Perfil

Josep Anglada, l'amo (desnonat) de la ultradreta catalana

El dirigent vigatà, que va liderar Plataforma per Catalunya quan tenia 67 regidors i aspirava a entrar al Parlament, va ser expulsat per companys de partit i ara els tribunals han dictat sentència a una carrera política de conflictes i giragonses

per Joan Serra Carné, 20 de maig de 2019 a les 19:19 |
Josep Anglada | Adrià Costa
Josep Anglada va ser l'últim franquista de Vic. Era franquista quan els acòlits de Franco s'havien atomitzat per fer-se pràcticament invisibles. Ell, però, encara reverenciava Blas Piñar, amb qui durant anys va mantenir correspondència regular. El 1992, curs de reminiscències olímpiques, quan a Catalunya es mirava endavant i bufaven temps de canvi, Anglada flirtejava amb el passat més fosc i visitava el Valle los Caídos, militant com era de Frente Nacional. Era un satèl·lit fora d'òrbita en la nebulosa de la ultradreta catalana d'obediència espanyola. No tenia ascendent ni notorietat, només la que li concedien els episodis de buscabregues. I a Frente Nacional se'n van cansar.

Amb una relació singular amb la veritat, Anglada sempre va afirmar que havia dimitit de representar el partit a Osona, però no va ser ben bé així. En realitat, va ser expulsat. Per quin motiu? En primer terme, per apropiació indeguda de béns del partit, unes 350.000 pessetes de l'època. Però la carta firmada per la delegada provincial de la formació, de nom Laura Martínez, deixava constància d'arguments complementaris, més grotescos: "Por blasmefia reiterada y agresión física a un miembro de la junta provincial". El text de la missiva era molt explícit per desqualificar el comportament del militant: "Había sido amonestado por participar como espontáneo, en estado alegre, en una fiesta de barrio con tocamientos en los senos y en partes traseras a la vedette Regina Do Santos".


De piròman amb la immigració a fregar l'entrada al Parlament

El relat de la seva sortida de Frente Nacional retrata Anglada: un personatge excessiu i impetuós, de verb poc subtil i rampells violents. Ho era en la seva joventut, escassa en lectures, i va conservar el mateix ADN quan l'ambició li demanava fer recorregut en la política municipal, trajectòria construïda amb l'instint d'un espavilat de poble sense escrúpols. El dirigent ultradretà va saber detectar, com a bon piròman, la mina que suposava atiar la confrontació associada al flux migratori. Vic sempre ha estat una ciutat conservadora, però a finals dels anys 90 va digerir, amb arestes, un degoteig incessant d'immigrants que van canviar la fesomia de la ciutat, epicentre econòmic d'una comarca despenjada del tèxtil i entregada al sector agroalimentari.

La nit del 28 de novembre de 2010, a l'hotel Catalonia Plaza de Barcelona, seu electoral de PxC, es va brindar amb cava quan l'escrutini inicial de les eleccions catalanes li concedia tres diputats. El salt es va frustrar al final del recompte

Baladrer i visceral, Anglada va triar la immigració per fer-se forat. Tenia contactes a la Guàrdia Urbana i sabia quan havia d'utilitzar una escala de veïns per fer soroll. No buscava solucions, només cimentar el salt a la política municipal. Va fundar Plataforma Vigatana -després rebatejada com a Plataforma per Catalunya (PxC)- i va accedir a l'Ajuntament de la capital osonenca. Després es convertiria en cap de l'oposició i líder d'un partit amb 67 regidors arreu del mapa català, amb els missatges xenòfobs com a altaveu. Fins i tot va fregar el salt al Parlament. Aquella nit del 28 de novembre de 2010, a l'hotel Catalonia Plaza de Barcelona, seu electoral de PxC, es va brindar amb cava quan l'escrutini inicial de les eleccions catalanes li concedia tres diputats, representació que no va consolidar-se.


Era el seu moment. Però Anglada continuava sent el mateix personatge arrauxat que tocava els pits i el cul a Regina Do Santos. El mateix dirigent que visitava periòdicament els jutjats per baralles, amenaces i coaccions, també a menors d'edat. El mateix regidor a qui ara la Junta Electoral impedeix presentar-se a les eleccions municipals, en el seu últim embat als tribunals, on sempre l'havia defensat l'advocat ultradretà Esteban Gómez Rovira, un altre exmilitant de marques franquistes.

Haider com a mirall

Com havia succeït en el passat amb Frente Nacional, a Anglada també el van apartar del propi partit que va fundar. A PxC van dir prou. Governava la formació com un dictador, fins al punt de controlar la clau de la caixa, unes finances que sempre van ser opaques, també per als propis dirigents del partit. No acceptava que li portessin la contrària, només volia assentiment.

Era l'època en què li agradava recordar certa similitud física amb el líder de l'extrema dreta d'Àustria, Jörg Haider, mort en accident de trànsit, a qui tenia com a mirall. "Ho controla tot. És el dirigent del partit, però també el propietari de la marca. La relació que tenia amb ell semblava la d'un empresari amb un empleat", relatava anys enrere Jaume Farrerons, primer secretari general i ideòleg de PxC, un dels homes que coneixen més bé l'etapa en la qual es va engendrar la formació d'ultradreta, que fins el febrer del 2014 va liderar el propi Anglada.

Els seus col·laboradors a PxC destacaven dues facetes de la conducta d'Anglada: el caràcter autoritari i l'opacitat que envoltava el funcionament de partit, sobretot en la gestió econòmica

Farrerons, que va abandonar les sigles per desavinences amb el president, destacava dues facetes de la conducta d'Anglada: el caràcter autoritari i l'opacitat que envoltava el funcionament de partit, sobretot en la gestió econòmica. "Tot i ser secretari general, mai vaig poder veure els comptes, ni cap extracte del banc. I l'hi havia demanat", subratllava Farrerons quan el periodista que cercava informació soterrada demanava reviure l'època esplendorosa del partit, una etapa en què Anglada buscava aliances a València i Madrid, però també entre formacions de l'extrema dreta europea, ja fos a Bèlgica, Itàlia o Àustria.

La política com a "modus vivendi"

A Anglada el partit se li va fer gran. Continuava acaparant els focus, però tenia veus crítiques que ja no s'arrugaven com abans. El dia que es va constatar la seva expulsió de PxC, tot i haver-ne estat fundador i president, els quinze membres de la direcció presents en la resolució -d'un total de divuit de l'òrgan de govern del partit- van aprovar per unanimitat la destitució. Van votar en contra d'Anglada dirigents que sempre li havien estat afins, com August Armengol, regidor al Vendrell i vicepresident de PxC, company de viatge des del principi del trajecte municipalista.

Anglada va culpar d'aquell desenllaç Robert Hernando, qui va ser secretari general del partit i regidor a Igualada, i Daniel Ordóñez, regidor a l'Hospitalet. La nova cúpula tornava a recriminar-li moviments estranys en els comptes corrents de la formació. I un Anglada carregat d'ira repetia un pronòstic a qui el volia escoltar: "Sense la figura de Josep Anglada, el partit no seria el mateix. Això ho té clar tothom". PxC va continuar fent camí, per bé que el seu millor moment havia passat. El regidor de Vic tampoc es va recuperar d'aquell serial de final tortuós.

Anglada havia viscut de PxC. Comercial de productes cosmètics en el passat, feia temps que no se li coneixia cap altra professió que la política. Vivia del sou com a electe, ara amb les sigles, altre cop, de Plataforma Vigatana, per bé que la seva última creació era Som Identitaris. El salari públic, però, no arribarà més. La resolució de la Junta Electoral posa punt final a la carrera política del candidat més longeu de les municipals a Vic. Era regidor des del 2003. A l'amo de la ultradreta catalana l'han desnonat quan falten sis dies per a les eleccions. Adeu a Anglada, antic amo de la ultradreta catalana.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació