25
de maig
del
2019
Actualitzat
a les
10:39h
El pavelló de Sant Rafael, construït entre 1914 i 1918, va ser el primer de la segona fase de construcció del recinte Modernista de l'Hospital de Sant Pau, a Barcelona. El va fer Lluís Domènech i Montaner, en el seu moment estava dedicat a la traumatologia, i ara s'hi exposa una mostra que recupera la història inicial del centre, amb aparells mèdics originals dels anys 20.
Mercè Beltran, cap del programa cultural i de comunicació de Sant Pau, entra al pavelló de Sant Rafael. Alguns turistes repassen els plafons expositius que es troben als laterals de la construcció modernista, que destaca des de l'exterior pels seus colors rogents -dels maons- el verd de les rajoles i el groc de les del sostre. A l'interior, un sostre que s'estén vuit metres cap amunt destaca per les rajoles que combinen colors verds i blancs. "Sembla que estigui rehabilitat", explica Beltran, "però aquesta mena de gases que es veuen al sostre estan per subjectar-lo, no perquè s'hagi fet de nou".
"Són tres els ingredients que predominen en el modernisme, i per tant, en aquest pavelló: el color, la llum i la naturalesa", comença Beltran. Domènech i Montaner era un defensor de la premissa "la bellesa cura". Per aquest motiu, el sostre del pavelló de l'hospital dels anys 20 recrea la naturalesa a través de les rajoles verdes, les grans finestres que deixen entrar llum natural i la seva situació geogràfica, que deixa entrar el sol a l'interior de l'espai. "Si ens estiréssim en un llit i obríssim els ulls, què veuries? Verd, llum, bellesa", afegeix.
Sant Rafael s'ha convertit en un espai expositiu, explica Beltran, amb la intenció de recrear la Barcelona dels anys 20, que és quan entra en funcionament aquest pavelló, i explicar com funcionava l'hospital i tot el que hi va passar. "La història del pavelló està explicada als laterals del recinte, en uns plafons informatius amb imatges i textos", però aquesta informació no és l'única que recrea la història del pavelló del Recinte Modernista. Al mig de la sala hi ha un seguit de vitralls que contenen material mèdic de l'època, procedent del Museu d'Història de la Medicina de Catalunya, que actualment no té seu física, però sí un acord amb el recinte.
L'inici de la modernització de la medicina, a Sant Rafael
Totes les eines mèdiques que es mostren al pavelló són originals, però el més important és que, segons Beltran, expliquen l'evolució de la medicina moderna. Què implica aquesta modernització? "Que la relació entre pacient i metge comença a canviar", respon Beltran. "Antigament els metges feien les diagnosis d'acord amb el que els pacients explicaven; és a dir, tot era molt subjectiu", però aquest modus operandi canvia quan els aparells mèdics entren en acció.
Exposat a Sant Rafael hi ha scopios, instruments que servien per entrar pels orificis naturals del cos i que permeten veure-hi a l'interior. "Aquest servia per analitzar la gola; aquest altre era un aparell de ginecologia", repassa la cap del programa cultural, mentre els ensenya. "Amb l'arribada dels scopios i la resta d'elements -com els que servien per analitzar fluids i les noves tècniques d'anestèsia-, l'objectivitat irromp a l'escenari mèdic i la medicina es converteix en una disciplina molt més acurada, professional, segura", afegeix.
Un altre dels elements que va accelerar el pas a la modernitat va ser l'obtenció d'imatges. "Si un es remunta al 1900, en aquella època no hi havia imatges, la medicina no comptava amb molts recursos. A partir dels anys 20 arriben, per exemple, els aparells de raigs X, com el que hi ha aquí exposat", i afegeix que avui dia "és impensable fer diagnosis sense imatges". Amb la incorporació de tots aquests mecanismes la medicina evoluciona, de la mateixa manera que ho fa l'especialització: "A mesura que els metges disposaven de millors aparells per a afinar la diagnosi, també els permetia aprofundir més en malalties, i per tant, a especialitzar-se".
Un historial mèdic que radiografia la medicina de tota una època
En aquesta exposició hi ha "coses curioses", celebra Beltran, deixant enrere els scopios. S'atura en un altre expositor, al centre del pavelló de Sant Rafel, i apunta al llibret que descansa obert. El primer que crida l'atenció és l'esbós que hi ha, acompanyat d'un escrit: s'hi veu una dona, al llit i tapada, amb un braç lligat al capçal. "Quina cal·ligrafia, eh? Res a veure amb la dels metges d'avui", fa broma. En el curs postoperatori, la pacient sent molèsties locals localitzades principalment a l'aixella, que cedeixen lligant-li el braç al llit, cal com representa l'adjunt esquema. La malalta surt de la clínica el 15 de març [de 1921], trempada, escrivia el doctor Dídac Parellada.
"Aquesta pacient va ser operada d'un carcicoma de mama", contextualitza Beltran, "i hem volgut recuperar aquest escrit perquè fa valdre els arxius de l'hospital de la Santa Creu i Sant Pau, un dels més importants d'Europa i dels fons del Museu d'Història de la Medicina". En un altre vitrall hi ha un altre llibre amb l'activitat quirúrgica que hi havia, amb els noms dels metges: Bartomeu, Mestre, Margarit, Estapé, Pujol, Corachán... I més enllà hi ha el registre d'operacions: els que han viscut, els que no, la mortalitat anual... "Mira, en un any hi van passar 2.647 persones", explica Beltran.
Ja al final del que serien els expositors, el visitant troba una fotografia molt gran: és l'entrada al quiròfan. A la imatge s'hi veuen dones treballant a la sala de les esterilitzacions: estan rentant guants i material. Als anys 20 i 30 ja no s'operava amb les mans, però els guants que es feien servir tampoc eren de làtex. Al plafó ho explica: A partir del primer terç del segle XX, les intervencions quirúrgiques van esdevenir un èxit indiscutible de la medicina.
Als expositors hi ha de tot: xeringues, màscares per anestesiar, llibres d'intervencions mèdiques que expliquen els passos a seguir per, per exemple, operar una persona que ha patit una peritonitis o una hèrnia, però també hi ha una serra, uns fòrceps de metall i altres estris com tisores. "En aquella època tot això era molt innovador, era segur, tothom hi confiava. Ara potser ens ho pensaríem unes quantes vegades...", comenta la cap del programa cultural, mentre observa els instruments.
Medicina i cultura, juntes en un exercici de recuperació de memòria històrica
No és la primera vegada que alguns d'aquests estris s'exposen, però sí que és el primer cop que ho fan a Sant Pau. "Nosaltres tenim una història, el Recinte Modernista ha estat un hospital durant 80 anys, i estem orgullosos d'haver-ho estat, de ser-ho encara i ho volem ensenyar", diu Beltran. La idea de "volem guarir" és present en tota l'exposició de diverses maneres, sigui amb els elements, els textos i l'espai en si.
Durant la Guerra Civil, l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau va passar a ser l'Hospital General de Catalunya. El patronat -format per l'Església i l'Ajuntament de Barcelona- deixen de tenir funcions sobre aquest i passa a mans de la Generalitat, que no s'incorporarà a la junta del patronat fins als anys 90. Una de les primeres coses que es fan aleshores és treure els noms dels Sants dels pavellons i substituir-los per números. A l'exposició hi ha un plànol d'aquella època. Si bé el projecte de Domènech i Montaner comptava amb 48 pavellons, al final se'n van fer 27. El Recinte Modernista de Sant Pau ocupa nou illes de l'eixample (3x3).
Veure en directe la recreació d'una sala de malalts
Al final del pavelló hi ha la recreació de la sala de malalts que hi havia a Sant Rafael dels anys 20. La planta 0 estava dedicada a aquests: en total, 14 llits per banda (28 en total) que ara s'han volgut reproduir parcialment en una zona expositiva, que pot complementar-se amb els plafons informatius del voltant. Els particulars, a més de finançar la construcció dels pavellons, també pagaven els llits. L'exposició recupera una foto antiga d'unes devotes de la verge de les llàgrimes per finançar un llit.
Entre filera i filera de llits hi ha uns radiadors gegants. Hi havia dues maneres d'escalfar els grans pavellons, que malgrat tot no eren freds perquè estaven fets amb totxana -que aïlla- i gaudien de molta llum solar. Domènech i Montaner va dissenyar unes calderes, fora del recinte, i un seguit de canonades sota terra. Els pavellons podien tenir o bé radiadors o bé sortides d'aire calent.
"Hem intentat ser el més fidels possibles a la història, per això també hem reproduït l'altar dedicat a Sant Rafael", explica Beltran. Tots els pavellons en tenien un, com també tenen figures d'àngels, que representen la protecció. La intenció és anar canviant l'exposició una mica cada dos o tres anys per explicar l'evolució dels aparells mèdics, sense perdre com a data d'inici els anys 20, quan s'erigeix el pavelló. Els laterals es mantindran fixos, on es pot consultar la història de l'hospital de manera cronològica, però els aparells aniran evolucionant, com ha fet la història mateixa.
Mercè Beltran, cap del programa cultural i de comunicació de Sant Pau, entra al pavelló de Sant Rafael. Alguns turistes repassen els plafons expositius que es troben als laterals de la construcció modernista, que destaca des de l'exterior pels seus colors rogents -dels maons- el verd de les rajoles i el groc de les del sostre. A l'interior, un sostre que s'estén vuit metres cap amunt destaca per les rajoles que combinen colors verds i blancs. "Sembla que estigui rehabilitat", explica Beltran, "però aquesta mena de gases que es veuen al sostre estan per subjectar-lo, no perquè s'hagi fet de nou".
"Són tres els ingredients que predominen en el modernisme, i per tant, en aquest pavelló: el color, la llum i la naturalesa", comença Beltran. Domènech i Montaner era un defensor de la premissa "la bellesa cura". Per aquest motiu, el sostre del pavelló de l'hospital dels anys 20 recrea la naturalesa a través de les rajoles verdes, les grans finestres que deixen entrar llum natural i la seva situació geogràfica, que deixa entrar el sol a l'interior de l'espai. "Si ens estiréssim en un llit i obríssim els ulls, què veuries? Verd, llum, bellesa", afegeix.
Domènech i Montaner era un ferm defensor de la premissa "la bellesa cura"
Sant Rafael s'ha convertit en un espai expositiu, explica Beltran, amb la intenció de recrear la Barcelona dels anys 20, que és quan entra en funcionament aquest pavelló, i explicar com funcionava l'hospital i tot el que hi va passar. "La història del pavelló està explicada als laterals del recinte, en uns plafons informatius amb imatges i textos", però aquesta informació no és l'única que recrea la història del pavelló del Recinte Modernista. Al mig de la sala hi ha un seguit de vitralls que contenen material mèdic de l'època, procedent del Museu d'Història de la Medicina de Catalunya, que actualment no té seu física, però sí un acord amb el recinte.
Recinte modernista de l'Hospital de Sant Pau Foto: Bernat Cedó
L'inici de la modernització de la medicina, a Sant Rafael
Totes les eines mèdiques que es mostren al pavelló són originals, però el més important és que, segons Beltran, expliquen l'evolució de la medicina moderna. Què implica aquesta modernització? "Que la relació entre pacient i metge comença a canviar", respon Beltran. "Antigament els metges feien les diagnosis d'acord amb el que els pacients explicaven; és a dir, tot era molt subjectiu", però aquest modus operandi canvia quan els aparells mèdics entren en acció.
Exposat a Sant Rafael hi ha scopios, instruments que servien per entrar pels orificis naturals del cos i que permeten veure-hi a l'interior. "Aquest servia per analitzar la gola; aquest altre era un aparell de ginecologia", repassa la cap del programa cultural, mentre els ensenya. "Amb l'arribada dels scopios i la resta d'elements -com els que servien per analitzar fluids i les noves tècniques d'anestèsia-, l'objectivitat irromp a l'escenari mèdic i la medicina es converteix en una disciplina molt més acurada, professional, segura", afegeix.
Un altre dels elements que va accelerar el pas a la modernitat va ser l'obtenció d'imatges. "Si un es remunta al 1900, en aquella època no hi havia imatges, la medicina no comptava amb molts recursos. A partir dels anys 20 arriben, per exemple, els aparells de raigs X, com el que hi ha aquí exposat", i afegeix que avui dia "és impensable fer diagnosis sense imatges". Amb la incorporació de tots aquests mecanismes la medicina evoluciona, de la mateixa manera que ho fa l'especialització: "A mesura que els metges disposaven de millors aparells per a afinar la diagnosi, també els permetia aprofundir més en malalties, i per tant, a especialitzar-se".
Un historial mèdic que radiografia la medicina de tota una època
En aquesta exposició hi ha "coses curioses", celebra Beltran, deixant enrere els scopios. S'atura en un altre expositor, al centre del pavelló de Sant Rafel, i apunta al llibret que descansa obert. El primer que crida l'atenció és l'esbós que hi ha, acompanyat d'un escrit: s'hi veu una dona, al llit i tapada, amb un braç lligat al capçal. "Quina cal·ligrafia, eh? Res a veure amb la dels metges d'avui", fa broma. En el curs postoperatori, la pacient sent molèsties locals localitzades principalment a l'aixella, que cedeixen lligant-li el braç al llit, cal com representa l'adjunt esquema. La malalta surt de la clínica el 15 de març [de 1921], trempada, escrivia el doctor Dídac Parellada.
"Pacient i metge: de la narració a l’objectivitat" una exposició sobre els orígens de la medicina moderna. Foto: Bernat Cedó
"Aquesta pacient va ser operada d'un carcicoma de mama", contextualitza Beltran, "i hem volgut recuperar aquest escrit perquè fa valdre els arxius de l'hospital de la Santa Creu i Sant Pau, un dels més importants d'Europa i dels fons del Museu d'Història de la Medicina". En un altre vitrall hi ha un altre llibre amb l'activitat quirúrgica que hi havia, amb els noms dels metges: Bartomeu, Mestre, Margarit, Estapé, Pujol, Corachán... I més enllà hi ha el registre d'operacions: els que han viscut, els que no, la mortalitat anual... "Mira, en un any hi van passar 2.647 persones", explica Beltran.
Els arxius de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau són uns dels més importants d'Europa
Ja al final del que serien els expositors, el visitant troba una fotografia molt gran: és l'entrada al quiròfan. A la imatge s'hi veuen dones treballant a la sala de les esterilitzacions: estan rentant guants i material. Als anys 20 i 30 ja no s'operava amb les mans, però els guants que es feien servir tampoc eren de làtex. Al plafó ho explica: A partir del primer terç del segle XX, les intervencions quirúrgiques van esdevenir un èxit indiscutible de la medicina.
Als expositors hi ha de tot: xeringues, màscares per anestesiar, llibres d'intervencions mèdiques que expliquen els passos a seguir per, per exemple, operar una persona que ha patit una peritonitis o una hèrnia, però també hi ha una serra, uns fòrceps de metall i altres estris com tisores. "En aquella època tot això era molt innovador, era segur, tothom hi confiava. Ara potser ens ho pensaríem unes quantes vegades...", comenta la cap del programa cultural, mentre observa els instruments.
Medicina i cultura, juntes en un exercici de recuperació de memòria històrica
No és la primera vegada que alguns d'aquests estris s'exposen, però sí que és el primer cop que ho fan a Sant Pau. "Nosaltres tenim una història, el Recinte Modernista ha estat un hospital durant 80 anys, i estem orgullosos d'haver-ho estat, de ser-ho encara i ho volem ensenyar", diu Beltran. La idea de "volem guarir" és present en tota l'exposició de diverses maneres, sigui amb els elements, els textos i l'espai en si.
Durant la Guerra Civil, l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau va passar a ser l'Hospital General de Catalunya. El patronat -format per l'Església i l'Ajuntament de Barcelona- deixen de tenir funcions sobre aquest i passa a mans de la Generalitat, que no s'incorporarà a la junta del patronat fins als anys 90. Una de les primeres coses que es fan aleshores és treure els noms dels Sants dels pavellons i substituir-los per números. A l'exposició hi ha un plànol d'aquella època. Si bé el projecte de Domènech i Montaner comptava amb 48 pavellons, al final se'n van fer 27. El Recinte Modernista de Sant Pau ocupa nou illes de l'eixample (3x3).
Al fons, una recreació d'una sala de malalts. Foto: Bernat Cedó
Veure en directe la recreació d'una sala de malalts
Al final del pavelló hi ha la recreació de la sala de malalts que hi havia a Sant Rafael dels anys 20. La planta 0 estava dedicada a aquests: en total, 14 llits per banda (28 en total) que ara s'han volgut reproduir parcialment en una zona expositiva, que pot complementar-se amb els plafons informatius del voltant. Els particulars, a més de finançar la construcció dels pavellons, també pagaven els llits. L'exposició recupera una foto antiga d'unes devotes de la verge de les llàgrimes per finançar un llit.
Entre filera i filera de llits hi ha uns radiadors gegants. Hi havia dues maneres d'escalfar els grans pavellons, que malgrat tot no eren freds perquè estaven fets amb totxana -que aïlla- i gaudien de molta llum solar. Domènech i Montaner va dissenyar unes calderes, fora del recinte, i un seguit de canonades sota terra. Els pavellons podien tenir o bé radiadors o bé sortides d'aire calent.
"Hem intentat ser el més fidels possibles a la història, per això també hem reproduït l'altar dedicat a Sant Rafael", explica Beltran. Tots els pavellons en tenien un, com també tenen figures d'àngels, que representen la protecció. La intenció és anar canviant l'exposició una mica cada dos o tres anys per explicar l'evolució dels aparells mèdics, sense perdre com a data d'inici els anys 20, quan s'erigeix el pavelló. Els laterals es mantindran fixos, on es pot consultar la història de l'hospital de manera cronològica, però els aparells aniran evolucionant, com ha fet la història mateixa.
Recinte modernista de l'Hospital de Sant Pau Foto: Bernat Cedó