Treballar la felicitat

Vaig perdre la visió de l’ull dret als 20 anys, quan estava començant la carrera i aleshores la meva vida va patir un xoc, un cop que va ser dur d’assimilar. Però aviat vaig entendre que havia de viure amb això i assumir que no hi tornaria a veure amb aquell ull. A partir d’això, vaig mirar de prendre’m la vida amb humor i donar el millor de mi mateix professionalment i com a persona. Per això, si jo dic d’algú que és “la nineta dels meus ulls”, malament rai…

Jo em sento diferent, però crec que totes les persones són diferents les unes de les altres, amb la qual cosa no crec que la meva discapacitat intervingui tant. Ser cec és simplement un tret meu. M’estimo més parlar de “persones diferents”, sense més, que de “persones amb capacitats diferents”. Crec que la societat i les institucions podrien fer més per la inclusió, però sobretot, haurien de plantejar la inserció per millorar la pròpia societat.
 

"La inclusió s’hauria de plantejar per millorar la pròpia societat"

La meva diferència m’ha pogut condicionar pel que fa als perjudicis que de vegades té la gent, però també és veritat que he hagut de lluitar moltíssim per aconseguir els meus objectius professionals. De tota manera, no crec que la meva lluita sigui superior a la d’una persona que hi vegi. Cada un té els seus límits i el món en què vivim és molt competitiu per a tothom, no només per a les persones amb discapacitat. No som herois i cal mirar de viure la vida el millor que es pugui, però el que tinc clar és que els somnis s’han de perseguir.
 
Crec que la feina és important per a tothom, si no sents que ets capaç d’aportar alguna cosa a la societat, no pots ser feliç. Les iniciatives com el programa Incorpora de l’Obra Social ”la Caixa”, que persegueix la inserció laboral de persones vulnerables o en risc d’exclusió, em semblen decisives i haurien de tenir més suport institucional. Al capdavall, la integració laboral és el que et permet eliminar les barreres que motiven l’exclusió. A mi, l’ONCE em va ajudar a entendre la meva ceguesa, i a aprendre a viure-hi. Així vaig entendre que la meva vida no s’acabava amb la foscor i els meus somnis havien de continuar endavant.
 

"La integració laboral és el que et permet eliminar les barreres"

Sempre he pensat, de cara a les empreses, que la incorporació de les persones diferents aporta un valor afegit, perquè amb material humà diferent ens enfrontem a nous límits i, en superar-los, sempre s’obtenen resultats més innovadors. Una empresa valenta ha d’apostar per aquesta innovació i entendre que les persones diferents podem aportar una visió del món diferent dels companys de feina, a més de companyonia i riquesa cultural.

Com a actor, com que soc, intento potenciar l’escolta del cos i dels altres sentits, interactuar d’una altra manera, i crec que és una cosa positiva. Ser cec no m’ha condicionat com a actor i, de fet, dels personatge que he interpretat fins ara, cap no era cec.
 

"Les persones diferents podem aportar una visió del món diferent dels companys de feina"

La meva carrera com a actor no va començar fins que no vaig acabar els estudis de filologia, tot i que sempre havia portat una carrera actoral amateur. Em vaig posar a escriure la meva primera obra, Sala de espera, que va funcionar força bé per ser una producció independent. Aquesta obra va marcar realment els meus començaments com a professional del teatre, perquè a partir d’aquí vaig començar a treballar amb el Centro Dramático Nacional. La gran empenta em va venir quan vaig passar a formar part de l’elenc de Cáscaras vacías, una obra de Magda Labarga i Laila Ripoll que ha estat dos anys amb èxit al Teatre María Guerrero i amb la qual encara estem de gira.

Mentre fèiem Cáscaras vacías van venir els responsables de càsting de la pel·lícula Campeones, es van posar en contacte amb mi i resulta que em van triar! El rodatge va ser meravellós, i la pel·lícula ha estat important per a mi, no només perquè em va permetre fer el salt del teatre al cinema, sinó sobretot perquè ens ha donat visibilitat. Campeones, especialment per a les persones amb discapacitat intel·lectual, marca clarament un abans i un després. Deia un company meu, l’Alberto Nieto, que ara ens miren amb respecte, i la veritat és que veient Campeones molta gent s’ha tret de sobre molts prejudicis.
 

"Veient Campeones molta gent s’ha tret de sobre molts prejudicis"

En qualsevol cas, espero que això no sigui una moda passatgera i que es continuï comptant amb persones amb discapacitat. L’art pot ajudar les persones diferents en dos vessants: d’una banda, el psicològic i terapèutic, perquè permet obrir camí a moltes destreses, especialment la comunicació i la feina en grup.

I, d’altra banda, per mi el més important és que les persones diferents podem aportar un valor afegit al món de l’art: trobar nous límits i obrir noves vies amb resultats sorprenents que fan que l’art sigui millor. Els formalistes russos anomenaven estranyament aquesta capacitat que té l’art de trencar amb la quotidianitat com una de les característiques principals. I això ho tenim, així que incorporar la diferència a l’art és molt important, no només en l’àmbit humà, sinó també en l’artístic. El pas definitiu vindrà el dia en què els actors amb discapacitat interpretem personatges sense discapacitat.