27
d'abril
del
2019
Actualitzat
a les
18:01h
Gardenia Pulido, Irene Polo, Marie Laurencin, Margarita Xirgu, Raquel Meller, Ana María Martínez Sagi, Elisabeth Mulder, Maria Mercè Marçal, Federica Montseny, Ana María Moix i Ana Maria Moritz són les protagonistes de la ruta que ha preparat la periodista Thais Morales amb motiu del 26 d'abril, Dia de la Visibilitat Lèsbica. De mica en mica van arribant dones al Centre LGTBI de Barcelona, centre organitzador de la iniciativa i el punt d'inici d'aquesta caminada. El sol, radiant, convida a sortir al carrer aquest dissabte, jornada de reflexió, i durant un matí totes les assistents faran un exercici de recuperació de memòria històrica, concretament, de referents lèsbiques.
"No és feina fàcil recuperar i accedir a tota la informació de les protagonistes", explica Morales. "Jo ho anomeno arqueologia lèsbica" i riu amb algunes de les assistents. Morales ja ha fet diverses rutes similars a la d'aquest dissabte, les fa amb la periodista Carme Pollina -que no ha pogut venir- "però aquesta està adaptada, perquè ens hem centrat només en referents lèsbiques". Una ruta que comença amb l'explicació de l'assaig de Max Bembo La mala vida a Barcelona (1912) i acabarà a la dècada de 1980, passant per la primera manifestació de l'Orgull a 1977, la Segona República (1931-1939) la promulgació de la Llei de Perillositat Social (1954) i les batudes a la Rambla durant el franquisme.
La primera parada té lloc al Molino de Barcelona, antigament anomenat La Pajarera. La història es remunta a l'any 1898, quan el propietari del modest barracó situat al carrer Vilà i Vilà amb cantonada a Rosal decideix vendre el local per 100 pessetes. El compra un andalús, qui el bateja amb el nom de La Pajarera i hi munta un petit tablao. Tres anys després, La Pajarera ja es convertia en un referent en el món de l'espectacle al Paral·lel de Barcelona, i després del franquisme, en un espai de trobada de lesbianes.
Morales recorda la història de Gardenia Pulido, una dona culta, interessant, una vedette que no necessitava un home al seu costat per mantenir-se i que acostumava a "vestir-se d'home". Vivia al carrer Muntaner, on diuen que celebrava festes a casa seva només per a dones. Pulido havia freqüentat molt el Molino, on de fet es va enamorar de la seva parella, amb qui tindria un fill i l'acompanyaria a donar a llum a l'hospital.
Posteriorment, l'any 1936, Xirgu oferiria a Polo ser la seva representant durant la gira que faria per Llatinoamèrica, oferta que la periodista acceptaria ràpidament. Però tres anys després la companyia de Xirgu es dissoldria i aquesta decidiria traslladar-se a Xile, mentre que Polo es quedaria a l'Argentina. Sobre la mort de la periodista existeixen diverses teories: algunes fan referència a una possible depressió provocada per l'auge del feixisme a Europa, però una altra teoria creu que va ser l'amor no correspost el que duria a la periodista a suïcidar-se als 33 anys, a Buenos Aires.
D'aquesta tràgica història la ruta continua fins al carrer del Cid. Antigament hi havia hagut el cabaret La Criolla i Cal Sacristà, el primer bar d'ambient que hi va haver a Barcelona. El carrer del Cid era "un carrer on hi havia de tot, des de tràfic de drogues a prostitució que va atraure bohemis, fins i tot turistes". Hi ha qui diu que entre ambdós locals hi havia certa rivalitat, però sigui com sigui, entre tota la gent que s'hi acostava també hi venien lesbianes, gais i transexuals. Morales recorda aleshores Marie Laurencin, una artista francesa lesbiana que va casar-se amb un home i que van arribar a Barcelona durant la lluna de mel. Laurencin es va acabar quedant a la capital catalana un temps més i, com no podia ser d'una altra manera, l'artista que va aportar una visió feminista al cubisme també va moure's per La Criolla i Cal Sacristà.
La ruta continua avançant pel que havia estat el barri xino de Barcelona fins arribar al Teatre Principal, que entre els anys 40 i 60 va ser també un altre punt de trobada de moltes lesbianes. De fet, explica Morales, tota la Rambla ho era: el Cosmos (un bar just al davant del teatre), el Jazz Colom (que actualment és un gimnàs)... L'any 1977 la Rambla de Barcelona va acollir la primera manifestació de l'orgull, i càntics com "Detrás de las ventanas hay lesbianas" van ressonar per l'artèria principal de la ciutat. Un lema que encara avui perdura, en honor a aquelles dones que van sortir al carrer contra un règim que les volia condemnar al silenci o les enviava a l'exili.
Més amunt del Principal, just davant de la font de Canaletes, hi havia hagut la redacció del diari La Rambla. Als anys 30, el periòdic publicava els resultats dels partits de futbol a la façana, "d'aquí ve que les celebracions del Barça es facin a la font", explica la periodista. Qui també va ser periodista de La Rambla va ser Ana María Martínez Sagi, feminista, republicana, esportista i primera directiva del club de futbol en qüestió.
Sagi va viure una història d'amor impossible amb Elisabeth Mulder, també periodista. Ambdues van treballar, escriure i viatjar juntes. L'última escapada la van fer a Mallorca, i va ser la darrera vegada perquè la mare de Sagi, en assabentar-se d'aquesta relació, amenaçaria a Mulder amb explicar-ho tot "i destrossar-li la vida". Aquest xantatge va tenir el seu èxit, perquè les dues periodistes no van tornar-se a veure mai més.
La ruta continua fins arribar al bar La Sal, avui dia el Restaurant Guixot, al carrer de la Riereta. Aquell bar havia estat també editorial, llibreria i biblioteca i un espai que va acollir conferències de tota mena, des de persones exiliades que havien tornat a autors i autores. La Sal va ser un punt de trobada de lesbianes de la ciutat que, amb l'editorial, van fer possible la Colecció Clàssiques Catalanes, que s'encarregaria de difondre obres de dones en un exercici de memòria històrica. La primera ministra durant la II República, Federica Montseny, i Maria Mercè Marçal van ser algunes de les dones implicades amb La Sal.
La penúltima parada és a la casa dels germans Terenci i Ana María Moix, al carrer Joaquim Costa número 37. Ana María va ser sempre una dona discreta, intel·ligent i humil; de fet, Terenci Moix havia dit en alguna entrevista "qui escriu bé és ella". I així era. Ana María va escriure diverses obres sobre lesbianes, com Julia (la primera novel·la d'aquesta temàtica) o Les virtuts perilloses.
Ana Maria Moritz és l'última dona que Morales recull a la ruta i, de fet, és una incorporació recent en aquesta recuperació de memòria històrica lèsbica. Segons la informació que ha pogut recopilar, Moritz va ser una dona, lesbiana, apoderada i propietària de la cerveseria que porta el seu cognom abans que aquesta es traslladés a la Ronda de Sant Antoni. Amb ella, Morales acomiada les assistents que aquest dissabte han pogut conèixer algunes de les moltes referents lesbianes que van viure a Barcelona. Dones que el sistema les havia perseguit, silenciat, represaliat, però que gràcies a la feina de recuperació de la memòria històrica com la de Morales i tantes altres "arqueòlogues" avui encara estan vives.
"No és feina fàcil recuperar i accedir a tota la informació de les protagonistes", explica Morales. "Jo ho anomeno arqueologia lèsbica" i riu amb algunes de les assistents. Morales ja ha fet diverses rutes similars a la d'aquest dissabte, les fa amb la periodista Carme Pollina -que no ha pogut venir- "però aquesta està adaptada, perquè ens hem centrat només en referents lèsbiques". Una ruta que comença amb l'explicació de l'assaig de Max Bembo La mala vida a Barcelona (1912) i acabarà a la dècada de 1980, passant per la primera manifestació de l'Orgull a 1977, la Segona República (1931-1939) la promulgació de la Llei de Perillositat Social (1954) i les batudes a la Rambla durant el franquisme.
La primera parada té lloc al Molino de Barcelona, antigament anomenat La Pajarera. La història es remunta a l'any 1898, quan el propietari del modest barracó situat al carrer Vilà i Vilà amb cantonada a Rosal decideix vendre el local per 100 pessetes. El compra un andalús, qui el bateja amb el nom de La Pajarera i hi munta un petit tablao. Tres anys després, La Pajarera ja es convertia en un referent en el món de l'espectacle al Paral·lel de Barcelona, i després del franquisme, en un espai de trobada de lesbianes.
Morales recorda la història de Gardenia Pulido, una dona culta, interessant, una vedette que no necessitava un home al seu costat per mantenir-se i que acostumava a "vestir-se d'home". Vivia al carrer Muntaner, on diuen que celebrava festes a casa seva només per a dones. Pulido havia freqüentat molt el Molino, on de fet es va enamorar de la seva parella, amb qui tindria un fill i l'acompanyaria a donar a llum a l'hospital.
Un espectacle al Molino de fa anys Foto: Arxiu El Molino
La segona parada és al Teatre Arnau, actualment en obres. Va ser l'últim teatre de tipus barraca de Barcelona, és a dir, sense edificis adossats ni damunt. Durant els anys 50 va ser un altre punt de trobada de lesbianes de la ciutat. Morales explica que en aquella època, les dones que freqüentaven aquells teatres se les coneixia com a dones del asunto. I relacionat amb el Molino, Morales explica la història d'amor no correspost entre la periodista Irene Polo i l'actriu Margarita Xirgu. La primera va entrevistar l'artista amb motiu de la mort de Ramón María del Valle-Inclán i se n'enamoraria a primera vista.
Posteriorment, l'any 1936, Xirgu oferiria a Polo ser la seva representant durant la gira que faria per Llatinoamèrica, oferta que la periodista acceptaria ràpidament. Però tres anys després la companyia de Xirgu es dissoldria i aquesta decidiria traslladar-se a Xile, mentre que Polo es quedaria a l'Argentina. Sobre la mort de la periodista existeixen diverses teories: algunes fan referència a una possible depressió provocada per l'auge del feixisme a Europa, però una altra teoria creu que va ser l'amor no correspost el que duria a la periodista a suïcidar-se als 33 anys, a Buenos Aires.
Càntics com "Detrás de las ventanas hay lesbianas" van ressonar per l'artèria principal de la ciutat, la Rambla, l'any 1977
D'aquesta tràgica història la ruta continua fins al carrer del Cid. Antigament hi havia hagut el cabaret La Criolla i Cal Sacristà, el primer bar d'ambient que hi va haver a Barcelona. El carrer del Cid era "un carrer on hi havia de tot, des de tràfic de drogues a prostitució que va atraure bohemis, fins i tot turistes". Hi ha qui diu que entre ambdós locals hi havia certa rivalitat, però sigui com sigui, entre tota la gent que s'hi acostava també hi venien lesbianes, gais i transexuals. Morales recorda aleshores Marie Laurencin, una artista francesa lesbiana que va casar-se amb un home i que van arribar a Barcelona durant la lluna de mel. Laurencin es va acabar quedant a la capital catalana un temps més i, com no podia ser d'una altra manera, l'artista que va aportar una visió feminista al cubisme també va moure's per La Criolla i Cal Sacristà.
La ruta continua avançant pel que havia estat el barri xino de Barcelona fins arribar al Teatre Principal, que entre els anys 40 i 60 va ser també un altre punt de trobada de moltes lesbianes. De fet, explica Morales, tota la Rambla ho era: el Cosmos (un bar just al davant del teatre), el Jazz Colom (que actualment és un gimnàs)... L'any 1977 la Rambla de Barcelona va acollir la primera manifestació de l'orgull, i càntics com "Detrás de las ventanas hay lesbianas" van ressonar per l'artèria principal de la ciutat. Un lema que encara avui perdura, en honor a aquelles dones que van sortir al carrer contra un règim que les volia condemnar al silenci o les enviava a l'exili.
L'any 1977 la Rambla de Barcelona va acollir la primera manifestació de l'orgull Foto: Laura Estrada
Més amunt del Principal, just davant de la font de Canaletes, hi havia hagut la redacció del diari La Rambla. Als anys 30, el periòdic publicava els resultats dels partits de futbol a la façana, "d'aquí ve que les celebracions del Barça es facin a la font", explica la periodista. Qui també va ser periodista de La Rambla va ser Ana María Martínez Sagi, feminista, republicana, esportista i primera directiva del club de futbol en qüestió.
Sagi va viure una història d'amor impossible amb Elisabeth Mulder, també periodista. Ambdues van treballar, escriure i viatjar juntes. L'última escapada la van fer a Mallorca, i va ser la darrera vegada perquè la mare de Sagi, en assabentar-se d'aquesta relació, amenaçaria a Mulder amb explicar-ho tot "i destrossar-li la vida". Aquest xantatge va tenir el seu èxit, perquè les dues periodistes no van tornar-se a veure mai més.
La ruta continua fins arribar al bar La Sal, avui dia el Restaurant Guixot, al carrer de la Riereta. Aquell bar havia estat també editorial, llibreria i biblioteca i un espai que va acollir conferències de tota mena, des de persones exiliades que havien tornat a autors i autores. La Sal va ser un punt de trobada de lesbianes de la ciutat que, amb l'editorial, van fer possible la Colecció Clàssiques Catalanes, que s'encarregaria de difondre obres de dones en un exercici de memòria històrica. La primera ministra durant la II República, Federica Montseny, i Maria Mercè Marçal van ser algunes de les dones implicades amb La Sal.
Terenci Moix havia dit en alguna entrevista "qui escriu bé és ella", referint-se a la seva germana, Ana María
La penúltima parada és a la casa dels germans Terenci i Ana María Moix, al carrer Joaquim Costa número 37. Ana María va ser sempre una dona discreta, intel·ligent i humil; de fet, Terenci Moix havia dit en alguna entrevista "qui escriu bé és ella". I així era. Ana María va escriure diverses obres sobre lesbianes, com Julia (la primera novel·la d'aquesta temàtica) o Les virtuts perilloses.
Ana Maria Moritz és l'última dona que Morales recull a la ruta i, de fet, és una incorporació recent en aquesta recuperació de memòria històrica lèsbica. Segons la informació que ha pogut recopilar, Moritz va ser una dona, lesbiana, apoderada i propietària de la cerveseria que porta el seu cognom abans que aquesta es traslladés a la Ronda de Sant Antoni. Amb ella, Morales acomiada les assistents que aquest dissabte han pogut conèixer algunes de les moltes referents lesbianes que van viure a Barcelona. Dones que el sistema les havia perseguit, silenciat, represaliat, però que gràcies a la feina de recuperació de la memòria històrica com la de Morales i tantes altres "arqueòlogues" avui encara estan vives.
Ana Maria Moritz va ser propietària de la famosa cerveseria Foto: Laura Estrada