L'última pel·lícula dels Avengers és un punt i final. És el tancament d'una etapa que ha marcat una generació d'espectadors, ha col·leccionat una legió de fans i ha reinventat un exèrcit de seguidors que mai hagués acceptat l'heretgia del traspàs dels còmics a les pel·lícules. L'exercici de Marvel ha estat complex, a vegades resultadista però absolutament treballat. Com un rellotger que desfà, peça a peça, tot l'engranatge. Endgame resol per tornar a crear. Marvel és un fènix: adora els finals, sap emocionar amb ells, però mai marxa, sempre reneix.
Qui no hagi vist cap de les vint pel·lícules que precedeixen Endgame, que no perdi el temps. És un film selectiu, només interpel·la a tots aquells que l'han acompanyat en el viatge. El metratge t'abraça i et prepara per a un resultat tràgic, esperat sí, però amb l'èpica dels còmics. La màgia de les vinyetes de Marvel, també dels superherois en general, és l'estil que desprenen. Un aroma heroic. Personatges que tothom voldria que fossin els seus germans, els seus millors amics, les lliçons dels seus pares. Després de més de vint pel·lícules,Endgame emana des del principi fins al final aquesta essència. Aquest aroma de còmic de superheroi adult. La pel·lícula sap que la saga, per fi, és major d'edat.
La trama continua InfinityWar, que va deixar el llistó molt alt. Implacable, la nova dels Avengers està vestida de tristesa, d'una fredor realista que s'encomana des de les primeres escenes. No és una obra mestra, no és cap pel·lícula de culte que passarà als cel·luloides d'història. Evidentment que no. Té molts forats de guió, metratge i de lògica. És el millor blockbuster que s'ha fet mai, és una delícia absoluta repleta de llaminadures, crispetes i cola amb molt de sucre. Carregada de referències, de subtrames inesperades, d'un ritme de muntanya russa. Per primer cop es tracta els espectadors com a subjectes molt passius, aguantant totes les embranzides que presenta la pel·lícula. Qui espera un menú degustació del McDonald's? Ningú. Aquí s'aplica la mateixa lògica.
Marvel i els Avengers tindran continuïtat, és un fet obvi. Això no impedirà que tots els aficionats entenguin Endgamecom un acomiadament càlid, com una abraçada de més de cinc mississipis per agrair tots aquests anys. Un conjunt d'escenes on es fusionaran les llàgrimes amb els somriures. La rebel·lia d'Iron Man, el gendre perfecte del Capità Amèrica. Els cops de puny de Hulk, els ulls blaus i el martell de Thor. Els personatges que han marcat tota una generació.
Els objectius de la marca també es noten a la pel·lícula, deixant molt clar amb el guió, els minuts de pantalla i els tractaments dels herois principals, quins seran els que tindran una continuïtat en el futur pròxim. Aquesta crítica és molt complicada fer-la sense espòilers perquè estem parlant de la conseqüència de vint-i-una pel·lícules. No és gens fàcil.
En definitiva, Endgame és el pastís ensucrat i fàcil més ben fet de la història del cinema. Les discussions entre els fanàtics seran eternes. Sobre la importància de certes escenes, crítiques a certes llicències cinematogràfiques, crítiques ferotges en com tracten certs personatges. Tot això ho genera la millor bomba, el millor blockbuster fet mai. Ningú podrà deixar de mirar la pantalla durant els 180 minuts.
