Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
UN SENYOR DE BARCELONA

​Els Verdi, patrimoni de la humanitat

«No es tracta d’esdevenir un règim comunista que ho nacionalitzi tot però caldria posar fre a la perniciosa lògica de l’ultraliberalisme que està podrint Barcelona a ritme endimoniat»

per Toni Vall, 17 de maig de 2019 a les 10:02 |
El cine Verdi a Gràcia | ACN
Vaig arribar tard als Verdi. La primera pel·lícula que hi vaig veure va ser l’Azul de Kieslowski, aquella historia trista i desesperada sobre la viudetat amb una Juliette Binoche enlluernadora. Era a principis de 1994, ja portava uns mesos en cartell, i ja feia ben bé tres o quatre anys que el cinema m’obsessionava molt fort. Era tard, en efecte, per al descobriment d’aquests multisales que formen de llavors part fonamental de la meva vida. No puc comptar, és impossible, la quantitat de vegades que hi he anat. Quan eren cinc sales, quan en van ser nou –amb l’arribada dels Verdi Park- quan hi han fet festivals, preestrenes, reformes, cues que arribaven a la cantonada, descobertes sensacionals, entrevistes, rodes de premsa, vetllades inoblidables, pel·lícules que et canvien la vida, d’altres que oblides de seguida, cinema de totes les nacionalitats, cinematografies emergents, clàssics de sempre i nous clàssics, històries pròpies i alienes, relats que et fan somiar... Centenars de vegades he anat als Verdi. No m’estranyaria que fossin més de mil.

Només despertar-me llegeixo que l’actual propietari, la distribuidora A Contracorriente, que va comprar el negoci fa pocs anys, ha adquirit ara també l’immoble gràcies a la financiació de Triodos i l’Institut Català de Finances. Es garanteix així la continuïtat de les sales de cinema, en el nostre temps sotmeses inexorablement a les dinàmiques perverses del mercat, a la trista realitat que arribi un grup inversor o una franquícia, pagui una morterada i ningú li pari els peus. Una molt bona notícia saber que la Generalitat s’implica en aquesta mena d’iniciatives. Podria ara mateix fer una llista extensíssima de llocs en què es podria dur a terme una operació similar. I encara més extensa la llista de llocs en què absolutament ningú ha intervingut i el comerç emblemàtic o la sala de cinema se n’ha anat a mar.


El sector públic hauria de vetllar més i millor per a garantir la continuïtat d’espais i realitats culturals, veïnals, cíviques i patrimonials que conformen la personalitat de les ciutats i els pobles. El sector públic és la Generalitat i també els ajuntaments. Felicito i agraeixo a l’Institut Català de Finances que hagi contribuït decisivament a falcar la continuïtat dels cinemes Verdi, una institució fonamental de Barcelona, un gegant, un pulmó insubstituïble del barri de Gràcia, una font de coneixement i de pensament, un bullidor de cultura. I li faig a l’ICF un suggeriment: demanar una cita urgent amb els seus homòlegs estatals, amb el Ministeri de Cultura i/o Economia.

A l’ICF o a qui sigui competent en la matèria, esclar. Una reunió per a abordar el canvi immediat i efectiu de la llei d’arrendaments urbans que posa la catifa vermella a tota operació econòmica entre particulars per aberrant que sigui, per injustícies que impliqui, per pèrdues de patrimoni humà i urbanístic que hi estiguin adherides. No es tracta d’esdevenir un règim comunista que ho nacionalitzi tot però caldria posar fre a la perniciosa lògica de l’ultraliberalisme que està podrint Barcelona a ritme endimoniat.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació