01
de maig
del
2019
Actualitzat
a les
9:31h
La nova crisi que ha esclatat a Veneçuela potser no serà la decisiva per al règim de Nicolás Maduro, però suposa una nova inflexió de l'escalada de tensió. Aquest matí ha transcendit que l'opositor veneçolà Leopoldo López, alliberat ahir per un grup d'oficials de l'exèrcit, s'ha refugiat a l'ambaixada d'Espanya a Caracas. L'alliberament de López és un nou moviment de peces en un escaquer on al "rei" li costa cada cop més mantenir-se dempeus. López era a la presó per complir una condemna de 13 anys per la violència produïda en la revolta contra el govern de dos anys abans. Aquests són cinc claus que ajuden a explicar la crisi veneçolana.
1. El paper d'Espanya
Veneçuela s'ha convertit en un tema de l'agenda política espanyola i és previsible que amb López a l'ambaixada encara ho sigui més. La proximitat d'alguns dirigents de Podem amb el règim de Caracas ha estat emprada per la dreta espanyola com a arma llancívola sense matisos contra els "populistes bolivarians". El PP, com també Ciutadans, han fet de "la defensa de la libertad en Venezuela" un dels seus senyals d'identitat. Fa pocs dies, els populars anunciaven a bombo i plateret que el pare de Leopoldo López seria candidat del partit a les eleccions europees. Però l'actuació de la dreta espanyola per desestabilitzar el país llatinoamericà ve de molt lluny. El 2002, el govern Aznar va mostrar el seu suport a l'intent de cop d'estat liderat pel líder patronal Pedro Carmona.
La causa antichavista ha unit els expresidents José María Aznar i Felipe González, mentre Rodríguez Zapatero s'ha desmarcat i ha fet el paper de mediador, obrint un canal diplomàtic amb Caracas. El govern de Pedro Sánchez ha intentat una difícil tercera via entre Washington i Caracas, moderant la posició crítica de la UE tot exigint a Maduro que obri el joc polític i que s'acordi una sortida a la crisi amb la convocatòria de noves eleccions. El ministre d'Exteriors, Josep Borrell, ha considerat la possible divisió a l'exèrcit com "el pitjor escenari".
2. Les eleccions qüestionades de maig de 2018
Malgrat totes les crítiques a l'autoritarisme del règim chavista, el cert és que el moviment bolivarià ha gaudit des de l'inici i fins als darrers anys de legitimitat democràtica. Totes les eleccions en què Hugo Chávez va ser elegit van ser validades pels observadors internacionals, com també la primera elecció de Maduro després de la mort de Chávez el 2013. De fet, l'oposició va assolir democràticament la majoria de l'Assemblea Nacional el 2015.
El maig del 2018 va ser diferent. El règim estava ja greument erosionat i es va prohibir que participessin diversos partits del bloc antichavista. El resultat, amb una àmplia victòria per Maduro, no va ser reconegut per l'oposició i tant els EUA com la Unió Europea van desconèixer la reelecció del president. El 23 de gener passat, la crisi va donar un tomb greu quan Juan Guaidó, el màxim responsable de l'Assemblea, va proclamar-se president de la República.
3. Una situació econòmica dramàtica
Una de les claus de la crisi veneçolana es troba en l'estat econòmic del país. Un model de desenvolupament basat quasi exclusivament en el petroli com a gran pulmó de l'economia va deixar el país a la intempèrie quan el preu del cru va començar a baixar el 2014. Un 95% dels ingressos de les exportacions provenen de l'or negre. Allò va ser un senyal de desgràcies, amb una hiperinflació que ha arrasat la vida quotidiana. Els preus de productes bàsics s'han arribat a multiplicar perd os cada tres setmanes. Un reportage de la BBC explicava, de manera molt gràfica, que el preu d'un rotlle de paper higiènic era a mitjan del 2018 de 2.600 milions de bolívars.
4. El nou context continental, en contra
La crisi del règim bolivarià ha coincidit amb un canvi de cicle a Amèrica Llatina. Els principals aliats de Caracas, com el Brasil del Partit dels Treballadors o l'Argentina del peronisme d'esquerres, estan governades ara per enemics ideològics: la dreta neoliberal de Macri a Buenos Aire i l'extrema dreta de Bolsonaro a Brasília (amb amenaces d'envair Veneçuela incloses). Xile i Colòmbia tenen avui governs molt conservadors. Dins l'anomenat Grup de Lima, només Mèxic apareix com un interlocutor proper de Caracas.
L'administració Trump, per la seva banda, ha esdevingut un actor nou i agressiu contra el govern bolivarià. Washington no reconeix Maduro i ha impulsat sancions econòmiques contra Veneçuela, amb una actitud que recorda el Pla Còndor dels anys de la guerra freda, el projecte de coordinació del govern nord-americà amb les dictadures militars llatinoamericanes. Un documental de TV3 explicava el Pla Còndor. El podeu recuperar aquí.
A banda dels EUA, Canadà, Xile, Argentina, Perú, Colòmbia i el Brasil reconeixen Guaidó. Amb tot, Maduro no està sol. Té al seu costat la Rússia de Putin, tot i que potser està massa lluny en aquests moments. I Cuba, molt limitada. I Bolívia, massa feble enmig de tants enemics.
5. La incògnita de l'exèrcit
L'àrbitre? El darrer aliat del règim? El seu executor? El paper dels uniformats és decisiu i a hores d'ara encara es desconeix si sortirà del seu actual paper d'institució lleial a Maduro, preservant una posició pròpia. A diferència d'altres exèrcits llatinoamericans, les forces armades veneçolanes tenien un historial menys intervencionista que el de la majoria de veïns. Després, els anys vuitanta, va formar-se en el si de la milícia una generació d'oficials nacionalistes dels quals es va nodrir el règim.
Maduro encara disposa de simpaties o, si més no, de neutralitats entre els uniformats. Però la situació general del país i l'aïllament del règim obren a cada dia que passa esquerdes més evidents.
1. El paper d'Espanya
Veneçuela s'ha convertit en un tema de l'agenda política espanyola i és previsible que amb López a l'ambaixada encara ho sigui més. La proximitat d'alguns dirigents de Podem amb el règim de Caracas ha estat emprada per la dreta espanyola com a arma llancívola sense matisos contra els "populistes bolivarians". El PP, com també Ciutadans, han fet de "la defensa de la libertad en Venezuela" un dels seus senyals d'identitat. Fa pocs dies, els populars anunciaven a bombo i plateret que el pare de Leopoldo López seria candidat del partit a les eleccions europees. Però l'actuació de la dreta espanyola per desestabilitzar el país llatinoamericà ve de molt lluny. El 2002, el govern Aznar va mostrar el seu suport a l'intent de cop d'estat liderat pel líder patronal Pedro Carmona.
La causa antichavista ha unit els expresidents José María Aznar i Felipe González, mentre Rodríguez Zapatero s'ha desmarcat i ha fet el paper de mediador, obrint un canal diplomàtic amb Caracas. El govern de Pedro Sánchez ha intentat una difícil tercera via entre Washington i Caracas, moderant la posició crítica de la UE tot exigint a Maduro que obri el joc polític i que s'acordi una sortida a la crisi amb la convocatòria de noves eleccions. El ministre d'Exteriors, Josep Borrell, ha considerat la possible divisió a l'exèrcit com "el pitjor escenari".
2. Les eleccions qüestionades de maig de 2018
Malgrat totes les crítiques a l'autoritarisme del règim chavista, el cert és que el moviment bolivarià ha gaudit des de l'inici i fins als darrers anys de legitimitat democràtica. Totes les eleccions en què Hugo Chávez va ser elegit van ser validades pels observadors internacionals, com també la primera elecció de Maduro després de la mort de Chávez el 2013. De fet, l'oposició va assolir democràticament la majoria de l'Assemblea Nacional el 2015.
Totes les eleccions en què Chávez va ser elegit van ser validades pels observadors internacionals, com també la primera tria de Maduro
El maig del 2018 va ser diferent. El règim estava ja greument erosionat i es va prohibir que participessin diversos partits del bloc antichavista. El resultat, amb una àmplia victòria per Maduro, no va ser reconegut per l'oposició i tant els EUA com la Unió Europea van desconèixer la reelecció del president. El 23 de gener passat, la crisi va donar un tomb greu quan Juan Guaidó, el màxim responsable de l'Assemblea, va proclamar-se president de la República.
3. Una situació econòmica dramàtica
Una de les claus de la crisi veneçolana es troba en l'estat econòmic del país. Un model de desenvolupament basat quasi exclusivament en el petroli com a gran pulmó de l'economia va deixar el país a la intempèrie quan el preu del cru va començar a baixar el 2014. Un 95% dels ingressos de les exportacions provenen de l'or negre. Allò va ser un senyal de desgràcies, amb una hiperinflació que ha arrasat la vida quotidiana. Els preus de productes bàsics s'han arribat a multiplicar perd os cada tres setmanes. Un reportage de la BBC explicava, de manera molt gràfica, que el preu d'un rotlle de paper higiènic era a mitjan del 2018 de 2.600 milions de bolívars.
4. El nou context continental, en contra
La crisi del règim bolivarià ha coincidit amb un canvi de cicle a Amèrica Llatina. Els principals aliats de Caracas, com el Brasil del Partit dels Treballadors o l'Argentina del peronisme d'esquerres, estan governades ara per enemics ideològics: la dreta neoliberal de Macri a Buenos Aire i l'extrema dreta de Bolsonaro a Brasília (amb amenaces d'envair Veneçuela incloses). Xile i Colòmbia tenen avui governs molt conservadors. Dins l'anomenat Grup de Lima, només Mèxic apareix com un interlocutor proper de Caracas.
L'administració Trump, per la seva banda, ha esdevingut un actor nou i agressiu contra el govern bolivarià, que no reconeix Maduro
L'administració Trump, per la seva banda, ha esdevingut un actor nou i agressiu contra el govern bolivarià. Washington no reconeix Maduro i ha impulsat sancions econòmiques contra Veneçuela, amb una actitud que recorda el Pla Còndor dels anys de la guerra freda, el projecte de coordinació del govern nord-americà amb les dictadures militars llatinoamericanes. Un documental de TV3 explicava el Pla Còndor. El podeu recuperar aquí.
A banda dels EUA, Canadà, Xile, Argentina, Perú, Colòmbia i el Brasil reconeixen Guaidó. Amb tot, Maduro no està sol. Té al seu costat la Rússia de Putin, tot i que potser està massa lluny en aquests moments. I Cuba, molt limitada. I Bolívia, massa feble enmig de tants enemics.
5. La incògnita de l'exèrcit
L'àrbitre? El darrer aliat del règim? El seu executor? El paper dels uniformats és decisiu i a hores d'ara encara es desconeix si sortirà del seu actual paper d'institució lleial a Maduro, preservant una posició pròpia. A diferència d'altres exèrcits llatinoamericans, les forces armades veneçolanes tenien un historial menys intervencionista que el de la majoria de veïns. Després, els anys vuitanta, va formar-se en el si de la milícia una generació d'oficials nacionalistes dels quals es va nodrir el règim.
A diferència d'altres exèrcits llatinoamericans, les forces armades veneçolanes tenien un historial menys intervencionista que el de la majoria de veïns
Maduro encara disposa de simpaties o, si més no, de neutralitats entre els uniformats. Però la situació general del país i l'aïllament del règim obren a cada dia que passa esquerdes més evidents.