Un campió d’Europa amb accent jueu?

El Totthenham Hotspur, l’autèntica revelació d’una Lliga de Campions que torna a parlar anglès, és, d’acord amb l’imaginari del futbol britànic, un club amb un evident caràcter jueu. Malgrat que en l’actualitat el suport hebreu als Spurs amb prou feines arribi al cinc per cent de la seva massa social (i això, d’acord amb les estimacions més generoses), el cert és que pels seus rivals pesen més els elements històrics que han construït aquest imaginari que no pas la realitat estadística sobre les creences religioses dels seus seguidors.

Existeixen, però, diversos elements que ajuden a reforçar la idea del Tottenham com a club jueu entre els quals podem esmentar que els tres presidents que han ocupat la més alta responsabilitat del club des de 1982 professin aquesta confessió, que les banderes d’Israel o les estrelles de David fossin habituals a les tribunes del vell White Hart Lane, o que els afeccionats del club siguin coneguts amb el sobrenom de “Yid Army”, l’Exèrcit Yiddish. Una sèrie de qüestions heretades del pes que la comunitat hebrea va tenir en la massa social de l’entitat, especialment durant les primeres dècades del segle XX.

De fet, la col·lectivitat jueva a Londres va créixer de forma substancial durant els darrers anys del segle XIX i els primers de la nova centúria, fruit de l’arribada de nombrosos immigrants hebreus que van establir-se al barri de Tottenham, una zona en plena expansió industrial que necessitava de la mà d’obra que aquesta immigració podia proporcionar.

Un dels elements més importants a l’hora de facilitar la integració d’aquests immigrants jueus, majoritàriament de classe treballadora, va ser el club de futbol local, el Tottenham Hotspur, que havia nascut el 1882 i que ja despertava passions entre els habitants del barri. Molts d’aquells jueus arribats de l’Est europeu, i la generació que els va seguir, es van fer habituals a White Hart Lane fins al punt de convertir el Tottenham en l’equip més popular entre la comunitat hebrea londinenca, arribant a aplegar, segons fonts datades el 1935, fins a deu mil espectadors jueus a l’estadi, gairebé un terç del total que aquest podia albergar.
 

Aquesta circumstància va contribuir de forma decisiva a convertir el Tottenham en un club d’identitat jueva en l’imaginari del futbol anglès de l’època. Potser precisament per aquesta qüestió, el seu estadi va ser l’elegit per la federació anglesa per acollir, el desembre de 1935, un partit amistós entre Anglaterra i l’Alemanya nazi, un fet que la comunitat jueva va entendre com una ofensa fruit de les polítiques obertament antisemites desenvolupades per Hitler. De fet, els afeccionats jueus dels Spurs van liderar l’oposició al partit i pretenien evitar-ne la seva disputa considerant que era un ultratge no només per a la comunitat hebrea sinó “per a tots els amants de la llibertat”.

Tot i la posició contrària a la disputa del matx per part d’una part important dels seguidors del Tottenham, finalment White Hart Lane no tan sols va acollir l’amistós (que va acabar amb victòria anglesa per 3-0) sinó que va veure com els integrants de la selecció alemanya realitzaven la salutació nazi mentre la bandera amb l’esvàstica presidia el partit. L’ensenya nacionalsocialista, però, no va voleiar gaire temps al cel de l’estadi ja que poc després d’iniciar-se el partit, un seguidor local es va enfilar fins al sostre de la graderia aconseguint arriar-la.
 

Amb el pas dels anys, el Tottenham, ajudat per episodis com el que acabem descriure, va anar consolidant la seva identitat jueva si bé els regents del club sempre van mostrar-se reticents a abraçar amb entusiasme aquesta identificació. Tot i aquesta postura, els jueus van continuar amb la seva presència a White Hart Lane tot i que amb el pas de les dècades van anar perdent pes com un dels suports principals de l’entitat.

Paradoxalment, no va ser fins ben entrats els anys 60, en un moment en el qual la comunitat jueva distava molt d’encarnar al si dels Spurs el que havia representat durant els anys 30, quan els afeccionats rivals van començar a atacar al Tottenham considerant-lo com un club plenament jueu. Aquesta situació va propiciar que al llarg de les dècades dels 70 i els 80, quan la violència i el racisme estaven a l’ordre del dia en la majoria d’estadis anglesos, els Spurs fossin rebuts en els seus partits com a visitants amb salutacions nazis, sons emulant les càmeres de gas o càntics insultants com ara “Sap el vostre rabí que sou aquí?” o “els Spurs van camí d’Auschwitz, Hitler els gasejarà de nou”.

Com a resposta a aquestes injúries, que anaven adreçades a tota l’afició del Tottenham, aquesta va respondre aferrant-se a la personalitat jueva que el club havia forjat al llarg de la seva història. Així, doncs, les banderes israelianes i les estrelles de David es van fer habituals entre els Spurs al temps que els seguidors adoptaven de forma orgullosa el terme “Yid”, que en anglès col·loquial designava de forma pejorativa un jueu. Naixia així la “Yid Army”, la denominació amb la qual es coneix a l’afició del Tottenham i que prové de la resposta que aquesta va donar als atacs antisemites que rebia.

Amb el pas del temps, aquesta designació dels Spurs com a “yids” ha estat posada en qüestió de manera recurrent degut al component despectiu del terme. El setembre de 2013, la federació anglesa i la policia van arribar a prohibir-ne el seu ús en una mesura que va generar una gran polèmica fins al punt que l’aleshores primer ministre, el conservador David Cameron, també va voler dir-hi la seva apuntant que hi havia una diferència substancial entre “un afeccionat dels Spurs descrivint-se a si mateix com un “yid”, d’algú que utilitza aquest terme per insultar”. Malgrat les paraules de Cameron, diversos seguidors del Tottenham  van ser processats per utilitzar la controvertida definició i, tot i que el resultat final de la instrucció va ser la retirada dels càrrecs, el cert és que aquest episodi contrasta amb la manca d’una actuació tan decidida a l’hora de combatre els menyspreus de caràcter antisemita que reben sovint els Spurs.
 

Ironies de la història, la voluntat de perseguir la paraula “yid” no va fer sinó augmentar-ne la seva utilització entre l’afició del Tottenham després d’un període en el que semblava caure en desús. Així, doncs, que els seguidors dels Spurs siguin, encara avui, coneguts amb el nom de l’Exèrcit Yiddish no és sinó un evident testimoni de la petjada hebrea que defineix la identitat d’aquest club. Un fet que pot fer que avui tinguem, acabada la final del Wanda Metropolitano, un campió d’Europa amb un marcat accent jueu.