entrevista

Joan Aldavert: «Els mitjans han contribuït a despersonalitzar els menors no acompanyats»

L'escriptor de "Barça ou Barzakh" (Alda Talent) reflexiona sobre l'arribada de menors de l'Àfrica subsahariana i la criminalització dels joves, i explica el seu pas per un centre d'acollida

per Laura Estrada, 23 de maig de 2019 a les 17:19 |
Joan Aldavert, a l'Ateneu Barcelonès | Laura Estrada
Aquesta informació es va publicar originalment el 23 de maig de 2019 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

Joan Aldavert (Barcelona, 1998) fa un mes que ha publicat el seu darrer llibre, Barça ou Barzakh (Alda Talent), on narra les seves vivències en un centre d'acollida de menors estrangers no acompanyats, on va treballar-hi l'agost i setembre del 2018, i recull entrevistes a una quinzena de veus diferents relacionades amb l'arribada dels joves a Catalunya i a l'estat espanyol. Aldavert va treballar al centre de Sant Just Desvern que ha de ser traslladat a Rubí i que fa una setmana desenes de veïns van mobilitzar-se a Rubí en contra d'aquest recurs per a MENA, amb l'alcaldessa Ana Maria Martínez (PSC) al capdavant. Aquest dijous a la tarda, l'entitat Rubí Acull també ha convocat una manifestació en favor a l'obertura del centre i l'arribada dels menors. 

- En quin moment es planteja escriure aquest llibre?



- Quan estic treballant al centre és quan veig que vull aprofundir en el tema, que m'agradaria conèixer els discursos més enllà dels que trobo al recurs. Quan vaig deixar de treballar em van convidar a parlar dels MENA a Ràdio Sant Boi, i vaig sortir d'allà pensant: "He explicat la meva experiència però vull deixar-ho per escrit". El meu germà em va animar a escriure el llibre. Al principi només volia narrar la meva experiència al centre, però em faltaven les veus expertes, els testimonis... per això vaig optar per afegir les entrevistes.

- En total, més de 500 pàgines que compten amb una part de crònica de les teves vivències i el recull d'una quinzena d'entrevistes. Amb qui ha parlat?


- Amb el primer oficial del vaixell Aita Mari; l'inspector en cap de la Unitat de Menors dels Mossos d'Esquadra, David Casanovas; el secretari general d'immigració i emigració del ministeri de Treball, Migracions i Seguretat Social; l'antic capità de l'Astral, la DGAIA... bé, de la DGAIA no va ser amb ningú en particular, van respondre les preguntes per mail. També vaig parlar amb la comissionada d'Immigració, Interculturalitat i Diversitat de l'Ajuntament de Barcelona, Lola López; el portaveu del sindicat de manters, Lamine Sarr; amb personal de la Fiscalia de Menors... en total, 15 entrevistes a perfils molt diferents.

- Totes aquestes entrevistes queden recollides al seu llibre Barça ou Barzakh. D'altra banda, què vol dir aquest títol?


- La història és curiosa. Quan vaig entrevistar la comissionada de l'Ajuntament em va preguntar si tenia títol i vaig respondre que no encara. Ella em va fer la proposta, "Barça ou Barzakh", que vol dir "Barcelona o mort", perquè és una expressió que la fan servir molts menors, sobretot els que venen del Senegal. Vaig pensar que transmetia bé la idea del que volen, que és venir a Europa. 

- O sigui, no fa referència a l'equip de futbol?

- En aquest cas no. És que per Barça hem d'entendre Barcelona, Europa de fet. Molts d'ells no saben on està Barcelona, però sí que coneixen el Barça. I aquesta frase el que ve a dir és "o arribo a Europa o moro en l'intent".
 
L'expressió "Barça ou Barzack" vol dir "O arribo a Barcelona o moro en l'intent"

- Què en deien de l'equip de futbol?

- Quan parlava amb ells em parlaven del Barça. A l'Àfrica, pel que m'han dit, són molt fans dels Clàssics. I molts, quan els preguntava què volien ser de grans, deien que jugadors de futbol com Messi. Mira, t'explico una anècdota: el meu nom els va costar aprendre, i un, una vegada va dir "Joan, com Joan Gamper!" I des de llavors, algun cop pel passadís sentia que quan passava cridaven "Joan Gamper".

- Pel que fa al centre, com hi va arribar a treballar?

- Estava de vacances i un amic em va fer arribar un missatge que deia que estaven buscant urgentment personal per entrar a treballar en un centre d'acollida per a MENA. No calia que fos educador. Em vaig oferir, però en aquell moment no sabia ni on era el centre, ni horaris, ni responsabilitats. M'havien dit que seria lluny de Barcelona, però pocs dies abans d'incorporar-me em van comunicar que seria a Horta-Guinardó, que m'encarregaria de nois subsaharians, i em vaig llençar de cap a la piscina. Poques setmanes després ens van traslladar a Sant Just Desvern. 

Joan Aldavert fullejant el seu darrer llibre Foto: Laura Estrada


- Un cop arriba al centre, què es troba?

- Una mica de caos. No coneixia a ningú quan hi vaig arribar, no sabia on anar, els nois em saludaven, em preguntaven on eren els educadors... Al final però, un se situa. Els nois són molt simpàtics, molt tranquils i amb ganes d'explicar coses. Recordo que vam tenir tres nits un noi de Síria, que quan li van demanar que omplís la fitxa va dir que no podia perquè tenia els canells amb cicatrius i claus a la panxa. Ens va explicar que havia saltat d'un quart pis d'un camp de refugiats de Grècia. Es veu que va arribar a Barcelona estafat per una màfia: ell volia anar a Alemanya, però el van enganyar. Va pagar perquè el portessin fins allà però el van deixar sense res a Barcelona. Històries com la d'aquest noi són les que em van empènyer a escriure també. 

- Quants educadors eren?

- De dia eren més educadors, però de nit al principi n'érem tres: una educadora, una coordinadora i jo. I eren 60 nois al principi i després la xifra va augmentar fins als 80. A Horta potser vam arribar als 90 en algun moment, i a Sant Just Desvern vam arribar a 115, primer amb tres educadors, fins que ens en van posar un de reforç. Però com dic, això és de nit, durant el dia les ràtios són diferents.

- Quina feina tenia?

- Els ensenyava català i castellà, i m'encarregava de fer-los anar a dormir, estar de guàrdia i després despertar-los l'endemà. Eren torns que havien arribat a 11 hores. Al centre d'Horta hi havia uns jardinets que fomentava que compartíssim més espais, que ens relacionéssim amb els joves i ens coneguéssim. Però un cop traslladats a Sant Just Desvern, que era un hotel, aquests espais ja no hi eren. Quan era allà ja sabíem que ens volien traslladar a Rubí, però suposo que no ha estat fins ara que s'ha pogut fer efectiu. 

- Per què va deixar la feina al centre d'acollida?

- Em van acomiadar. De fet, ho van fer l'últim dia. Em van dir que es veu que havia estat en un període de prova i que no l'havia passat. Jo no recordo que m'haguessin dit que estava en un període de prova, però bé... Jo treballava una setmana sí i una no. L'últim dia abans de fer la de vacances m'ho van dir. Estava al despatx i un noi va trucar la porta, alarmat. Un jove havia tingut un atac d'epilèpsia, i la meva reacció va ser girar-lo perquè no s'ofegués i avisar l'ambulància. Se'l van endur, van arribar els caps i em van dir que estava acomiadat. Potser no van ser les millors maneres.

"He vist portades als diaris de menors esnifant cola, presentant-los com si "aquesta fos la immigració"

- Però va ser degut a l'atac epilèptic?

- No. Em van dir que estaven contents amb la feina que havia fet, però que era massa jove, que era estudiant i que havien de renovar plantilla i agafar educadors. A mi em van agafar en una situació d'emergència, quan es necessitaven treballadors encara que no fossin educadors. Entenc que quan es va fer la renovació del personal van prioritzar contractar gent titulada, que és el que s'ha de fer, segons la meva opinió.

- S'està fent campanya dels menors estrangers no acompanyats?

- Sí, però és que el racisme sempre hi és, i més en el moment polític actual. S'està fent mala propaganda envers la immigració, un exemple recent és el de Rubí. Quan treballava havia vist portades als diaris de menors esnifant cola, presentant-los com si aquesta fos la immigració, i en realitat no es pot generalitzar. 

- Quin paper creu que hi juguen els mitjans?

- Des dels mitjans s'ha despersonalitzat els menors estrangers no acompanyats, s'oblida que són nens que vénen en situacions traumàtiques, moltes vegades en situacions d'incertesa: no parlen la llengua d'aquí, no coneixen res d'aquí, i se'ls ha de recolzar, no d'assenyalar. No podem oblidar que són persones. 

- És aquesta la voluntat del llibre?

- Sí, visibilitzar que són joves, encara que sigui anònimament, que tenen inquietuds com qualsevol, segueixen sent nens. Enxampar algú que estigui esnifant cola i posar-ho com "el que representa la majoria" no és just. La despersonalització és el pitjor que hi ha. 

- Què els diria als polítics?

- Havent viscut l'experiència de l'estiu, em pregunto què faran els partits a partir d'ara perquè no es reprodueixi el que ja he viscut: la falta d'autocrítica, la saturació dels centres, el caos... S'ha de fer millor, no tinc la fórmula exacta però no es pot tornar a caure en els errors que ja hem vist. 

- Aquesta tarda Rubí Acull ha convocat una manifestació. Què en pensa del que va passar allà?

- Vaig veure les imatges per televisió, veia els veïns dient "Jo no soc racista, però...". És normal, ningú vol ser titllat de racista. Però aquest "però" de després crec que és resultat de la percepció que tenen a través del que veuen pels mitjans i els discursos polítics. La gent té por, i mira, a Sant Just Desvern la premsa als inicis tampoc en deia coses bones però després, veient l'experiència, va anar canviant. Crec que és positiva la convivència de cultures diferents. 
 

 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació