30
de maig
del
2019
Actualitzat
el
31
de maig
a les
11:43h
El filòsof escocès David Hume va determinar que un geni es construeix a partir d'algú desconnectat de la societat, que treballa aliè a tot el que l'envolta. El cinema eleva moltes persones que podrien encabir-se en aquesta definició. Una definició de geni que, filosòficament, podria definir un monstre. El problema arriba quan es divinitza el geni i s'amaga el monstre sota la catifa. Es permet als genis convertir-se en monstres pel bé de l'art? És acceptable convertir en quelcom artístic una expressió monstruosa?
El llistat és terriblement llarg. Les monstruositats, enumerades, declarades, jutjades i, fins i tot, sentenciades. Les seves obres cinematogràfiques i televisives, mundialment conegudes per tothom, aplaudides per l'audiència i premiades per la crítica. Aquesta és la carta de presentació d'homes com Woody Allen, Roman Polanski, Bernardo Bertolucci, Marlon Brando, Alain Delon, Louis C.K o Casey Affleck. Creadors d'alt nivell en el món audiovisual que han fet o dit coses monstruoses, homes que han esdevingut ídols per a moltes persones però són responsables d'actes abominables.
Homes que destil·len cinema per cada racó de la seva creació però que generen un pensament pertorbador, com una basca, com una ganyota de frustració constant. Què se n'ha de fer d'aquests genis del cinema i les sèries que són considerats com a "monstres"? Es pot gaudir de les seves pel·lícules sent conscients dels seus actes, de les seves reiterades atrocitats? Les genialitats de les seves obres permeten perdonar a aquestes persones? O tothom ha de ser capaç de separar les dues coses?
Una altra mirada... més crítica
Woody Allen, home de rigorosa actualitat, és un gran exemple. Amazon va retirar el finançament de la nova pel·lícula del director després que tornessin a aflorar les acusacions d'agressions i abusos sexuals als seus fills. Claire Dederer escriu que és la persona del cinema que més indigna i ofèn les dones, per sobre de Roman Polanski. El creador de Manhattan, una "obra mestra" del cinema on un home de mitjana edat surt amb una noia de 17 anys, és la màxima expressió d'aquest sentiment per part de les dones. Una pel·lícula carregada d'interpretacions morals plenes de misogínia i masclisme. Sí, una comèdia molt ben construïda, però revisada amb els ulls d'una persona crítica, a cada minut que passa es va teixint un monstre.
Richard Morgan, periodista de The Washington Post, va ser l'encarregat de revisar les 56 caixes de l'arxiu de Woody Allen que custodiava la Universitat de Princeton. La seva conclusió va ser clara: "està obsessionat amb les adolescents, en una repetida misogínia". Escrits i escrits de personatges homes de 50 anys cap amunt enamorant-se de noies de 15, 16 o 17 anys. Molts articulistes, crítics i columnistes han aixecat la bandera de la moralitat, de la presumpció d'innocència i d'una defensa airada per aquest tipus d'homes i genis cinematogràfics. Per què? De debò fan ús del terme "caça de bruixes" per adjectivar les denúncies d'abusos i agressions sexuals?
Mario Vargas Llosa escrivia: "Un pot aplaudir les pel·lícules de Polanski i desitjar al mateix temps que la justícia el persegueixi". Sí? Es pot dividir obra artística del "monstre"? Com pot ser que aquestes línies morals, sobretot pels homes, siguin tan flexibles? En el moment de veure El Pianista o La Venus de las pieles, sabent que són obres de Polanski, ningú recorda que va violar una noia de 13 anys i es va declarar culpable? S'ha de passar per alt? S'obvia la pel·lícula, quan objectivament és molt bona? No hi ha respostes clares, només moltes preguntes que malauradament no es fan suficient vegades.
Tornant a Woody Allen, és un cineasta premiat, aplaudit i lloat, amb raó, per les seves pel·lícules. Quaranta dècades, a gairebé pel·lícula per any, escenifiquen un panteó de films que moltes d'elles encara ens deixen bocabadats. Això, però, no ha de fer oblidar qui és. No es pot obviar, és un insult per a moltes dones si ho fem. Mirar cap a una altra banda és més greu encara. No són "cineastes controvertits". Són violadors condemnats en alguns casos, abusadors sexuals en altres, misògins públics i masclistes als quatre vents.
L'escena més recordada de Bertolucci
Bernardo Bertolucci, icònic cineasta italià, va ordenar a Marlon Brando que violés l'actriu Maria Schneider, de 20 anys, en El último tango en París. Ella va explicar que tot allò no era al guió i va haver-hi penetració real. Bertolucci, en una entrevista al programa College Tour ho confessa perfectament. "Culpable però no penedit", afirma. Tots aquells que ho neguin, ho justifiquin o ho relativitzin, tenen un problema molt greu. Alain Delon, un dels més famosos actors del cinema francès de tots els temps, ha afirmat que "si bufetejar una dona és ser masclista, doncs sóc masclista" sense cap mena de problema. És més, fa dues setmanes li va ser entregat el premi honorífic del Festival de Cannes. És acceptable tot això? Es pot separar al protagonista de Borsalino del masclista confés i sense complexos?
El principal problema a solucionar és la justificació de tots aquests "monstres" cinematogràfics i per descomptat en tota expressió masclista en el món de l'art. "Si jutgéssim l'art per la vida privada dels artistes, llavors ens quedaríem sense pel·lícules, ni llibres, ni quadres ni escultures" escrivia un columnista. On és el problema en revisar les obres i els artistes amb el pas del temps? Existeix una por a enderrocar tots aquells ídols acceptats mundialment per la societat com a vàlids? Tot sembla indicar que sí.
La resposta tampoc és la radicalitat de crear un tribunal inquisidor, censurant pel·lícules a tort i a dret, però sí una reacció conseqüent. Bertolucci i Brando han rebut l'Oscar per El último tango en París. Roman Polanski ha rebut lloances per tot el món després de les més de cinc denúncies i condemnes de violació -on als Estats Units, per cert, encara està en recerca i captura, després de la condemna ferma de 1977 per violar una menor de 13 anys-. Woody Allen estrenarà pel·lícula tot i les reiterades denúncies i acusacions fermes. Tot sota el paraigua dubtós de la presumpta innocència. Tot això hauria d'induir a la reflexió perquè alguna cosa no va gens bé.
L'exercici de la crítica, de desfer-se d'aquests paradigmes establerts, d'aquest masclisme intrínsec, és difícil -sobretot per als homes. La moralitat és subjectiva, però els fets i els actes no ho són. Tinguem-ho en compte i fem les preguntes adequades, o els "monstres" seguiran corrent per les sales de cinema sense cap mena de crítica i, en alguns casos, amb impunitat.
El llistat és terriblement llarg. Les monstruositats, enumerades, declarades, jutjades i, fins i tot, sentenciades. Les seves obres cinematogràfiques i televisives, mundialment conegudes per tothom, aplaudides per l'audiència i premiades per la crítica. Aquesta és la carta de presentació d'homes com Woody Allen, Roman Polanski, Bernardo Bertolucci, Marlon Brando, Alain Delon, Louis C.K o Casey Affleck. Creadors d'alt nivell en el món audiovisual que han fet o dit coses monstruoses, homes que han esdevingut ídols per a moltes persones però són responsables d'actes abominables.
Homes que destil·len cinema per cada racó de la seva creació però que generen un pensament pertorbador, com una basca, com una ganyota de frustració constant. Què se n'ha de fer d'aquests genis del cinema i les sèries que són considerats com a "monstres"? Es pot gaudir de les seves pel·lícules sent conscients dels seus actes, de les seves reiterades atrocitats? Les genialitats de les seves obres permeten perdonar a aquestes persones? O tothom ha de ser capaç de separar les dues coses?
Una altra mirada... més crítica
Woody Allen, home de rigorosa actualitat, és un gran exemple. Amazon va retirar el finançament de la nova pel·lícula del director després que tornessin a aflorar les acusacions d'agressions i abusos sexuals als seus fills. Claire Dederer escriu que és la persona del cinema que més indigna i ofèn les dones, per sobre de Roman Polanski. El creador de Manhattan, una "obra mestra" del cinema on un home de mitjana edat surt amb una noia de 17 anys, és la màxima expressió d'aquest sentiment per part de les dones. Una pel·lícula carregada d'interpretacions morals plenes de misogínia i masclisme. Sí, una comèdia molt ben construïda, però revisada amb els ulls d'una persona crítica, a cada minut que passa es va teixint un monstre.
Richard Morgan, periodista de The Washington Post, va ser l'encarregat de revisar les 56 caixes de l'arxiu de Woody Allen que custodiava la Universitat de Princeton. La seva conclusió va ser clara: "està obsessionat amb les adolescents, en una repetida misogínia". Escrits i escrits de personatges homes de 50 anys cap amunt enamorant-se de noies de 15, 16 o 17 anys. Molts articulistes, crítics i columnistes han aixecat la bandera de la moralitat, de la presumpció d'innocència i d'una defensa airada per aquest tipus d'homes i genis cinematogràfics. Per què? De debò fan ús del terme "caça de bruixes" per adjectivar les denúncies d'abusos i agressions sexuals?
Mario Vargas Llosa escrivia: "Un pot aplaudir les pel·lícules de Polanski i desitjar al mateix temps que la justícia el persegueixi". Sí? Es pot dividir obra artística del "monstre"? Com pot ser que aquestes línies morals, sobretot pels homes, siguin tan flexibles? En el moment de veure El Pianista o La Venus de las pieles, sabent que són obres de Polanski, ningú recorda que va violar una noia de 13 anys i es va declarar culpable? S'ha de passar per alt? S'obvia la pel·lícula, quan objectivament és molt bona? No hi ha respostes clares, només moltes preguntes que malauradament no es fan suficient vegades.
Tornant a Woody Allen, és un cineasta premiat, aplaudit i lloat, amb raó, per les seves pel·lícules. Quaranta dècades, a gairebé pel·lícula per any, escenifiquen un panteó de films que moltes d'elles encara ens deixen bocabadats. Això, però, no ha de fer oblidar qui és. No es pot obviar, és un insult per a moltes dones si ho fem. Mirar cap a una altra banda és més greu encara. No són "cineastes controvertits". Són violadors condemnats en alguns casos, abusadors sexuals en altres, misògins públics i masclistes als quatre vents.
L'escena més recordada de Bertolucci
Bernardo Bertolucci, icònic cineasta italià, va ordenar a Marlon Brando que violés l'actriu Maria Schneider, de 20 anys, en El último tango en París. Ella va explicar que tot allò no era al guió i va haver-hi penetració real. Bertolucci, en una entrevista al programa College Tour ho confessa perfectament. "Culpable però no penedit", afirma. Tots aquells que ho neguin, ho justifiquin o ho relativitzin, tenen un problema molt greu. Alain Delon, un dels més famosos actors del cinema francès de tots els temps, ha afirmat que "si bufetejar una dona és ser masclista, doncs sóc masclista" sense cap mena de problema. És més, fa dues setmanes li va ser entregat el premi honorífic del Festival de Cannes. És acceptable tot això? Es pot separar al protagonista de Borsalino del masclista confés i sense complexos?
El principal problema a solucionar és la justificació de tots aquests "monstres" cinematogràfics i per descomptat en tota expressió masclista en el món de l'art. "Si jutgéssim l'art per la vida privada dels artistes, llavors ens quedaríem sense pel·lícules, ni llibres, ni quadres ni escultures" escrivia un columnista. On és el problema en revisar les obres i els artistes amb el pas del temps? Existeix una por a enderrocar tots aquells ídols acceptats mundialment per la societat com a vàlids? Tot sembla indicar que sí.
La resposta tampoc és la radicalitat de crear un tribunal inquisidor, censurant pel·lícules a tort i a dret, però sí una reacció conseqüent. Bertolucci i Brando han rebut l'Oscar per El último tango en París. Roman Polanski ha rebut lloances per tot el món després de les més de cinc denúncies i condemnes de violació -on als Estats Units, per cert, encara està en recerca i captura, després de la condemna ferma de 1977 per violar una menor de 13 anys-. Woody Allen estrenarà pel·lícula tot i les reiterades denúncies i acusacions fermes. Tot sota el paraigua dubtós de la presumpta innocència. Tot això hauria d'induir a la reflexió perquè alguna cosa no va gens bé.
L'exercici de la crítica, de desfer-se d'aquests paradigmes establerts, d'aquest masclisme intrínsec, és difícil -sobretot per als homes. La moralitat és subjectiva, però els fets i els actes no ho són. Tinguem-ho en compte i fem les preguntes adequades, o els "monstres" seguiran corrent per les sales de cinema sense cap mena de crítica i, en alguns casos, amb impunitat.