01
de juny
del
2019
Actualitzat
el
02
de juny
a les
23:12h
"L'Ada no es fia d'ERC". Fonts coneixedores de les negociacions a Barcelona il·lustren amb aquesta reflexió un dels principals esculls del diàleg entre republicans i comuns, obligats a encetar converses per confeccionar el pròxim govern després de ser les dues forces més votades en les eleccions de diumenge passat. ERC i Barcelona en Comú tenen coincidències programàtiques i fronteres poroses de vot, però la convivència durant el mandat, els desacords a Catalunya i l'Estat i la competència electoral han refredat la relació, que avui és de desconfiança.
Uns i altres es miren de reüll, una distància que no aplana el terreny per tancar un acord abans del 15 de juny. L'entesa és possible, però no resultarà senzilla, atenent a la descripció que en fan els protagonistes. La concreció d'una pacte es produirà, doncs, més per necessitat que per convenciment, per molt que hi hagi veus icòniques dels dos espais -com les de Xavier Domènech o Joan Tardà, avui en un segon pla- que reclamin un pacte per avançar plegats. La mateixa Colau instava aquest divendres -en un article a El Periódico- a "reconstruir confiances danyades".
La primera reunió entre Ernest Maragall i Ada Colau va durar poc més de 30 minuts. "Va ser un mal començament", apunten veus pròximes a les converses. "No va haver-hi feeling", detallen fonts dels entorns negociadors, que citen com a exemple la gestió comunicativa de la trobada de dimecres. L'alcaldessa en funcions va rebre amb "incomoditat" que Maragall anunciés que els comuns acceptaven negociar un acord amb ell d'alcalde, un missatge rectificat després per ERC. Perquè, en el contacte, Colau va transmetre que la proposta dels comuns passa per un pacte progressista ampli que inclogui també el PSC mentre que Maragall va insistir en la fórmula d'agrupar en el diàleg totes les forces sobiranistes, inclosa Junts per Catalunya (JxCat). La conversa no va superar aquestes coordenades.
Els dos escenaris ideals de Maragall i Colau semblen de difícil concreció a mesura que avancen els dies -pels vetos creuats que posen comuns i republicans-, però les dues parts insisteixen a mantenir-los com a viables. L'únic punt de la trobada de la reunió de dimecres va ser la conveniència d'aterrar el diàleg en les propostes concretes. No s'han produït, però, avenços significatius durant la setmana. De fet, els dos caps de cartell i els seus equips estan abocats a una negociació fins a l'últim minut. La guerra de nervis tot just ha començat.
El fitxatge d'Elisenda Alamany, operació mal digerida
Si pretenen arribar a una entesa, republicans i comuns hauran de polir discrepàncies que s'han enquistat. Són diferències que venen de lluny i que s'han eixamplat en les últimes setmanes, coincidint amb la contesa electoral de Barcelona. N'hi ha que se cenyeixen a la relació a l'Ajuntament de Barcelona i d'altres que tenen a veure amb el contacte erosionat entre espais polítics. La gota que va fer vessar el vas va ser la incorporació d'Elisenda Alamany com a número dos de la llista de Barcelona després que el líder d'EUiA, Joan Josep Nuet, s'incorporés de número de quatre d'ERC a les eleccions espanyoles.
Alamany, que tot i haver exercit de portaveu parlamentària tenia una nul·la relació personal amb Colau, va sortir per la porta del darrere de Catalunya en Comú, amb crítiques a l'estratègia del partit. Molts dirigents no l'hi han perdonat. "Que anés a la llista de Barcelona va ser una declaració de guerra", sostenen fonts de l'entorn de l'alcaldessa per descriure la digestió del fitxatge. A l'entorn de l'alcaldessa en funcions atribueixen la decisió a Oriol Junqueras. Culpen, doncs, Junqueras d'haver torpedinat la relació política per ambició electoral.
La presència d'Alamany no és un assumpte menor. ERC ha fet bandera de la dirigent de Nova -inclosa en la cartelleria electoral al costat de Maragall- per evidenciar que el partit és capaç d'aglutinar diverses sensibilitats del sobiranisme progressista. Als comuns, en canvi, hi veuen només una operació de desgast. "Ens imaginàvem que passaria, però no crèiem que hi jugarien a Barcelona", comenten veus amb ascendent als comuns. "Això posa el camí més costa amunt", afegeix un altre dirigent de la llista de Colau. ERC no pensa renunciar a la figura d'Alamany en el cas de formar un govern conjunt. Serà difícil, però, que si succeeixi, les relacions siguin de confiança.
Un mandat complicat... i els efectes del procés
Que la convivència entre els dos partits a l'Ajuntament seria complexa va ser evident des del moment que Colau va accedir a l'alcaldia. L'alcaldessa no es va entendre amb Alfred Bosch per incorporar-lo al govern municipal i ERC es va mantenir tot el mandat a l'oposició. Pel camí es van produir lesions polítiques, cap com el serial del tramvia, un dels projectes estrella de l'executiu municipal, que va quedar sense executar. El relleu de Bosch -finalment avalat per Junqueras amb un canvi de cromos a la conselleria d'Exteriors del Govern- no ha significat, però, un acostament entre les formacions.
La política nacional i les aliances fallides a l'Estat -per les tibantors entre el PSOE i l'independentisme- han resultat un escull afegit. ERC i comuns no es van posar d'acord per validar els pressupostos del Govern, i la pressió de l'esquerra alternativa tampoc va servir per facilitar el "sí" de Junqueras als pressupostos generals de l'Estat, un vot reclamat per Pablo Iglesias i la mateixa Colau, que també va veure frustrada la regulació del preu dels lloguers al Congrés. El PSOE va optar per una convocatòria electoral, de la qual en va sortir vencedor a Espanya. A Catalunya, el triomf va ser per a ERC, més ben parada que En Comú Podem. Tants desacords entres els dos espais han acabat per afectar relacions personals entre dirigents que abans eren més propers.
A banda dels dards creuats de la campanya del 26-M, el procés ha fet més punxegudes les arestes. ERC, amb el líder a la presó, ha criticat el paper "simbòlic" dels comuns -especialment l'1 d'octubre- i l'"equidistància" de la formació de Colau, que ha entomat a desgrat les acusacions. Cada vegada que des de files republicanes es discutia la implicació, a l'Ajuntament de Barcelona es repetia la feina feta en matèria antirepressiva, com en la personació del consistori en la causa contra la violència policial del dia del referèndum.
ERC mantindrà JxCat com a tercer actor de l'equació?
Des d'ERC són conscients que, en la negociació de les pròximes dues setmanes, anirà per davant qui no flaquegi. L'estratègia dels republicans passa per aguantar la seva posició mentre els comuns "es desgasten" atrapats en el dilema de fer Maragall alcalde o bé governar gràcies als vots de Manuel Valls, amb plataforma pròpia però avalat per Ciutadans. Els republicans, que consideren "inversemblant" que Colau accedeixi a ser alcaldessa amb la connivència de Valls, es resisteixen a hores d'ara a deixar JxCat fora de l'equació del pacte d'investidura.
Tanmateix, dins del partit comença a encaixar-se que hi ha poques possibilitats que Colau acabi acceptant l'acord a tres sumant els vots dels cinc regidors de JxCat, liderats per Quim Forn i Elsa Artadi. Altres veus que han tingut més contactes amb els comuns alerten que, precisament, aquest espai va néixer reivindicant el combat contra l'"hegemonia convergent" i que, per tant, no hi haurà entesa possible si Maragall no renuncia al suport d'Artadi. Amb aquest escenari sobre la taula, pot ERC explorar un pacte en el qual no hi siguin els postconvergents?
El debat existeix a ERC. Hi ha dirigents que aposten per un bipartit de la mà dels comuns, tal com ha expressat Tardà, i que s'ha de tornar a una lògica de pactes que respongui a l'eix d'esquerres. Altres dirigents, però, tot i admetre que el rumb ha de ser aquest, tenen dubtes que aquest sigui el moment, tenint present els efectes que podria tenir en el Govern. Aquestes veus recalquen que, en els pròxims mesos, s'hauran d'afrontar unes eventuals eleccions catalanes després de la sentència del judici de l'1-O. Abans que un pacte amb Colau, consideren que s'assumeixen menys riscos si s'acaba governant en solitari. A la cúpula, però, intenten fer un exercici de realisme: "Si nosaltres no volem pactar amb el PSC i ells no volen amb JxCat, segurament haurem d'acabar parlant de tu a tu".
Tot i això, JxCat no ho posarà fàcil. Per ara, Artadi ha exhibit sintonia amb el plantejament fet per Maragall per a la investidura i buscarà arrossegar els republicans a formar un bipartit independentista. Només l'entrada al govern permetria mitigar la pèrdua de suport electoral que ha patit la candidatura a les municipals, amb la qual cosa, l'espai postconvergent pressionarà pel flanc nacional i la situació de presos i exiliats per complicar-li a ERC que es desentengui de l'entesa independentista. Colau, en canvi, ha estat taxativa: "En cap cas iniciaré una negociació per a un acord amb Valls o Artadi".
Sigui com sigui, si bé a ERC hi ha debat sobre la possibilitat de prescindir de JxCat en l'acord d'investidura i, posteriorment, a l'hora de forjar govern -en paral·lel es negocien enteses a les quatre diputacions i es pacta en ciutats grans del territori-, els republicans sí que tenen clar que el que no faran és renunciar a la número dos de la candidatura. Si s'arriba a un pacte amb Colau, insisteixen, haurà de ser amb Alamany dins del govern. Fins i tot les veus que defensen l'acord amb Barcelona en Comú consideren que ERC no podria assumir un pacte a costa de prescindir de la número dos, encara que els comuns ho posessin com a condició. "Si és així, govern en solitari", asseguren. La desconfiança no facilita l'encaixada de mans entre Colau i Maragall. La negociació està en marxa. La solució, el 15 de juny.
Uns i altres es miren de reüll, una distància que no aplana el terreny per tancar un acord abans del 15 de juny. L'entesa és possible, però no resultarà senzilla, atenent a la descripció que en fan els protagonistes. La concreció d'una pacte es produirà, doncs, més per necessitat que per convenciment, per molt que hi hagi veus icòniques dels dos espais -com les de Xavier Domènech o Joan Tardà, avui en un segon pla- que reclamin un pacte per avançar plegats. La mateixa Colau instava aquest divendres -en un article a El Periódico- a "reconstruir confiances danyades".
La primera reunió entre Maragall i Colau va durar poc més de 30 minuts. "Va ser un mal començament", apunten a NacióDigital veus pròximes a les converses
La primera reunió entre Ernest Maragall i Ada Colau va durar poc més de 30 minuts. "Va ser un mal començament", apunten veus pròximes a les converses. "No va haver-hi feeling", detallen fonts dels entorns negociadors, que citen com a exemple la gestió comunicativa de la trobada de dimecres. L'alcaldessa en funcions va rebre amb "incomoditat" que Maragall anunciés que els comuns acceptaven negociar un acord amb ell d'alcalde, un missatge rectificat després per ERC. Perquè, en el contacte, Colau va transmetre que la proposta dels comuns passa per un pacte progressista ampli que inclogui també el PSC mentre que Maragall va insistir en la fórmula d'agrupar en el diàleg totes les forces sobiranistes, inclosa Junts per Catalunya (JxCat). La conversa no va superar aquestes coordenades.
Els dos escenaris ideals de Maragall i Colau semblen de difícil concreció a mesura que avancen els dies -pels vetos creuats que posen comuns i republicans-, però les dues parts insisteixen a mantenir-los com a viables. L'únic punt de la trobada de la reunió de dimecres va ser la conveniència d'aterrar el diàleg en les propostes concretes. No s'han produït, però, avenços significatius durant la setmana. De fet, els dos caps de cartell i els seus equips estan abocats a una negociació fins a l'últim minut. La guerra de nervis tot just ha començat.
El fitxatge d'Elisenda Alamany, operació mal digerida
Si pretenen arribar a una entesa, republicans i comuns hauran de polir discrepàncies que s'han enquistat. Són diferències que venen de lluny i que s'han eixamplat en les últimes setmanes, coincidint amb la contesa electoral de Barcelona. N'hi ha que se cenyeixen a la relació a l'Ajuntament de Barcelona i d'altres que tenen a veure amb el contacte erosionat entre espais polítics. La gota que va fer vessar el vas va ser la incorporació d'Elisenda Alamany com a número dos de la llista de Barcelona després que el líder d'EUiA, Joan Josep Nuet, s'incorporés de número de quatre d'ERC a les eleccions espanyoles.
Elisenda Alamany amb Ernest Maragall, en una imatge d'arxiu Foto: Marc Puig
Alamany, que tot i haver exercit de portaveu parlamentària tenia una nul·la relació personal amb Colau, va sortir per la porta del darrere de Catalunya en Comú, amb crítiques a l'estratègia del partit. Molts dirigents no l'hi han perdonat. "Que anés a la llista de Barcelona va ser una declaració de guerra", sostenen fonts de l'entorn de l'alcaldessa per descriure la digestió del fitxatge. A l'entorn de l'alcaldessa en funcions atribueixen la decisió a Oriol Junqueras. Culpen, doncs, Junqueras d'haver torpedinat la relació política per ambició electoral.
Als comuns atribueixen a Oriol Junqueras la decisió d'ERC de fitxar Alamany. Culpen, doncs, el líder d'ERC d'haver torpedinat la relació política per ambició electoral
La presència d'Alamany no és un assumpte menor. ERC ha fet bandera de la dirigent de Nova -inclosa en la cartelleria electoral al costat de Maragall- per evidenciar que el partit és capaç d'aglutinar diverses sensibilitats del sobiranisme progressista. Als comuns, en canvi, hi veuen només una operació de desgast. "Ens imaginàvem que passaria, però no crèiem que hi jugarien a Barcelona", comenten veus amb ascendent als comuns. "Això posa el camí més costa amunt", afegeix un altre dirigent de la llista de Colau. ERC no pensa renunciar a la figura d'Alamany en el cas de formar un govern conjunt. Serà difícil, però, que si succeeixi, les relacions siguin de confiança.
Un mandat complicat... i els efectes del procés
Que la convivència entre els dos partits a l'Ajuntament seria complexa va ser evident des del moment que Colau va accedir a l'alcaldia. L'alcaldessa no es va entendre amb Alfred Bosch per incorporar-lo al govern municipal i ERC es va mantenir tot el mandat a l'oposició. Pel camí es van produir lesions polítiques, cap com el serial del tramvia, un dels projectes estrella de l'executiu municipal, que va quedar sense executar. El relleu de Bosch -finalment avalat per Junqueras amb un canvi de cromos a la conselleria d'Exteriors del Govern- no ha significat, però, un acostament entre les formacions.
La política nacional i les aliances fallides a l'Estat -per les tibantors entre el PSOE i l'independentisme- han resultat un escull afegit. ERC i comuns no es van posar d'acord per validar els pressupostos del Govern, i la pressió de l'esquerra alternativa tampoc va servir per facilitar el "sí" de Junqueras als pressupostos generals de l'Estat, un vot reclamat per Pablo Iglesias i la mateixa Colau, que també va veure frustrada la regulació del preu dels lloguers al Congrés. El PSOE va optar per una convocatòria electoral, de la qual en va sortir vencedor a Espanya. A Catalunya, el triomf va ser per a ERC, més ben parada que En Comú Podem. Tants desacords entres els dos espais han acabat per afectar relacions personals entre dirigents que abans eren més propers.
A banda dels dards creuats de la campanya del 26-M, el procés ha fet més punxegudes les arestes. ERC, amb el líder a la presó, ha criticat el paper "simbòlic" dels comuns -especialment l'1 d'octubre- i l'"equidistància" de la formació de Colau, que ha entomat a desgrat les acusacions. Cada vegada que des de files republicanes es discutia la implicació, a l'Ajuntament de Barcelona es repetia la feina feta en matèria antirepressiva, com en la personació del consistori en la causa contra la violència policial del dia del referèndum.
Quim Torra, Roger Torrent i Ada Colau, durant l'ofrena davant el monument a Lluís Companys. Foto: ACN
ERC mantindrà JxCat com a tercer actor de l'equació?
Des d'ERC són conscients que, en la negociació de les pròximes dues setmanes, anirà per davant qui no flaquegi. L'estratègia dels republicans passa per aguantar la seva posició mentre els comuns "es desgasten" atrapats en el dilema de fer Maragall alcalde o bé governar gràcies als vots de Manuel Valls, amb plataforma pròpia però avalat per Ciutadans. Els republicans, que consideren "inversemblant" que Colau accedeixi a ser alcaldessa amb la connivència de Valls, es resisteixen a hores d'ara a deixar JxCat fora de l'equació del pacte d'investidura.
Tanmateix, dins del partit comença a encaixar-se que hi ha poques possibilitats que Colau acabi acceptant l'acord a tres sumant els vots dels cinc regidors de JxCat, liderats per Quim Forn i Elsa Artadi. Altres veus que han tingut més contactes amb els comuns alerten que, precisament, aquest espai va néixer reivindicant el combat contra l'"hegemonia convergent" i que, per tant, no hi haurà entesa possible si Maragall no renuncia al suport d'Artadi. Amb aquest escenari sobre la taula, pot ERC explorar un pacte en el qual no hi siguin els postconvergents?
"Si nosaltres no volem pactar amb el PSC i ells no volen amb JxCat, segurament haurem d'acabar parlant de tu a tu", reconeixen des d'ERC
El debat existeix a ERC. Hi ha dirigents que aposten per un bipartit de la mà dels comuns, tal com ha expressat Tardà, i que s'ha de tornar a una lògica de pactes que respongui a l'eix d'esquerres. Altres dirigents, però, tot i admetre que el rumb ha de ser aquest, tenen dubtes que aquest sigui el moment, tenint present els efectes que podria tenir en el Govern. Aquestes veus recalquen que, en els pròxims mesos, s'hauran d'afrontar unes eventuals eleccions catalanes després de la sentència del judici de l'1-O. Abans que un pacte amb Colau, consideren que s'assumeixen menys riscos si s'acaba governant en solitari. A la cúpula, però, intenten fer un exercici de realisme: "Si nosaltres no volem pactar amb el PSC i ells no volen amb JxCat, segurament haurem d'acabar parlant de tu a tu".
Tot i això, JxCat no ho posarà fàcil. Per ara, Artadi ha exhibit sintonia amb el plantejament fet per Maragall per a la investidura i buscarà arrossegar els republicans a formar un bipartit independentista. Només l'entrada al govern permetria mitigar la pèrdua de suport electoral que ha patit la candidatura a les municipals, amb la qual cosa, l'espai postconvergent pressionarà pel flanc nacional i la situació de presos i exiliats per complicar-li a ERC que es desentengui de l'entesa independentista. Colau, en canvi, ha estat taxativa: "En cap cas iniciaré una negociació per a un acord amb Valls o Artadi".
Sigui com sigui, si bé a ERC hi ha debat sobre la possibilitat de prescindir de JxCat en l'acord d'investidura i, posteriorment, a l'hora de forjar govern -en paral·lel es negocien enteses a les quatre diputacions i es pacta en ciutats grans del territori-, els republicans sí que tenen clar que el que no faran és renunciar a la número dos de la candidatura. Si s'arriba a un pacte amb Colau, insisteixen, haurà de ser amb Alamany dins del govern. Fins i tot les veus que defensen l'acord amb Barcelona en Comú consideren que ERC no podria assumir un pacte a costa de prescindir de la número dos, encara que els comuns ho posessin com a condició. "Si és així, govern en solitari", asseguren. La desconfiança no facilita l'encaixada de mans entre Colau i Maragall. La negociació està en marxa. La solució, el 15 de juny.