Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
perfil

Theresa May, una supervivent que no ha pogut amb el Brexit

La primera ministra anuncia des de Downing Street que deixarà el càrrec el 7 de juny. La gestió de la sortida de la UE i la divisió del seu partit l'han dut contra les roques

per Pep Martí, 24 de maig de 2019 a les 11:07 |
Theresa May dimiteix com a primera ministra. | EP
El Brexit s'ha endut el segon primer ministre conservador després que David Cameron renunciés al poder el 2016 quan va perdre el referèndum que havia convocat. Cameron va jugar amb foc a l'actuar com un tacticista per mantenir el vot més euroescèptic. Theresa May, que aquest divendres ha anunciat des de Downing Street que dirà adeu el proper 7 de juny, ha intentat gestionar la crisi més difícil que ha viscut el Regne Unit des de la fi de la Segona Guerra Mundial i la fi de l'imperi. El rebuig per part d'un sector del seu govern al seu darrer pla de sortida de la UE -que obria la porta a un segon referèndum- ha estat determinant.

En la compareixença d'aquest matí davant els mitjans de comunicació, la premier ha explicat que ja ha comunicat la seva decisió a la reina d'Anglaterra. "Continuaré com a primera ministra fins que se n'esculli un altre", ha exposat amb un discurs sòlid i estudiat, també emotiu, en el qual ha defensat que ha intentat pilotar el Brexit "de la millor manera" i ha lamentat no haver aconseguit el consens necessari del Parlament. "Lamentablement no he pogut", ha conclòs. Quan va succeir Cameron, algú va definir Theresa May com una supervivent dura que coneixia poc la política internacional. Els fets han donat la raó a aquesta definició. May ha aconseguit resistir durant gairebé tres anys enmig d'altes onades en la política britànica. La líder conservadora ha hagut de torejar un partit fragmentat entre euroescèptics radicals, europeistes (una minoria) i pragmàtics com ella, que ha intentat navegar com ha pogut. Va intentar agafar aire convocant eleccions, el juny del 2017, confiant que obtindria un gran resultat i escombraria els laboristes. Lluny d'això, Jeremy Corbyn va estar a punt d eguanyar i May va haver de continuar amb un Parlament encara més dividit. Des d'aquest moment, les coses no van fer més que empitjorar per ella.  

Amb un Partit Laborista que també està dividit sobre el Brexit i que no ha volgut facilitar les coses a May, la primera ministra s'ha trobat sola entre els seus. Amb amics com els seus companys tories, no li calien enemics. La seva manca d'experiència internacional es va delatar en els primers moviments a Brussel·les, mostrant certa arrogància amb les  institucions europees. Cada fracàs a Westminster dels diversos projectes sobre com executar el Brexit, elaborats després de llargues i tenses negociacions entre Londres i Brussel·les, ha estat un clau en el taüt de la primera ministra. 

May ha demostrat voluntat de poder. Ha sobreviscut a nombroses conspiracions internes, la majoria d'elles animades des de l'ala ultra i populista del partit, amb Boris Johnson com a principal instigador. Ha resistit tots els embats d'un Parlament que ha tornat a recordar que el legislatiu està per controlar el govern. La inviabilitat d'una majoria alternativa -que podia implicar l'arribada del laborista Corbyn- és el que ha permès a May malviure tres anys a Downing Street. Sabia emprar el fuet i era conscient que cap altre dirigent conservador tenia fàcil aglutinar el partit. Però gestionar el Brexit ha estat un transatlàntic excessiu per ella.      


Una carrera dilatada

May va entrar al Parlament el 1997, l’any en què el seu partit va passar a l’oposició. Va ser una etapa en què els tories van cremar un munt de líders, que anaven ser engolits davant la màquina de guanyar eleccions en què l’ambiciós Tony Blair va convertir el laborisme. May va entrar a l’anomenat govern a l’ombra –l’equip que dirigeix l’oposició- i s’hi va mantenir mentre, davant seu, anaven caient els caps conservadors: William Hague, Ian Duncan Smith, Michael Howard, fills tots ells, a grans trets, del thatcherisme. Fins que David Cameron es va fer amb el comandament i el laborisme començava a erosionar-se.

L’arribada al poder dels conservadors el 2010 va suposar per May l’entrada al govern, al Home Office, és a dir, a Interior. S’hi va mantenir durant sis anys, on va guanyar-se fama de política de ma dura. Va restringir les condicions d’entrada al Regne Unit i se la va acusar d’islamòfoba. Però allí va forjar la seva imatge de política resistent. 

Ara s'obre una gran batalla pel lideratge conservador. Una pugna que dirà quin camí pren una institució de tant de pes com el Partit Conservador i Unionista, que aquest és el nom oficial de la formació. El partit és ara una amalgama d'euroescèptics radicals nostàlgics de Margaret Thatcher, alguns dels quals veuen amb simpatia el que representa Donald Trump, al costat de conservadors tradicionals com May i un sector de moderats que consideren un error allunyar-se d'Europa. Serà una elecció que dirà molt sobre el futur de les relacions entre el Regne Unit i Europa.    

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació