Campanades a morts fan un crit per la guerra dels tres fills que han perdut, les tres campanes negres. Aquesta cançó de Lluis Llach homenatja els obrers assassinats per les bales, les porres i els cops de l'Estat repressor que va cometre una massacre l'any 1976 a Vitòria. En una Espanya on les galtes dels franquistes encara estaven plenes de llàgrimes per la mort del dictador, el País Basc bullia per a preparar una vaga general obrera. Sota aquestes premisses arrenca Vitoria, 3 de marzo, la primera pel·lícula de Victor Cabaco i co-protagonitzada per Amaia Aberasturi i Mikel Iglesias, l'únic actor català.
La pel·lícula es presenta com un thriller i no pas com un documental. Tot i això, la cinta ens regala una diversitat d'imatges reals de l'època i un dels punts clau que vesteixen la trama: les gravacions policials de les càrregues a Vitòria aquell 3 de març. Cabaco presenta un conjunt de personatges corals que vesteixen una ficció que va agafant un ritme vertiginós fins a emular el fet més real i verídic: 4.000 treballadors celebren una assemblea a l'església de San Francesc d'Asís a la capital basca i són assaltats per la policia espanyola.
El missatge és dual i molt clar: consciència política i recuperació de la memòria històrica. La càmera baixa fins als ulls dels dos joves coprotagonistes per donar una nova i fresca visió a les pel·lícules de la Transició. Ja no és un relat fet per i per als vells senyors d'ulleres de pasta i cigarro enganxat als dits. Cabaco i els seus actors busquen vertebrar un relat a partir de tots els personatges i no només amb els dos joves. Aquesta coralitat enriqueix la història, que en presentar una ficció i no pas un documental, la dramatització és molt més necessària. Tot i això, al principi manca un ritme una mica més elevat. Com una pedra baixant per un pendent, la trama rodola fins a agafar un ritme vertiginós. I desemboca en un final sensacional.
El clímax de Vitoria, 3 de marzo està tan ben assolit que l'espectador romandrà amb un mal cos durant una bona estona. La pel·lícula és un crit de denúncia i un cop de puny sobre la taula. Es reclama que es torni a posar la massacre de Vitòria sobre aquesta taula, exigint un perdó que mai va demanar ningú per les cinc morts i més de 150 ferits. Aquest esperit traspassa per tots els racons de la pel·lícula, que té una clara intenció de respectar els fets i no dramatitzar en excés les escenes de les càrregues.
Un dels moments on els obrers es reuneixen en assemblea Foto: Filmax
Els joves que vegin la pel·lícula podran empatitzar amb els papers d'Aberasturi i Iglesias, els dos pols oposats d'una consciència política. Ella, jove, políticament verge, va adquirint una consciència obrera, social i política a través del metratge. Ell, desenvolupat en mil batalles socials i polítiques tot i la seva joventut, veurà com arribar fins al final pot tenir conseqüències. Els dos actors firmen una interpretació sòlida i molt creïble, tot i que en certs moments la joventut es fa palesa en certes escenes que no acaben de convèncer.
Vitoria, 3 de marzo és necessària. És obligada. És frustrant perquè han calgut 43 anys per fer una pel·lícula com aquesta. La sang que va esquitxar els carrers de la capital basca no la va netejar ningú. Els cops de porra, la violència policial i una repressió aberrant no en va demanar perdó ningú. La justícia argentina fa anys que demana l'extradició dels ministres franquistes Martín Villa i Osorio per retre comptes. La ciutat exigeix, demana responsabilitats. I aquesta pel·lícula, per fi, podrà dur a tot l'Estat i a diverses parts del món, la història d'un històric 3 de març.
