09
de maig
del
2019
Actualitzat
a les
22:01h
Les eleccions europees del 26 de maig són una prova de foc pel projecte de construcció europea. Alguns observadors han qualificat aquests comicis com els més importants i simbòlics des del naixement de les institucions comunitàries. El bloc hegemònic que domina la Comissió Europea i que és, de fet, una gran coalició continental entre el Partit Popular Europeu i l'Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates (S&D), amb clara majoria pel primer, està en qüestió. L'emergència d'un potent bloc de dreta extrema populista i euròfoba amenaça l'ecosistema polític europeu.
L'extrema dreta populista té un nou artefacte polític, l'Aliança Europea pels Pobles i les Nacions (EAPN). Els seus líders principals són l'italià Matteo Salvini, ministre de l'Interior del seu país i líder de la Lliga Nord, i Marine Le Pen, del Front Nacional francès, que s'acaba de rebatejar com a Reagrupament Nacional. Tos dos tenen el suport i la inspiració d'un dels majoris activistes del populisme ultra global, l'exassessor de Donald Trump Steve Bannon, que ha creat la plataforma The Movement per fer de cohesionador d'un bloc de forces europees molt divers. Ho explicava ell mateix en una recent entrevista a El País. La victòria de Trump i el triomf del Brexit en el referèndum del 2016 han estat, de fet, dos elements impulsors de l'ascens ultra a Europa.
La dificultat de cohesió ultra
L'extrema dreta europea és un magma molt complex i no serà fàcil que puguin cohabitar totes les seves sigles, dividides en múltiples sensibilitats. No és el mateix el Partit Brexit de Nigel Farage, profundament euròfob, que la Llei i Justícia polonesa. Tampoc es pot sumar amb facilitat a aquest bloc el partit Fidesz hongarès de Viktor Orbán, que formalment encara és dins del PPE. La feina de Bannon -i de Salvini- ha estat aquests darrers mesos intentar cohesionar tot aquest bloc.
En aquests moments, els ultres són presents en 21 parlaments estatals i formen part de governs de coalició a Itàlia, Àustria, Finlàndia, Bulgària, Estònia i Eslovàquia, a més de tenir governs molt propers a Polònia i Hongria. L'objectiu en aquestes eleccions és arribar als 150 escons i consolidar-se com a clara tercera força darrera de populars i socialistes. Això, però, no està gens clar. La major part de projeccions dibuixen un hemicicle a Estrasburg amb un potent grup ultra que podria voltar la vuitantena d'escons.
La dreta tradicional, radicalitzada
A banda del suport que ha aconseguit acumular l'extrema dreta, un dels seus èxits ha estat condicionar el debat polític i moure la dreta tradicional molt a la dreta. Això ha succeït en molts països. Al Regne Unit, com hem vist, el triomf del Brexit ha endurit el Partit Conservador i ha fet de la seva branca més reaccionària -amb l'exministre Boris Johnson al davant- un poder fàctic amb el qual ha de comptar, i molt, la primera ministra Theresa May.
A Alemanya, Angela Merkel ha sentit la pressió del sector més dur de la CDU i ha hagut d'avançar l'anunci de la seva retirada, tot i que Merkel va aconseguir que la centrista Annegret Kramp-Karrenbauer passés a dirigir el partit enfront candidats a la seva dreta. A Àustria, el Partit Popular liderat per Sebastian Kurz governa en coalició amb els ultres del partit de la Llibertat. I es fa difícil no incloure en aquest capítol els canvis produïts en el PP espanyol, amb l'arribada al lideratge de Pablo Casado, molt pressionat per l'ascens de Vox.
Els resultats de les europees seran un termòmetre. Caldrà veure si els darrers esdeveniments al continent no indiquen un cert reflux d'aquest auge ultra. La incapacitat dels qui defensen un Brexit dur -que es percep en el fet que els britànics participaran en les eleccions a Estrasburg- deixa al descobert les mancances d'un projecte euròfob ultra. Els resultats electorals en alguns països, com a les presidencials eslovaques (amb triomf europeista) o a les finlandeses (amb victòria socialdemòcrata, malgrat el 17% ultra), així com a les espanyoles, amb un Vox com a nou actor, però per sota de les expectatives, dibuixa un sostre a les ambicions ultres.
L'extrema dreta populista té un nou artefacte polític, l'Aliança Europea pels Pobles i les Nacions (EAPN). Els seus líders principals són l'italià Matteo Salvini, ministre de l'Interior del seu país i líder de la Lliga Nord, i Marine Le Pen, del Front Nacional francès, que s'acaba de rebatejar com a Reagrupament Nacional. Tos dos tenen el suport i la inspiració d'un dels majoris activistes del populisme ultra global, l'exassessor de Donald Trump Steve Bannon, que ha creat la plataforma The Movement per fer de cohesionador d'un bloc de forces europees molt divers. Ho explicava ell mateix en una recent entrevista a El País. La victòria de Trump i el triomf del Brexit en el referèndum del 2016 han estat, de fet, dos elements impulsors de l'ascens ultra a Europa.
La dificultat de cohesió ultra
L'extrema dreta europea és un magma molt complex i no serà fàcil que puguin cohabitar totes les seves sigles, dividides en múltiples sensibilitats. No és el mateix el Partit Brexit de Nigel Farage, profundament euròfob, que la Llei i Justícia polonesa. Tampoc es pot sumar amb facilitat a aquest bloc el partit Fidesz hongarès de Viktor Orbán, que formalment encara és dins del PPE. La feina de Bannon -i de Salvini- ha estat aquests darrers mesos intentar cohesionar tot aquest bloc.
En aquests moments, els ultres són presents en 21 parlaments estatals i formen part de governs de coalició a Itàlia, Àustria, Finlàndia, Bulgària, Estònia i Eslovàquia, a més de tenir governs molt propers a Polònia i Hongria. L'objectiu en aquestes eleccions és arribar als 150 escons i consolidar-se com a clara tercera força darrera de populars i socialistes. Això, però, no està gens clar. La major part de projeccions dibuixen un hemicicle a Estrasburg amb un potent grup ultra que podria voltar la vuitantena d'escons.
La dreta tradicional, radicalitzada
A banda del suport que ha aconseguit acumular l'extrema dreta, un dels seus èxits ha estat condicionar el debat polític i moure la dreta tradicional molt a la dreta. Això ha succeït en molts països. Al Regne Unit, com hem vist, el triomf del Brexit ha endurit el Partit Conservador i ha fet de la seva branca més reaccionària -amb l'exministre Boris Johnson al davant- un poder fàctic amb el qual ha de comptar, i molt, la primera ministra Theresa May.
A Alemanya, Angela Merkel ha sentit la pressió del sector més dur de la CDU i ha hagut d'avançar l'anunci de la seva retirada, tot i que Merkel va aconseguir que la centrista Annegret Kramp-Karrenbauer passés a dirigir el partit enfront candidats a la seva dreta. A Àustria, el Partit Popular liderat per Sebastian Kurz governa en coalició amb els ultres del partit de la Llibertat. I es fa difícil no incloure en aquest capítol els canvis produïts en el PP espanyol, amb l'arribada al lideratge de Pablo Casado, molt pressionat per l'ascens de Vox.
Els resultats de les europees seran un termòmetre. Caldrà veure si els darrers esdeveniments al continent no indiquen un cert reflux d'aquest auge ultra. La incapacitat dels qui defensen un Brexit dur -que es percep en el fet que els britànics participaran en les eleccions a Estrasburg- deixa al descobert les mancances d'un projecte euròfob ultra. Els resultats electorals en alguns països, com a les presidencials eslovaques (amb triomf europeista) o a les finlandeses (amb victòria socialdemòcrata, malgrat el 17% ultra), així com a les espanyoles, amb un Vox com a nou actor, però per sota de les expectatives, dibuixa un sostre a les ambicions ultres.