05
de maig
del
2019
Actualitzat
el
06
de maig
a les
16:34h
José María Lasalle és un dels intel·lectuals més brillants del centre dreta espanyol. Una veu escoltada, també crítica amb la deriva de l'estratègia del PP i la seva recepta per a la carpeta catalana. Lasalle advertia,coincidint amb el congrés del partit en el qual Pablo Casado va imposar-se a Soraya Sáenz de Santamaría, que els populars havien de tirar l'àncora al centre de l'espai polític, fugint del nacionalisme espanyol més reaccionari. "Només des de la moderació i la centralitat es pot fer política en una societat complexa. Si no, la pròpia tradició de la dreta espanyola farà que es basculi cap a la reacció", apuntava en una conversa amb Pep Martí per a NacióDigital.
En aquella mateixa entrevista, Lasalle establia coordenades de com la dreta podia conviure amb l'aparició de Vox: "És un partit feixista postmodern amb el qual no s'ha de tenir cap relació". Casado no va interioritzar cap d'aquestes les reflexions: ni les que es referien a la ubicació ideològica del PP ni les que preconitzaven una fórmula per atendre la carpeta catalana, tampoc les que li recomanaven no enfangar-se amb l'extrema dreta. Emparat per José María Aznar -a qui va rehabilitar en la vida de partit-, Casado va assumir el vocabulari de la ultradreta -les giragonses amb la manera de definir la violència masclista en són el principal exemple- i va legitimar la formació de Santiago Abascal. Quan es va presentar l'oportunitat d'apartar el PSOE a Andalusia, Casado va tirar pel dret: el PP va donar la mà a Vox i es va instal·lar a San Telmo.
Distància amb el "marianisme"
El líder dels populars va enfocar la campanya de les espanyoles amb el guió que havia cuinat Aznar. Sense el marianisme a la cuina -Casado va prescindir de Pedro Arriola, ideòleg de referència de Mariano Rajoy-, la cúpula del partit va pensar que esgarraparia més vots si permutava amb l'extrema dreta que si en renegava. La patacada electoral va ser notable, fins al punt que el PP va perdre la meitat dels escons de Rajoy. La via de l'aznarisme ha deixat el PP com a segona força al Congrés i sense el control del Senat, ara en mans dels socialistes. Amb la distorsió de Vox instal·lada a les Corts, la construcció de majories de dretes s'endevina llunyana.
L'endemà del 28-A, Casado va començar a rectificar, per la pressió dels dirigents territorials -amb Alberto Núñez Feijóo al capdavant- i per instint de supervivència. Va marcar distàncies amb Vox, qualificant-la per primer cop com a "extrema dreta", i va projectar la campanya del 26 de maig escenificant un viratge cap al centre. Un trajecte poc creïble, com li recorden exdirigents del partit convertits en rivals electorals, com Ángel Garrido. Pel camí, Casado ha intentat descarregar-se de responsabilitats per apaivagar les crítiques i aplanar un terreny avui més costerut. Les insinuacions que els pèssims resultats del PP es continuen explicant pel llast de Rajoy -especialment per la corrupció i la crisi catalana- es justifiquen per la voluntat d'esquivar el fang.
Sense solucions de fons
Casado s'escuda en els errors de l'expresident espanyol per demanar una segona oportunitat abans que la remor de fons al partit s'estengui. Certament, el PP era un partit corromput quan Rajoy va accedir a la Moncloa i la delegació feta als tribunals de la carpeta catalana va contribuir a enquistar el conflicte. Però el nou líder del PP tampoc sembla plantejar solucions sòlides -el discurs bel·ligerant i la carta del 155 ajuden poc a fer sortir Espanya de la crisi territorial- i pel camí el partit s'està dessagnant. L'electorat català li va fer constar amb un rebuig que converteixen el PP en unes sigles residuals a Catalunya.
Qui es presentava, doncs, com la nova cara de la dreta espanyola necessita remar abans de les pròximes eleccions per no naufragar just després del baptisme. Albert Rivera li trepitja els talons, i la cita de les municipals i les europees -amb l'afegit de la batalla de Madrid- acabaran de determinar si el capatàs del PP pot iniciar la travessa del desert o, en realitat, enfila un trajecte efímer. Compte enrere per a Casado.
En aquella mateixa entrevista, Lasalle establia coordenades de com la dreta podia conviure amb l'aparició de Vox: "És un partit feixista postmodern amb el qual no s'ha de tenir cap relació". Casado no va interioritzar cap d'aquestes les reflexions: ni les que es referien a la ubicació ideològica del PP ni les que preconitzaven una fórmula per atendre la carpeta catalana, tampoc les que li recomanaven no enfangar-se amb l'extrema dreta. Emparat per José María Aznar -a qui va rehabilitar en la vida de partit-, Casado va assumir el vocabulari de la ultradreta -les giragonses amb la manera de definir la violència masclista en són el principal exemple- i va legitimar la formació de Santiago Abascal. Quan es va presentar l'oportunitat d'apartar el PSOE a Andalusia, Casado va tirar pel dret: el PP va donar la mà a Vox i es va instal·lar a San Telmo.
Distància amb el "marianisme"
El líder dels populars va enfocar la campanya de les espanyoles amb el guió que havia cuinat Aznar. Sense el marianisme a la cuina -Casado va prescindir de Pedro Arriola, ideòleg de referència de Mariano Rajoy-, la cúpula del partit va pensar que esgarraparia més vots si permutava amb l'extrema dreta que si en renegava. La patacada electoral va ser notable, fins al punt que el PP va perdre la meitat dels escons de Rajoy. La via de l'aznarisme ha deixat el PP com a segona força al Congrés i sense el control del Senat, ara en mans dels socialistes. Amb la distorsió de Vox instal·lada a les Corts, la construcció de majories de dretes s'endevina llunyana.
Amb la distorsió de Vox instal·lada a les Corts, la construcció de majories de dretes s'endevina llunyana
L'endemà del 28-A, Casado va començar a rectificar, per la pressió dels dirigents territorials -amb Alberto Núñez Feijóo al capdavant- i per instint de supervivència. Va marcar distàncies amb Vox, qualificant-la per primer cop com a "extrema dreta", i va projectar la campanya del 26 de maig escenificant un viratge cap al centre. Un trajecte poc creïble, com li recorden exdirigents del partit convertits en rivals electorals, com Ángel Garrido. Pel camí, Casado ha intentat descarregar-se de responsabilitats per apaivagar les crítiques i aplanar un terreny avui més costerut. Les insinuacions que els pèssims resultats del PP es continuen explicant pel llast de Rajoy -especialment per la corrupció i la crisi catalana- es justifiquen per la voluntat d'esquivar el fang.
Sense solucions de fons
Casado s'escuda en els errors de l'expresident espanyol per demanar una segona oportunitat abans que la remor de fons al partit s'estengui. Certament, el PP era un partit corromput quan Rajoy va accedir a la Moncloa i la delegació feta als tribunals de la carpeta catalana va contribuir a enquistar el conflicte. Però el nou líder del PP tampoc sembla plantejar solucions sòlides -el discurs bel·ligerant i la carta del 155 ajuden poc a fer sortir Espanya de la crisi territorial- i pel camí el partit s'està dessagnant. L'electorat català li va fer constar amb un rebuig que converteixen el PP en unes sigles residuals a Catalunya.
La nova cara de la dreta espanyola necessita remar abans de les pròximes eleccions per no naufragar després del baptisme
Qui es presentava, doncs, com la nova cara de la dreta espanyola necessita remar abans de les pròximes eleccions per no naufragar just després del baptisme. Albert Rivera li trepitja els talons, i la cita de les municipals i les europees -amb l'afegit de la batalla de Madrid- acabaran de determinar si el capatàs del PP pot iniciar la travessa del desert o, en realitat, enfila un trajecte efímer. Compte enrere per a Casado.