28
d'abril
del
2019
Actualitzat
el
29
d'abril
a les
14:00h
L'arribada de Cayetana Álvarez de Toledo a la campanya catalana va aconseguir l'efecte que buscava Pablo Casado. Va sorprendre, va agafar amb el pas canviat la candidata Inés Arrimadas i va donar moral a les bases i els quadres dels populars catalans, que venien d'una derrota forta el 21-D, quan van quedar reduïts a 4 diputats al Parlament. Però la mediàtica periodista i tertuliana, brillant, altiva i sardònica, no ha salvat el PP català ni ha pogut oferir a Casado un grup d'escons que haurien estat preciosos. El PP ha passat de 6 escons a només 1, el de la mateixa Álvarez de Toledo.
L'agressivitat del discurs de Casado, que la candidata reforçava i feia més recargolat i incisiu, no ha trobat ressò. L'esforç del PP per recuperar el votant que l'havia abandonat cap a la dreta ha resultat infructuós. Segurament, pel votant més ultra, Álvarez de Toledo era vista com una figura distant. I, en conjunt, amb només 1 diputat per Vox, la radicalització dels populars era errònia. Ciutadans no ha crescut en escons, mantenint-se en els seus 5 diputats. Però a l'obrir-se les urnes, la derrota mediàtica d'Arrimadas davant de la candidata popular no s'ha traduït en vots per a Cayetana.
Álvarez de Toledo va plantejar, sense sortir-se del canon establert a Génova, una campanya pròpia, amb la presència d'intel·lectuals, sindicalistes i exdirigents vinculats en el passat a l'esquerra (Félix Ovejero, Rosa Díez, Fernando Savater, José María Fidalgo...), que han reforçat el missatge furibundament antinacionalista català, titllant de "xenòfob" el sobiranisme en conjunt. Probablement, cap candidat podia salvar el PP català. Però al final de la campanya, la figura arrogant de la marquesa de Casa Fuerte ha acabat sent vista com a aliena a la realitat catalana i moltes de les seves declaracions, com els seus elogis desmesurats a la figura de Felip VI o la insistència en equiparar Pedro Sánchez a filoterroristes i qualificar-lo d'"anticatalà" han acabat sent pintoresques.
L'agressivitat del discurs de Casado, que la candidata reforçava i feia més recargolat i incisiu, no ha trobat ressò. L'esforç del PP per recuperar el votant que l'havia abandonat cap a la dreta ha resultat infructuós. Segurament, pel votant més ultra, Álvarez de Toledo era vista com una figura distant. I, en conjunt, amb només 1 diputat per Vox, la radicalització dels populars era errònia. Ciutadans no ha crescut en escons, mantenint-se en els seus 5 diputats. Però a l'obrir-se les urnes, la derrota mediàtica d'Arrimadas davant de la candidata popular no s'ha traduït en vots per a Cayetana.
Álvarez de Toledo va plantejar, sense sortir-se del canon establert a Génova, una campanya pròpia, amb la presència d'intel·lectuals, sindicalistes i exdirigents vinculats en el passat a l'esquerra (Félix Ovejero, Rosa Díez, Fernando Savater, José María Fidalgo...), que han reforçat el missatge furibundament antinacionalista català, titllant de "xenòfob" el sobiranisme en conjunt. Probablement, cap candidat podia salvar el PP català. Però al final de la campanya, la figura arrogant de la marquesa de Casa Fuerte ha acabat sent vista com a aliena a la realitat catalana i moltes de les seves declaracions, com els seus elogis desmesurats a la figura de Felip VI o la insistència en equiparar Pedro Sánchez a filoterroristes i qualificar-lo d'"anticatalà" han acabat sent pintoresques.