general i va desfermar una repressió salvatge dins de l'exèrcit. Però ja res salvaria el führer. A finals d'agost hi havia quasi tres milions de soldats aliats en territori francès. El 25 d'agost, París era alliberada i la guerra se li escapava de les mans al règim nacionalsocialista.
