10
de juny
del
2019
Actualitzat
a les
17:38h
Des del llunyà cas Naseiro de finançament irregular del PP, que va esclatar el 1990, quan feia poc de l'arribada de José María Aznar al lideratge del partit, a les derivades del cas Gürtel, passant per totes les irregularitats que han guarnit la llarguíssima etapa de govern dels populars al País Valencià, un nom fa de fil conductor: Eduardo Zaplana, un dirigent que ho ha estat pràcticament tot en política a l'Estat.
Personatge d'ambició faraònica i amb gran capacitat d'encís, Zaplana és posat sota el focus per la investigació de Francesc Arabí. Periodista valencià, un dels més ben informats sobre la realitat del seu país, que ha seguit des de les pàgines del diari Levante, Arabí acaba de publicar Ciudadano Zaplana. La construcción de un régimen corrupto (Foca Ediciones), imprescindible per entendre la significació del zaplanisme com a gran bressol de l'Espanya empastifada.
- Què aporta el seu llibre a tots els escàndols de corrupció que han caracteritzat l'era de govern del PP a València?
- El que he fet és posar el focus en les arrels de tots els entramats de corrupció. S'ha parlat molt de la trama Gürtel, però no de l'etapa anterior, del per què, de com es van erigir les primeres estructures de corrupció al País Valencià.
- Eduardo Zaplana és el símbol de l'Espanya de la corrupció?
- Zaplana és el símbol d'una manera d'entendre la política. Més que de Zaplana, el llibre estudia el zaplanisme. Per mi, més que la condemna del PP per la trama Gürtel, és la detenció de Zaplana -el 22 de maig del 2018- l'autèntica icona de la caiguda del règim de corrupció sistèmica que, més que governar, va anegar el País Valencià i es va exportar a la política espanyola. Zaplana és el nexe de tot un entramat que ve del 1990, amb l'esclat del cas Naseiro, sobre finançament irregular del PP, quan comença tot. I ha tingut molts alumnes, com Ignacio González, l'expresident madrileny.
- Parla de règim per definir l'etapa de govern del PP a València.
- Règim perquè primer construeix una xarxa clientelar, una majoria política, després una hegemonia social i deriva cap a un règim polític.
- Segons explica en el llibre, l'expresident valencià és el fil conductor de totes les trames que esquitxen el PP des del 1990.
- Zaplana, com a personatge, aconsegueix allargar la impunitat al màxim des del 1990, primer amb el cas Naseiro, després amb la compra de la regidora trànsfuga de Benidorm -que li permet arribar a l'alcaldia-, i va acumulant casos. Cau el 2018. Això demostra la seva sofisticació a l'hora de construir la impunitat, comprar silencis i pagar molt bé a tothom. Són trenta anys d'impunitat. Ell entén la política com l'exercici del poder en majúscules. I la prova que ho va saber fer bé és que en l'últim moment, quan està políticament acabat, és capaç d'orquestrar campanyes de pressió sobre jutges, fiscals i Guàrdia Civil. Això no és fàcil.
- Parlem d'alguns personatges de la galàxia del PP valencià. Rafael Blasco.
- És una peça fonamental. Si l'arquitecte de tot l'entramat va ser Eduardo Zaplana, l'aparellador, qui està a peu d'obra és Rafael Blasco. És un personatge fascinant. La seva tasca va ser trencar la dissidència en la xarxa d'ONG, carregar-se la unitat d'acció del moviment veïnal, fin i tot es va inventar un partit que es deia socialdemòcrata per treure força als socialistes. Ell venia de l'esquerra antifranquista, havia estat conseller de Joan Lerma. En l'entorn de Zaplana no hi havia gaire gent amb una forta cultura política i ell a esdevenir un personatge imprescindible.
- Rita Barberá.
- Les seves relacions amb Zaplana sempre van ser d'un matrimoni de conveniència. Tots dos s'aprofitaven de l'altre sense refiar-se'n. L'ambició de Rita Barberá, però, era molt diferent a la de Zaplana, era més d'estar per casa. L'ambició de Zaplana sempre va estar per damunt de la de tots els altres actors polítics.
- Eduardo Zaplana és un dels rostres de l'aznarisme.
- Zaplana és una persona que té moltes cares. No hi ha un Zaplana, hi ha molts Zaplanes. Va ser aznarià perquè manava Aznar. Hi ha qui ha dit que Aznar era molt més conservador que ell. Jo no crec que Zaplana fos ni més conservador ni menys. Jo he vist l'expresident valencià presentant-se com un liberal i l'he vist després dels atemptats de l'11-M com a membre del nucli dur aznarista.
- I la figura de Francisco Camps, que va acabar enfrontant-se amb Zaplana?
- Tots dos s'assemblen més del que sembla. Se'ls ha arribat a presentar com a figures antitètiques. Però per mi, Camps és una seqüel·la, un remake. Quan va arribar, va pensar que ja ho tenia tot muntat. Però va topar amb la crisi, i va veure que no hi havia tants diners ni els sistemes de control estaven tan predisposats a seguir dimitits. La justícia va començar a moure's i es va crear la fiscalia Anticorrupció. Els estils de tots dos són diferents. Camps no té tant de carisma i no és ni una cinquena part de seductor que Zaplana. Tampoc tenia les seves ambicions. Però amb Camps la corrupció va créixer tant com amb Zaplana. Altra cosa és que els sistemes de control van reviscolar. Camps arriba al banquet quan el banquet ja és a les acaballes. El casino ja només dona per la pedrea.
- En el llibre dona moltes dades sobre el vincle entre Zaplana i Albert Rivera.
- Sí, en un moment determinat, quan Rivera dona el salt a la política espanyola, des del País Valencià rep la cobertura i l'aire del zaplanisme. Hi ha una fotografia que resumeix això, i és de l'acte de presentació de Rivera al Club Siglo XXI l'any 2013, que aleshores presidia Zaplana, i on apareix també José Bono.
- No s'entén el salt de Rivera a la política espanyola sense el suport del zaplanisme?
- A la política espanyola no ho sé, però en el cas del País Valencià és molt clar. Sobre la detenció de Zaplana, encara estem esperant que Ciutadans digui alguna cosa. El silenci va ser clamorós. Com diria Rivera: escolten el silenci? El pas de molts quadres del zaplanisme a Ciutadans va ser molt evident, sobretot a Alacant, a través de figures de l'entorn de Zaplana, com Emigdio Tormo. És un lligam que contradiu el missatge regenerador de Ciutadans.
Personatge d'ambició faraònica i amb gran capacitat d'encís, Zaplana és posat sota el focus per la investigació de Francesc Arabí. Periodista valencià, un dels més ben informats sobre la realitat del seu país, que ha seguit des de les pàgines del diari Levante, Arabí acaba de publicar Ciudadano Zaplana. La construcción de un régimen corrupto (Foca Ediciones), imprescindible per entendre la significació del zaplanisme com a gran bressol de l'Espanya empastifada.
- Què aporta el seu llibre a tots els escàndols de corrupció que han caracteritzat l'era de govern del PP a València?
- El que he fet és posar el focus en les arrels de tots els entramats de corrupció. S'ha parlat molt de la trama Gürtel, però no de l'etapa anterior, del per què, de com es van erigir les primeres estructures de corrupció al País Valencià.
- Eduardo Zaplana és el símbol de l'Espanya de la corrupció?
- Zaplana és el símbol d'una manera d'entendre la política. Més que de Zaplana, el llibre estudia el zaplanisme. Per mi, més que la condemna del PP per la trama Gürtel, és la detenció de Zaplana -el 22 de maig del 2018- l'autèntica icona de la caiguda del règim de corrupció sistèmica que, més que governar, va anegar el País Valencià i es va exportar a la política espanyola. Zaplana és el nexe de tot un entramat que ve del 1990, amb l'esclat del cas Naseiro, sobre finançament irregular del PP, quan comença tot. I ha tingut molts alumnes, com Ignacio González, l'expresident madrileny.
- Parla de règim per definir l'etapa de govern del PP a València.
- Règim perquè primer construeix una xarxa clientelar, una majoria política, després una hegemonia social i deriva cap a un règim polític.
"Més que la condemna del PP pel cas Gürtel, és la detenció de Zaplana la icona de la caiguda del règim de corrupció al País Valencià "
- Segons explica en el llibre, l'expresident valencià és el fil conductor de totes les trames que esquitxen el PP des del 1990.
- Zaplana, com a personatge, aconsegueix allargar la impunitat al màxim des del 1990, primer amb el cas Naseiro, després amb la compra de la regidora trànsfuga de Benidorm -que li permet arribar a l'alcaldia-, i va acumulant casos. Cau el 2018. Això demostra la seva sofisticació a l'hora de construir la impunitat, comprar silencis i pagar molt bé a tothom. Són trenta anys d'impunitat. Ell entén la política com l'exercici del poder en majúscules. I la prova que ho va saber fer bé és que en l'últim moment, quan està políticament acabat, és capaç d'orquestrar campanyes de pressió sobre jutges, fiscals i Guàrdia Civil. Això no és fàcil.
- Parlem d'alguns personatges de la galàxia del PP valencià. Rafael Blasco.
- És una peça fonamental. Si l'arquitecte de tot l'entramat va ser Eduardo Zaplana, l'aparellador, qui està a peu d'obra és Rafael Blasco. És un personatge fascinant. La seva tasca va ser trencar la dissidència en la xarxa d'ONG, carregar-se la unitat d'acció del moviment veïnal, fin i tot es va inventar un partit que es deia socialdemòcrata per treure força als socialistes. Ell venia de l'esquerra antifranquista, havia estat conseller de Joan Lerma. En l'entorn de Zaplana no hi havia gaire gent amb una forta cultura política i ell a esdevenir un personatge imprescindible.
- Rita Barberá.
- Les seves relacions amb Zaplana sempre van ser d'un matrimoni de conveniència. Tots dos s'aprofitaven de l'altre sense refiar-se'n. L'ambició de Rita Barberá, però, era molt diferent a la de Zaplana, era més d'estar per casa. L'ambició de Zaplana sempre va estar per damunt de la de tots els altres actors polítics.
- Eduardo Zaplana és un dels rostres de l'aznarisme.
- Zaplana és una persona que té moltes cares. No hi ha un Zaplana, hi ha molts Zaplanes. Va ser aznarià perquè manava Aznar. Hi ha qui ha dit que Aznar era molt més conservador que ell. Jo no crec que Zaplana fos ni més conservador ni menys. Jo he vist l'expresident valencià presentant-se com un liberal i l'he vist després dels atemptats de l'11-M com a membre del nucli dur aznarista.
- I la figura de Francisco Camps, que va acabar enfrontant-se amb Zaplana?
- Tots dos s'assemblen més del que sembla. Se'ls ha arribat a presentar com a figures antitètiques. Però per mi, Camps és una seqüel·la, un remake. Quan va arribar, va pensar que ja ho tenia tot muntat. Però va topar amb la crisi, i va veure que no hi havia tants diners ni els sistemes de control estaven tan predisposats a seguir dimitits. La justícia va començar a moure's i es va crear la fiscalia Anticorrupció. Els estils de tots dos són diferents. Camps no té tant de carisma i no és ni una cinquena part de seductor que Zaplana. Tampoc tenia les seves ambicions. Però amb Camps la corrupció va créixer tant com amb Zaplana. Altra cosa és que els sistemes de control van reviscolar. Camps arriba al banquet quan el banquet ja és a les acaballes. El casino ja només dona per la pedrea.
"Encara estem esperant que Ciutadans digui alguna cosa sobre la detenció de Zaplana. Com diria Rivera: escolten el silenci?"
- En el llibre dona moltes dades sobre el vincle entre Zaplana i Albert Rivera.
- Sí, en un moment determinat, quan Rivera dona el salt a la política espanyola, des del País Valencià rep la cobertura i l'aire del zaplanisme. Hi ha una fotografia que resumeix això, i és de l'acte de presentació de Rivera al Club Siglo XXI l'any 2013, que aleshores presidia Zaplana, i on apareix també José Bono.
- No s'entén el salt de Rivera a la política espanyola sense el suport del zaplanisme?
- A la política espanyola no ho sé, però en el cas del País Valencià és molt clar. Sobre la detenció de Zaplana, encara estem esperant que Ciutadans digui alguna cosa. El silenci va ser clamorós. Com diria Rivera: escolten el silenci? El pas de molts quadres del zaplanisme a Ciutadans va ser molt evident, sobretot a Alacant, a través de figures de l'entorn de Zaplana, com Emigdio Tormo. És un lligam que contradiu el missatge regenerador de Ciutadans.