Quim Torra, any 1. Avui fa exactament un any que Quim Torra és president de la Generalitat. La impossibilitat reglamentària de restituir Carles Puigdemont -que ja era a l'exili-, el veto del Suprem a la candidatura de Jordi Sànchez i el "no" de la CUP a la de Jordi Turull van obligar JxCat a presentar un quart nom. I l'escollit va ser el diputat Quim Torra, de caràcter afable i capaç d'entendre's amb totes les famílies de l'independentisme. Es va presentar com el president vicari, el substitut que guardava la cadira a Carles Puigdemont que, tard o d'hora, ja fos per una reforma de reglament, per la implementació de la República o per algun acord que l'eximís de responsabilitats penals, faria efectiva la promesa de tornar i ser restituït. La repressió de l'Estat no s'ha aturat en aquest any i res de tot això ha passat.
I la casualitat, a més, ha fet que en la vigília de l'efemèride de Torra fos el mateix Puigdemont qui, en una roda de premsa a l'ACN, afirmés que si pot recollir l'acta d'eurodiputat (els seus advocats creuen que sí, però ni ell ho té clar vist com les gasta l'Estat) renunciarà a l'escó del Parlament i, per tant, a la restitució. I també va afirmar que, arribat el cas i si seguís amb l'escó al Parlament, tampoc tenia "gens d'interès" de ser de nou candidat a les catalanes.
Torra bufa l'espelma del primer any a Palau sense haver-se emancipat de Puigdemont i encara amb el vestit de president vicari. Ara, però, ja no hi ha perspectives de retorn imminent del líder. Tampoc ha volgut ser cínic ni ha pretès passar pel que no és: en cap moment ha evidenciat voluntat de seguir en el càrrec un altre mandat i "fer carrera". Ha vist les limitacions de la Catalunya autonòmica però no ha estat tampoc capaç de treure suc al marge que dóna l'autogovern. O, si més no, de transmetre-ho. L'acció de Govern ha estat discreta i, sense pressupostos ni majories, no destaquen grans projectes o iniciatives polítiques. Ni d'ell ni dels seus socis, més enllà d'algunes mesures i reformes legislatives en l'àmbit social que, per ara, no semblen destinades a deixar petjada. Oriol March n'ha escrit aquest complet reportatge.
La legislatura avança i el president i el seu Govern estan pendents de la sentència del Suprem, que segueix jutjant els líders independentistes presos. Marcarà segurament el declivi d'un mandat que va camí de ser d'impàs entre la del procés i la del no sabem què i que, a més, corre el risc d'acabar en una batalla campal entre Junts per Catalunya i ERC. Sense il·lusió per l'autonomia i mancats de projecte comú per fer la República -no perquè el que diguin i faci sigui diferent sinó perquè no comparteixen diagnòstic ni fórmules públicament-, els dos socis s'esbatussen a porta tancada i públicament.
Elsa Artadi primer, Artur Mas després -en campanya és el flagell oficial dels republicans- i Xavier Trias finalment van atacar ahir els republicans en el seu intent de recuperar posicions a Barcelona, on les enquestes pinten malament. Ernest Maragall va evitar el cos a cos durant tot el dia i va tirar els seus dards contra els comuns i el PSC. Pere Aragonès tampoc hi va entrar a Manresa. Tampoc ho volen fer Carles Puigdemont i Oriol Junqueras per ara. De tot plegat us aconsello llegir la crònica d'Oriol March i Sara González i en relació a les crítiques d'Artadi a Maragall per la seva edat, l'opinió de Carles Bellsolà.
Avui al matí hauríem de saber si la presó de Soto del Real habilita algun mecanisme -sembla difícil- perquè el líder d'ERC pugui ser al debat de les europees a TV3 aquesta nit. Per ara res indica que presons, que depèn del ministeri de l'Interior, tingui gens d'interès a facilitar fer campanya a Junqueras. Si hi és ell, hi haurà també el president a l'exili, des de Waterloo, i es podrà mesurar el grau de sintonia dels dos líders i candidats a Europa davant les crítiques que, contra ells, no estalviaran Jordi Cañas o Dolors Montserrat. Potser una solució seria que el debat es gravés a la tarda en un fals directe, evitant alterar els horaris de la presó, i s'emetés a la nit o un altre dia. Veurem. Sobre la jornada d'ahir, us deixo el "Pòquer de Campanya" d'Aida Morales, i en relació al clima polític, l'opinió de Jaume Barberà.
Vist i llegit
El 30minuts de TV3 de diumenge a la nit va abordar un tema polèmic: les teràpies naturals. La seva eficàcia, a diferència del que passa amb els medicaments químics, no està científicament provada, però hi ha qui els fa servir com a alternativa a la medicina tradicional. Activistes com Josep Pàmies o Teresa Forcades han tingut problemes per defensar-les davant els medicaments que distribueix la indústria farmacèutica i les administracions, i els metges adverteixen sobre aquestes conductes. Res és blanc o negre, però al reportatge queda clar el risc de fiar-ho tot a les teràpies naturals com ara l'homeopatia. Podeu recuperar-lo aquí.
El passadís
Acte important avui al Congrés pels periodistes, i especialment per als catalans. L'encara presidenta de la cambra, Ana Pastor, del PP, que no repetirà al càrrec, inaugura en un dels seus darrers actes oficials una placa de record a la periodista d'El Punt Avui Montse Oliva. Nascuda a Torà (la Segarra) era tota una institució a la cambra baixa i fa uns mesos va morir de càncer. La premsa acreditada a les Corts va demanar a la mesa que tingués un record al racó on, entre cigarreta i cigarreta, feia guàrdia sempre alerta als moviments i negociacions. Pastor s'hi va comprometre i abans de deixar el càrrec compleix. A l'edifici del Palau del Congrés també s'hi inaugurarà una estàtua en record de Josefina Carabias, pionera del periodisme polític durant la Segona República.
L'efemèride
Tal dia com avui de l'any 1948, fa exactament 71 anys, es va declarar, en una sala del Museu d'Art de Tel Aviv, la independència de l'estat d'Israel. Arribava després de la fi de la Segona Guerra Mundial (marcada per l'holocaust als jueus) i un cop s'acabava el mandat dels britànics sobre Palestina. Les Nacions Unides van acordar partir-la en dos estats, un per als israelians i un altre per als palestins, que no ho van acceptar i van obrir unes hostilitats que encara duren i que han fet que els territoris que administren vagin minvant. La proclamació la va fer David Ben Gurion i els israelians la celebren cada any en un dia diferent d'acord amb el seu calendari. És l'anomenat Yom Ha'atzmaut, que aquest 2019 es va escaure el 9 de maig. Si teniu temps, us aconsello veure Èxode, la pel·lícula protagonitzada per Paul Newman, dirigida per Otto Preminger el 1960 i basada en el llibre de Leon Uris que retrata aquell moment històric. Ho podeu fer aquí.
L'aniversari
El 14 de maig de 1962, avui fa 57 anys, va nàixer a l'Hospitalet de Llobregat el cuiner Ferran Adrià, que va ser considerat el millor del món. El seu restaurant, el Bulli, que va tancar el 2011 per dedicar-se a la recerca i la innovació -fins ara, sense que ningú sigui gaire capaç d'entendre el seu mètode-, era a la cala Montjoi de Roses i tenia tres estrelles Michelin. Se'l presenta com l'alquimista de la cuina per haver introduït tècniques com la desconstrucció i l'esferificació dels aliments. En aquest Sense ficció de TV3 es recorda el funcionament del mític (i car, és clar) restaurant. Podeu recuperar-lo aquí.
subdirector de NacióDigital
Fes clic aquí per subscriure-t'hi