LA POCMODERNA SURT DE MARE

Música al cotxe, la batalla perduda

«El primer símptoma que la cosa no seria com l'havíem planejat va arribar el primer dia que em va etzibar un 'mama, no cantis'»

per Elisenda Soriguera, 28 d'abril de 2019 a les 09:38 |
Els nens demanen la seva música al cotxe | EP
Avui tocaria parlar d'eleccions, però no ho faré. Prefereixo que no m'agafi ardor d'estómac. I em passa només de recordar com Albert Rivera, fent-se el graciós, va fer aquelles declaracions tan desafortunades, dient que a vegades es feia l'adormit per no canviar els bolquers a la seva criatura. Un gran exemple, oi? Doncs això, que canviem de tema, i parlem de música.
 

Un dia vaig sentir a la guionista Oye Sherman reivindicant que el “Baby Shark” és un hitàs. I errada no anava. Ho certifiquen els 2,1 bilions de reproduccions que suma el vídeo a Youtube. Ja us podeu imaginar que amb aquesta xifra s'ha fet un lloc entre els més vistos del canal. Si els dividissim per usuari la xifra baixaria exponencialment: és el típic vídeo que les criatures poden veure en bucle infinit. Aquesta capacitat de repetició és tan bèstia i tan única, que crec que mai em deixarà de sorprendre.
 
 
El petit tauró es un fenòmen de masses, internacional. En una escala i alçada diferent, els nostres tauronets serien propostes com la de la Dàmaris Gelabert o El Pot Petit. Són fenòmens musicals que s'han escampat entre la nostra quitxalla, han ocupat les nostres cases i també han invait el anal de vídeos, que ara no deixa de fer-nos recomanacions del mateix caire. Res a veure amb les descobertes i escoltes que feiem en aquella vida anterior, la d'abans de parir.

 
També passa en l'escolta en streaming. Al cap de l'any, Spotify et diu les cançons més escoltades i d'altres estadístiques. Jo enguany no ho vaig voler veure, per vergonya d'unes reproduccions que en dos anys i mig han virat 180 graus. Però ara fa uns dies vam descobrir una web anomenada Festify que et genera el cartell del teu festival preferit, partint de les escoltes que has fet a la plataforma. El drama es va confirmar amb uns caps de cartells llunyans als meus gustos: i això només té una explicació, que les reproduccions de la petita superen amb escreix les meves. La batalla a Spotify ja està perduda.
 
A casa som molt de la música, i ens havíem fet il·lusions. Donàvem per fet que la petita puça escoltaria el que nosaltres escoltem. Que li agradaria la nostra música, i seria molt fàcil aquesta convivència. Doncs no ha estat així. El primer símptoma que la cosa no seria com l'havíem planejat va arribar el primer dia que em va etzibar un “mama, no cantis”. Ho deia convençuda, i sense excessiva mala fe: era un nap buf i li molestava que cantés, i me la va clavar com qui demana una barra de pa amb cara de bona persona i te la clava per l'esquena. A partir d'aquí, la cosa només va empitjorar. Una de les frases que més repeteix, quan nosaltres posem música és “ara toca una cançó meva”. Ella ja ha creat la separació; la seva música i la nostra. Mal senyal.
 
Al cotxe és on tenim la batalla perduda del tot;  s'ha convertit en el públic exigent, que reclama constantment al punxadiscos una cançó que encara no ha posat, o la repetició d'un hit que ja has escoltat 15 vegades. I associa pujar al cotxe amb posar música (culpa nostra), així que el silenci tampoc és una opció. I si no poses cançons “de les seves” el somiqueig és tal, que prefereixes escoltar repetitivament la cançó de les vocals que no a la criatura remugant.
 
Per sort hi ha moments oasis, com quan de sobte et demana que li posis "la del clavell morenet", i serveix per fer una pausa amb La Troba Kung-Fú. Però en general, la nostra vida ha patit un greu canvi de repertori. Ella ens fa de dj, i ens indica quina cançó vol escoltar. I la seva llista no té aturador. Ni marge de respiració.
 
Per sort, amb la música en directe, hi ha esperança. La cosa és una mica diferent. Podem dur-la a veure música en directe de (gairebé) qualsevol estil. Li agrada veure els instruments, la força dels directes, i s'hipnotitza amb certa facilitat. Entra poc convençuda als saraus, i surt que passa setmanes explicant l'aventura. Els concerts pensats per a públic familiar ben fets, són excel·lents, però hi ha més marge de maniobra.
 
En aquesta mateixa línia, des de fa uns anys han proliferat els festivals de música pensats per xics. Així els hi diuen, però en realitat, no tots ho són. Hi ha dos formats molt diferenciats: l'un són els festivals realment pensats pels nens, amb un gruix fort dels grups del cartell protagonitzats per les bandes que els agraden, amb espectacles pensats al 100% per aquest tipus de públic. El segon tipus de festivals són aquells que estan fets en horari infantil i conciliador i simulen ser per nens, però en realitat, porten grups que els agraden als pares. El que busquen és que, sota l'excusa infantil, els grans puguem fer un vermut mentre escoltem la música que ens els agrada, en un ambient que té prou entretinguts als més petits. I que voleu que us digui: s'agraeix.
 
Així que tot i que semblava fàcil convèncer-la per escoltar la nostra música, hem perdut la batalla. Perquè si escoltar la seva banda sonora t'assegura un trajecte amb cotxe tranquil i sense plors, us asseguro que estem tots disposats a fer el pirata amb El Pot Petit. I qui ens ho hagués dit...

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació