sexe, postureig i reggaeton

«La venda no cayó»

«Totes tenim contradiccions, fins i tot qui fa veure que no i crida des d'una tribuna moral. Totes hem d'estar disposades a acceptar les crítiques, però per sort, l’any que ve anem a Holanda i ens allunyem de polèmiques»

per Gina Driéguez, 19 de maig de 2019 a les 13:15 |
El conjunt punk islandès a l'espera de rebre el televot a la gala a Tel Aviv | ND
En el moment que estic escrivint això, encara no tenim les dades de l'audiència televisiva d'Eurovisió 2019 [ha estat un 36,7% a Espanya i un 39,3% a Catalunya, unes xifres molt altes però inferiors a l'any passat amb Amaia i Alfred] a Tel-Aviv i, per tant, és difícil concloure si a casa nostra i a nivell mundial el festival musical més seguit del món es va veure afectat o no per les crides al boicot, tant dels jueus ortodoxos com dels col·lectius pro-Palestina.

Aquest any no hi ha hagut sorpresa i Duncan Laurence, d'Holanda i preferit en totes les travesses, s'ha fet amb la victòria del festival. Espanya, per altra banda, ha quedat en la posició 22 protagonitzant l'eurodrama de la nit. I el festival, com cada any ha lluït com un dels esdeveniments amb millor realització i una organització excel·lent.


Des que Netta va guanyar el festival a Portugal l'any passat amb Toy es va començar a escalfar la xarxa fins ahir que va esdevenir una autèntica olla de pressió. Dos dies després de la victòria d'Israel, l'exèrcit d'aquest país va bombardejar la franja de Gaza provocant la mort de 62 persones, entre elles sis infants. Aquella mateixa nit, Netta va oferir un concert de celebració assegurant que tothom ·tenia motius per ser feliç".

És en aquesta dinàmica contraposada que l'organització BDS (Boicot, Desinversió i Sancions) va començar a gestar un boicot al festival en totes les seves formes, des de la protesta activa fins a demanar i incentivar el silenci mediàtic.

Ben diferent ha estat la postura de la ONG Breaking the Silence (BTS), que ha utilitzat el festival d’Eurovisió i que Israel estava en el focus mediàtic per denunciar la situació del poble palestí. Aquesta oenegé ha transformat el lema eurovisiu Dare to dream (Atreveix-te a somiar) a Dare to dream of freedom (Atreveix-te a somiar en la llibertat).
L'entitat ha aprofitat l’arribava de milers de persones a Israel per informar, fer pedagogia i mostrar amb visites i testimonis el que són els assentaments jueus i la situació política del país.


Però els col·lectius pro-Palestina no han estat els únics en demanar el boicot a Israel, els jueus ultraortodoxos, principals socis del govern Netanyahu, que fa mesos que carreguen i pressionen contra el festival i tot allò que representa sinó a més a més perquè aquest s'ha celebrat en "Shabat", dissabte, el seu dia sagrat.

De totes aquestes iniciatives i diferents visions n'he tingut coneixement gràcies als mitjans de comunicació, públics i privats, que, aprofitant que l'atenció mediàtica estava posada sobre Israel han organitzat taules de debat, han fet reportatges i han informat tant del festival com de la situació d’Israel i de Palestina.

Part del moviment de boicot demanava (o exigia) silenci mediàtic, silenci mediàtic que no s'ha aconseguit i que solament ha aconseguit un linxament contra tots aquells professionals que, d'alguna manera o altra, hem fet feina aquests dies al voltant del festival. El sol fet de treballar o escriure sobre Eurovisió ha provocat un assenyalament com a còmplice de les polítiques d'Israel. És un error assumir que per fer seguiment o consumir Eurovisió ets una persona que no està informada o no ets crítica amb el pinkwashing o amb la situació política. És caure a un reduccionisme que em sembla perillós, no solament perquè poses en dubte la professionalitat i la feina d’algú abans de que la faci, sinó perquè acaba en una baralla a crits on tots acabem sords.

Els mitjans n'han parlat, amb blanquejament o sense, amb complicitat o sense i treballant diversos temes que ens han donat, a tots aquells que hem volgut escoltar i llegir, informació sobre el conflicte i també sobre Eurovisió.

Sembla que hi ha persones que esperaven més de la Gina Driéguez que la mateixa Gina Driéguez. "Ets un personatge públic -em deia una amiga- i la gent espera molt de tu". A aquella gent que no ha entès la meva posició, he seguit el festival, he estat tot el crítica que he pogut i he intentat ser bona professional.

Totes tenim contradiccions, fins i tot aquelles persones que fan veure que no i que criden des d'una tribuna moral i totes hem d'estar disposades a acceptar les crítiques, però per sort, l’any que ve anem a Holanda i ens allunyem de polèmiques, perquè si començàvem a fer llistat de països amb governs censurables que participen al festival, no acabem mai.

I em quedo amb la imatge de la nit, el grup islandès anticapitalista Tecnopunk Hatari, mostrant durant el televot banderes de Palestina, perquè ells sí han entès que es pot ser crític des de dins i segurament amb una repercussió més gran, per una qüestió de xifres. Així mateix, valoro el seguiment que han fet els mitjans i que m'han permès a mi i a moltes persones tenir (encara) més coneixement de la situació. I que acceptem que Madonna comença a necessitar autotune i que això no la fa menys diva.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació