27
de maig
del
2019
Actualitzat
a les
2:38h
Els resultats obtinguts per Manuel Valls a les eleccions municipals de Barcelona han estat decebedors per l'ambició de l'ex-primer ministre francès de convertir-se en alcalde de la capital catalana. Valls no ha quedat lluny del resultat obtingut per Carina Mejías en les municipals del 2015 tot i superar en més d'un 2% l'11,03% obtingut en aquell moment. Queda molt lluny del percentatge de Ciutadans i Inés Arrimadas el 21-D del 2017 (que va fregar el 24% a Barcelona) i supera lleugerament Arrimadas a la ciutat de Barcelona en les eleccions espanyoles del 28-A.
Valls no ha aconseguit posar en valor el seu valor afegit, el d'un polític europeu, carismàtic, amb llarga experiència a França, on ha estat ministre de l'Interior i primer ministre. El candidat s'ha trobat amb un guió canviat des que va apuntar les seves pretensions a l'alcaldia. En el moment culminant del procés, la tardor del 2017, va pronunciar-se públicament contra el sobiranisme i va mostrar la seva admiració per Inés Arrimadas, allunyant-se així del PSC, partit amb el que tenia vincles estrets. Però Valls ja havia abandonat la militància al PSF francès després de perdre les primàries per ser el candidat a l'Elisi el 2016.
El triomf de Ciutadans a les eleccions del 21-D del 2017, celebrades sota el signe del 155, va refermar el vincle entre valls i la formació d'Albert Rivera, que va acabar proposant-li que fos el seu candidat a l'alcaldia. A partir d'abril del 2018, Valls ja era el candidat virtual de Ciutadans, tot i que no va ser fins al setembre que va anunciar públicament la seva candidatura. Però des d'aquell moment, l'operació Valls s'afebleix i no aconsegueix aparèixer com una opció de victòria.
La moció de censura a Madrid, amb la consolidació posterior de Pedro Sánchez tindrà un efecte amb què no comptaven ni Valls ni els estrategues de Ciutadans: la relativa recuperació política del PSC. La conquesta per part dels socialistes d'una part de l'espai central i la radicalització del partit taronja davant l'amenaça que suposava un nou actor també inesperat, Vox, van limitar el creixement de Ciutadans a Catalunya.
El candidat era conscient que Rivera era un aliat necessari però era del tot insuficient per erigir una maquinària vencedora. Per això va optar per subratllar el seu perfil independent i obrir la seva plataforma a altres figures i grups, des de l'exministre socialista Celestino Corbacho a antics membres de CiU com Eva Parera i al partit Lliures.
Valls ha acabat sent víctima del seu propi discurs, molt bel·ligerant, més propi d'un escenari de polarització com el de la tardor del 2017 que del nou panorama sorgit de l'arribada de Sánchez a Moncloa. L'intent d'obrir-se a un catalanisme moderat no ha fet forat. La seva radicalitat enfront el "populisme" i el "separatisme" ha delatat al capdavall un diagnòstic esbiaixat de la societat barcelonina i, potser, de l'entorn -massa upper Diagonal- que ha envoltat Valls des del seu aterratge a Barcelona.
Valls no ha aconseguit posar en valor el seu valor afegit, el d'un polític europeu, carismàtic, amb llarga experiència a França, on ha estat ministre de l'Interior i primer ministre. El candidat s'ha trobat amb un guió canviat des que va apuntar les seves pretensions a l'alcaldia. En el moment culminant del procés, la tardor del 2017, va pronunciar-se públicament contra el sobiranisme i va mostrar la seva admiració per Inés Arrimadas, allunyant-se així del PSC, partit amb el que tenia vincles estrets. Però Valls ja havia abandonat la militància al PSF francès després de perdre les primàries per ser el candidat a l'Elisi el 2016.
El triomf de Ciutadans a les eleccions del 21-D del 2017, celebrades sota el signe del 155, va refermar el vincle entre valls i la formació d'Albert Rivera, que va acabar proposant-li que fos el seu candidat a l'alcaldia. A partir d'abril del 2018, Valls ja era el candidat virtual de Ciutadans, tot i que no va ser fins al setembre que va anunciar públicament la seva candidatura. Però des d'aquell moment, l'operació Valls s'afebleix i no aconsegueix aparèixer com una opció de victòria.
La moció de censura a Madrid, amb la consolidació posterior de Pedro Sánchez tindrà un efecte amb què no comptaven ni Valls ni els estrategues de Ciutadans: la relativa recuperació política del PSC. La conquesta per part dels socialistes d'una part de l'espai central i la radicalització del partit taronja davant l'amenaça que suposava un nou actor també inesperat, Vox, van limitar el creixement de Ciutadans a Catalunya.
El candidat era conscient que Rivera era un aliat necessari però era del tot insuficient per erigir una maquinària vencedora. Per això va optar per subratllar el seu perfil independent i obrir la seva plataforma a altres figures i grups, des de l'exministre socialista Celestino Corbacho a antics membres de CiU com Eva Parera i al partit Lliures.
Valls ha acabat sent víctima del seu propi discurs, molt bel·ligerant, més propi d'un escenari de polarització com el de la tardor del 2017 que del nou panorama sorgit de l'arribada de Sánchez a Moncloa. L'intent d'obrir-se a un catalanisme moderat no ha fet forat. La seva radicalitat enfront el "populisme" i el "separatisme" ha delatat al capdavall un diagnòstic esbiaixat de la societat barcelonina i, potser, de l'entorn -massa upper Diagonal- que ha envoltat Valls des del seu aterratge a Barcelona.