12
de maig
del
2019
Els senadors per designació autonòmica es validaven per cortesa parlamentària. Així ho recordava divendres Miquel Iceta, que aspira a presidir el Senat. Només ho podrà fer, òbviament, si abans és senador. Resulta, però, que la cortesia es conjuga amb més dificultat amb dirigents independentistes a la presó.
Quan Pedro Sánchez va plantejar l'oferta a Iceta no devia imaginar que li costaria tant executar-la. Al líder dels socialistes catalans, poc empàtic amb els presos després de 573 dies de reclusió forçada, li fan falta els vots de l'independentisme al Parlament. I l'independentisme, esclar, dubta. Iceta és un polític hàbil i cultivat, excel·lent parlamentari, però no desperta precisament simpatia en l'electorat sobiranista, per molt que fos un negociador actiu en els dies més tensos de l'octubre del 2017.
I de què dubta l'independentisme? En primer lloc, del cost d'un vot afirmatiu sense grans gestos del PSOE. No és estrany, doncs, que des de Soto del Real i Waterloo s'emetin discursos que semblen pensat per fer de contrapès. I en segon lloc, rumia tot el que es podria negociar validant la designació d'Iceta: moviments dels socialistes per estovar la via judicial, el suplicatori del Suprem i, fins i tot, recursos i visibilitat al Congrés. A Junts per Catalunya li convé tenir grup propi. Per vots, no li pertoca. Però socialistes i Podem podrien fer una lectura laxa del reglament de les Corts per motivar canvis. Les negociacions, en tot cas, seran soterrades. Com les que va mantenir (i negar) Francesc Homs amb el PP el 2016.
La resolució del dilema Iceta no és senzill. Totes les sortides tenen arestes. El problema per a l'independentisme és que no acabi donant el "sí" al PSC després d'un serial i sense concessions a canvi. Un altre cop.