​«Carrer Parlament» i la «gent de merda»

Estic llegint un llibre i no puc esperar a acabar-lo de llegar per recomanar-vos-el. Es diu Carrer Parlament, l’ha escrit Pol Rodellar i l’ha editat Temas de Hoy. És un llibre llengut, provocador, subversiu en el sentit més genuí de la paraula. Sí, subversiu, perquè subversiu és retratar avui la nostra Barcelona de la manera com ho fa l’autor. Dir que s’està convertint acceleradament en una "ciutat de merda" plena de "gent de merda". L’epicentre d’aquesta merda és, a criteri de Rodellar, el carrer Parlament, temple de l’impostura, de la modernor prefabricada. Ja sabeu, el carrer Parlament, aquest carrer de Sant Antoni ple de bars moderns per fer el vermut i el brunch. Aquest carrer paradigmàtic de l’especulació immobiliària, de l’expulsió dels veïns i dels comerciants de tota la vida.

“Comerciants de tota la vida”, sí, en efecte, escriure això ja és com una caricatura, un tòpic desprovist de sentit perquè a tots aquells que escrivim sobre aquesta mena de fenòmens ja ens cansa escriure compulsivament “comerciants de tota la vida”. Entre les pàgines 36 i 40, impagables, desgrana la fauna que es pot trobar a les terrasses dels bars de Parlament. Voldria reproduir textualment alguna de les espècies que descriu: Emprendedores hablando de sus start-ups mientras toman vermuts con el puto portátil abierto encima de la mesa, señalando la pantalla con hojas de Excel y Power Point de mierda. No pueden dejar de currar. Están tomando algo tranquilamente, pero siempre hay que emprender. Si uno no se lo curra no llegará a nada. Si no nos levantamos muy temprano y no curramos dieciocho horas al día, no conseguiremos nuestros objetivos. Si bueno…iros a la mierda. Brillant. O: Esos chavales con barba que en las bodas se visten con trajes divertidos (como chaquetas de color naranja o con estampados de pingüinos, dando MUCHO la nota) que van de simpáticos pero que en realidad son unos cretinos que no dudarían en raspar con cúters oxidado el rostro de sus compañeros de trabajo para lograr un ascenso. Esa peña de mierda ¿sabéis?.

Carrer Parlament està ple de perles d’aquest tipus. D’una capacitat per a l’observació i la crítica amb fonament que en realitat són profundament periodístics. Algú dirà que és un llibre hater, jo crec que és en essència un llibre lúcid, escrit per algú que s’estima la ciutat i la seva personalitat i a qui li dol que estigui agonitzant entre franquícies, turisme descontrolat, gentrificació i, per dir-ho a la manera del llibre, “merdes” diverses.

Merdes diverses que es resumeixen, em sembla, amb una de sola: la pandèmia ultraliberal que ens assota i que està triturant no tan sols l’educació dels nostres joves sinó tot rastre del passat de les nostres ciutats. Carrer Parlament conté passatges sencers que podria haver escrit –no sé si amb la mateixa gràcia i naturalitat- jo mateix i que subscric de principi a fi. L’apologia i l’elogi que l’autor fa dels “bars de tota la vida” és un elogi sentit i sincer, emocionat i emocionant, L’actitud del protagonista és la següent: Entrar en un súper y comprar unos frankfurts, unas Lay’s campesinas y una cerveza y sentarse en la calle a comer y a beber y llamarle a esto una cena de puta madre.