UN SENYOR DE BARCELONA

La Barcelona d’Òscar Dalmau

«És gratificant descobrir que la preocupació pel passat i la personalitat de Barcelona no és tan sols patrimoni de quatre pesats, sinó que aquesta preocupació compartida és capaç de donar a llum a llibres com aquest que avui ens ocupa»

per Toni Vall, 9 de maig de 2019 a les 17:55 |
''Barcelona retro'', el llibre d'Òscar Dalmau | Editorial GG
És bonica la paraula "miracle". I és bonic pensar que té més aplicacions quotidianes de les que t'imagines. Quan una cosa t'agrada molt per què no pensar que es tracta d'un miracle i qualificar-ho com a tal. El llibre Barcelona Retro, d'Òscar Dalmau, és un miracle en si mateix. Un miracle bellament editat, un llibre-guia fet amb bon gust, un objecte que necessites comprar i guardar al lloc oportú de la teva biblioteca. I un miracle perquè ens explica que hi ha llocs de Barcelona que és un miracle que segueixin allà on estan. I encara un tercer miracle que demostra que les xarxes socials també poden tenir usos creatius. Ja fa anys que Dalmau, fascinat per l'arquitectura –confessa que se sent un arquitecte frustrat- de la segona meitat del segle XX, es fixa en l'ús de les arts aplicades en els edificis. Utilitza el seu Instagram com a catàleg de troballes, de murals ceràmics, d'estàtues, de vestíbuls, de decoracions coloristes... Gràcies a l'Editorial Gustavo Gili aquesta febre observadora i, per què no, col·leccionista, ha esdevingut llibre.

"És la mena de llibre que m'agradaria trobar-me a una llibreria especialitzada en arquitectura i també la mena de llibre que m'agradaria trobar si vingués a Barcelona de viatge", explica el seu autor. El més fascinant i alhora més dolorós de Barcelona Retro és que els llocs que retrata avui hi són i potser demà ja no. Llocs absurdament no protegits ni catalogats per l'Ajuntament i que segueixen on són perquè els veïns ho valoren i han vetllat per la seva supervivència. Exemples? Doncs per exemples el vestíbul d'un edifici d'habitatges del carrer de Marià Cubí, el mural ceràmic de carrer dels Cavallers 78, les bústies i el corresponent mural en un edifici de les Corts i incomptables relleus que resisteixen, irreductibles, el pas del temps.

 

Mosaic d’Armand Oliver Milián al teatre de les Llars Mundet (1977) Foto: Barcelona Retro


Dalmau també es fixa en indrets tan emblemàtics com l'eterna rotonda de l'estació Catalunya dels Ferrocarrils de la Generalitat, l'edifici blau de la plaça de Lesseps, la fundació Miró, el Col·legi d'Arquitectes, el sostre del Palau Blaugrana i l'anunci del Mussol a la Diagonal amb Passeig de Sant Joan. Ah! I els restaurants Giardinetto i Flash Flash del carrer de la Granada del Penedès. El llibre et permet descobrir que el carrer Bach de Barcelona és un niu de troballes. Per no parlar de les Llars Mundet, sensacional enclavament per a comprovar com l'arquitectura i les arts aplicades van fusionar-se de manera tan fèrtil, productiva i imaginativa.

A Dalmau li agrada concebre també el seu llibre com un homenatge als artistes que van entendre que una ciutat, en aquest cas Barcelona, no podia ser només de formigó sinó que la ceràmica, el metall i la pintura podien ser també grans aliats de l'arquitectura. Artistes com Antoni de Moragas, Armand Olivé, Josep Maria Subirachs, Eudald Serra, Josep Guinovart... "Arquitectes i artistes interactuant de manera fascinant", recalca. I destaca també la figura del promotor immobiliari que decidia dedicar partides pressupostàries a l'embelliment de la façana i els llocs de pas en lloc de centrar tota l'atenció en el ciment. I li ve de gust mencionar especialment un nom, Lluís Marsà, de La Llave de Oro, que a més a més de constructor era també col·leccionista d'art: "Va decidir que els seus edificis estarien ben acabats, tenia al cap que estava construint Barcelona i que la seva personalitat depenia, en part, d'accions com la seva".
 

Edifici Induban Starbucks - Subirachs (1971) Foto: Barcelona Retro


Els vestíbuls! Importants també al llibre, a vegades "sales d'estar més que no pas sales d'entrar. La carta de presentació d'un edifici igual que la portada ho és d'un disc". Interessant veure com Dalmau fa interaccionar així, dins del seu cap, dues de les seves passions: l'arquitectura i la música. "A vegades penso que em compraria un pis només pel vestíbul que té l'edifici", bromeja. La llista d'indrets de Barcelona susceptibles d'aparèixer al llibre seria llarga, de fet la tria de cinquanta sorgeix després d'haver-ne descartat una altra cinquantena i amb la vista posada a un possible segon volum que inclogui també més vitralls i més esglésies. No només de gòtics majestuosos viu l'estament eclesiàstic, també ha interactuat amb les arts aplicades i l'arquitectura moderna.

És gratificant descobrir que la preocupació pel passat i per la personalitat de Barcelona no és tan sols patrimoni de quatre pesats -com el que signa cada setmana aquest Senyor de Barcelona- sinó que aquesta preocupació compartida és capaç de donar a llum a llibres com aquest que avui ens ocupa. Un llibre que explica, entre línies, la història recent d'una ciutat avui en inexorable procés de devastació per efectes de l'ultraliberalisme salvatge. Una ciutat on, amb paraules de Dalmau, es tanquen cafeteries que tenen més de mig segle i al seu lloc s'obren altres cafeteries que estan decorades com si tinguessin més de mig segle. De bojos, oi? Doncs això no és cap miracle.
 

Via Augusta Brusi, butaques del vestíbul (1964-1970) Foto: Barcelona retro

 

Edifici Mercuri Mural ceràmic de Josep Maria Subirachs (1967) Foto: Barcelona retro

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació