Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

FILIPRIM

Nacho Duato derrota el cinisme i la mesquinesa

«Duato fa que et reconciliïs momentàniament amb el sentit comú, amb la intel·ligència, amb la paraula dita, amb la calma, amb l’empatia, amb el civisme. I, ja de pas, amb la televisió. No és poca cosa.»

per Toni Vall, 29 d'abril de 2019 a les 18:40 |
Nacho Duato, en una imatge d'arxiu | Europa Press
Aquesta informació es va publicar originalment el 29 d'abril de 2019 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
De tant en tant hi ha perles. Has de buscar-les. Moltes et passen per alt, subsumides per la grisor, la grolleria i la porqueria. Perles televisives, sí, instants que espurnegen en el buit, que et fan pensar que la intel·ligència, el respecte, la humanitat i l’enginy són possibles. Han fet a Televisió Espanyola un programa anomenat Prodigios, l’enèssim caçatalents fotocòpia destinat a l’entreteniment de buscar i rebuscar entre la canalla aptituds amb una mica de gràcia i poca cosa més. Fa pocs dies, un dels membres del jurat, el ballarí Nacho Duato, ens va proposar una d’aquestes perles.

Valorava l’actuació d’un dels nois concursants i va deixar anar un breu discurs de dos minuts i mig en què van transitar alguns records i frustracions íntimes. Va recordar com de difícil li va resultar complir el seu somni de ser ballarí, l’oposició frontal del seu pare, del seu entorn, dels nens de la seva escola. “Habla como un hombre” li deia el seu pare. “Esto es de maricas!”, a l’escola. Amagava les sabatilles i les malles, havia de ballar d’amagat. El nen participant té el suport incondicional del seu pare, en canvi ell... Ha ballat als millors teatres del món i el seu pare l’ha anat a veure quatre vegades al llarg d’unes quantes dècades. “Veig com el teu pare et dona suport incondicional i penso en tot el que m’he perdut”, va raonar amb la veu entretallada, emocionat.


Amb aquesta mena d’instants televisius és llaminera la temptació de caure en el papanatisme, en l’efecte Susan Boyle –ja sabeu, aquella cantant que va deixar bocabadat tothom quan va cantar Els miserables- en l’admiració bonista. M’és igual si hi caic. Em van emocionar les clares paraules de Duato, la seva manera de rememorar el passat, de sincerar-se, d’expressar els seus sentiments d’una manera que es percebia natural, genuïna, gens falsa ni impostada. Es notava que li brotava del cor allò que deia. No feia cap pinta d’estar actuant, d’estar interpretant un paper sobreactuat o prefabricat.

Els tals Casado, Arrimadas, Maroto, Cayetana... han sembrat odi i n’han recollit els fruits. És tan senzill com això.

I al final, una coda rellevant: “Celebro que vivas en una España democràtica y libre, y no en la que me tocó vivir a mí”. Clara al·lusió a la imminència de les eleccions i al perill de la banda de tarats que han tret vint-i-quatre diputats. I és rellevant també que aquest moment s’hagi viscut a Televisió Espanyola, fins fa uns mesos un cau controlat per rates sectàries i ara clarament desratitzat, li pesi a qui li pesi. Vaig descobrir el vídeo de Duato –que s’ha fet molt popular- ahir al matí, poca estona abans d’anar a votar. Em va semblar un bon al·licient afegit per a arribar-se al col·legi electoral, agafar la papereta i posar-la dins l’urna. Explicat d’aquesta manera, pot semblar, en efecte, una mica papanates tot plegat. Pot ser, no ho nego. Esclar que en temps de cinisme, de mesquinesa, de mentida, de males persones que són votades i escollides democràticament, no crec que estigui de més emocionar-se amb les paraules de Nacho Duato. Més ben dit, és necessari que així sigui.

Els tals Casado, Arrimadas, Maroto, Cayetana... han sembrat odi i n’han recollit els fruits. És tan senzill com això. Dels tarats dels vint-i-quatres escons millor no dir-ne gran cosa més. Val molt la pena escoltar Nacho Duato recordant la seva vida, el seu pare, les seves absències, desitjant-li sort al jove ballarí. Fa que et reconciliïs momentàniament amb el sentit comú, amb la intel·ligència, amb la paraula dita, amb la calma, amb l’empatia, amb el civisme. I, ja de pas, amb la televisió. No és poca cosa.

 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació