27
d'abril
del
2019
Actualitzat
el
01
de maig
a les
14:56h
Adquirir consciència política i reforçar-se com a actor en un gran paper és un procés extraordinari per a qualsevol intèrpret de cinema. Encara més si només es té 22 anys. Aquest és el cas de Mikel Iglesias (Rubí, 1996), un dels integrants de la nova generació d'avantguarda d'actors catalans que despunta arreu de l'Estat i a l'estranger. El pròxim 1 de maig estrena Vitoria, 3 de marzo, una producció basca sobre els successos sanguinaris i injustament impunes que van impactar la capital del País Basc: cinc obrers assassinats a mans de la policia espanyola, més de 150 ferits i tota una ciutat commocionada. Ara, però, aquests fets de 1976 són de més actualitat que mai.
Amb Iglesias abordem la importància de la recuperació de la memòria històrica, el paper d'aquesta pel·lícula, la necessitat d'una aposta per les produccions cinematogràfiques catalanes i els paral·lelismes entre el 76 i la situació actual. Entre un parell de tallats en una taula del Passeig de la Bonanova, l'actor evidencia una maduresa artística als 22 anys i resa per un futur "cap a millor" pel cinema català.
- La pel·lícula se centra en una de les massacres i impunes de la Transició. Quina importància tenen els fets que transmeteu en el film en el context actual?
- És un moment perfecte per treure aquesta pel·lícula per tot el que està passant a Europa i sobretot aquí. Crec que és molt important per seguir defensant la llibertat d'expressió, ja que estem en un moment més o menys igual. Sí que és veritat que abans era per diferents motius, com per demanar un sou digne i millor, hi ha hagut un canvi. Tot el que hem acabat aconseguint ara es veu que ve d'enrere i que hi havia una lluita. Seguim demanant coses en l'actualitat perquè en certes coses no hem evolucionat gairebé res, però ara no hi ha tanta gent jove com abans amb uns ideals. Un jove com el meu personatge, el Mikel, amb vint anys ja podia tenir fills, portar una empresa... Veig important d'aquesta pel·lícula que s'han de defensar coses que no es poden oblidar, que no es poden passar per alt. Van decidir que s'oblidés, com altres coses, però s'han de recuperar. Perquè ningú ha pagat per això, ningú ha demanat perdó.
- A Argentina han demanat l'extradició de Martín Villa i Alfonso Osorio.
- Són passos. L'objectiu principal d'aquesta pel·lícula era donar-li una memòria a la gent de Vitòria, la importància que necessita: que no s'oblidi, perquè ells no s'han oblidat mai. Que la gent se n'adoni que va passar i que existeix. L'altre és que ajudarà a persones amb una gent que no defensa uns ideals com jo. Encara que ho identifiquem molt amb el moment actual, el fet important és que no s'oblidi el que va passar. Que demostrem que no s'ha d'oblidar, ja que hi ha gent que no ho respecta.
- Té una càrrega política molt forta. Una de les frases finals de la pel·lícula resa: "moltes de les reivindicacions de 1976 encara són vigents en l'actualitat". Lliga amb això?
- Gairebé tot és vigent del que va passar. Recordo que hi havia una roda de premsa sobre els fets de Vitòria i seguien dient que els culpables que la policia els hagués matat eren les mateixes víctimes. Una mica com el que estem parlant i vivint ara. Paguin o no paguin, s'ha de demanar perdó. Al Barcelona Film Fest va ser molt interessant perquè un periodista va preguntar "si hem hagut d'esperar 43 anys en fer una pel·lícula sobre això, haurem d'esperar 40 anys en fer una del procés?". Pot ser, no?
- Les mesures en aquest país van de 40 en 40.
- Aquí estem. Hi ha una cosa molt clara: la llibertat d'expressió. Han canviat les coses però hi ha un mateix rollo. Sigui on sigui, aquesta pel·lícula ha d'ajudar a pensar que no s'ha d'esperar tant de temps a donar x reconeixement a la gent que va patir x.
- Interpel·lant el teu personatge, que es diu Mikel com tu i té més o menys la teva edat, en que et vas basar per construir el personatge?
- Era molt interessant perquè tenia moltes ganes de fer un paper d'època i ser un protagonista, tot i que la pel·lícula és molt coral. A part de la documentació, el més maco va ser que en el moment que jo tenia clar l'època històrica, com seria el meu personatge, que defensava tota aquella gent... vam crear un personatge amb el Victor on tenia molts conflictes però que jo tenia molt clars els meus. La gent de la ciutat et donava les gràcies només per formar part d'aquell projecte. No t'imagines la carta de llibertat que era. L'"ens escoltaran, això anirà a Madrid, a Barcelona, a tot l'Estat...". Van venir voluntaris que portaven la roba dels anys 70, amb la samarreta que duien el mateix 3 de març. Ens explicaven coses: "una cosina meva va estar a urgències cinc dies perquè va patir el gas... i en aquest carrer fèiem això..." Jo m'anava omplint de tot allò i va acabar sent un doble Mikel. Allò va ser increïble: molt pur, molt sa, gràcies a la gent del poble. L'emoció es disparava, se'm posaven els pèls de punta. Va ser la millor manera d'aconseguir el personatge.
- En altres entrevistes el Victor, el director, ho deia. Aquesta coralitat amb la gent.. El missatge és bèstia, no?
Clar. Hem fet una pel·lícula, és una ficció sí, però a part que està basada en fets reals, ells mateixos ens corregien: "no no, aquí no va passar això". Era dels pocs carres que podies gravar dels anys 70 perquè altres no podies gravar pels senyals de trànsit i tal, però ells: "no no, que no això no va ser aquí". Formaven part de la producció sense ser-hi realment. Però estaven, perquè són ells. És una pel·lícula per ells, sobretot per respecte. A partir d'aquí a veure com es rep, però estem molt contents del que hem aconseguit. També des de l'associació de víctimes i des de la ciutat.
- És més important fer una ficció, amb llicències, que no pas un documental?
- Sí. Hi ha un documental dels fets, que està molt bé però jo crec que per arribar al públic jove i al màxim possible, les ficcions funcionen molt bé. Crees una història, es busca emocionar a la gent encara que estiguem parlant d'uns fets dramàtics, que al final acaba sent el que és. Tu ja saps el que passarà quan vas a veure la pel·lícula, però trobar aquests personatges i crear uns interrogants està molt bé. Teníem la ficció, teníem imatges reals de documentals i superbuits, i vam crear el nostre superbuit. No volíem crear una pel·lícula documental però si que és veritat que és un drama històric on podem trobar imatges que ajuden. Sobretot les veus finals, les d'arxiu, són increïbles. L'he vist quatre cops i cada vegada m'emociona més. Com van ser capaços de fer això i que estigui impune encara.
- Hi ha un punt molt interessant de transportar aquests fets a dos joves, com són la Begoña i el teu personatge. Creus que aquesta pel·lícula també és un missatge pels joves i busca una consciència política?
- És perfecte. A part de fer una ficció, a sobre ho poses en un cos de jove. Ja no només pots arribar a més gent sinó sobretot al jove per dir "mireu com estàvem fa quaranta anys". Ara està tot molt bé, perquè tenim sanitat, perquè podem estudiar... però la consciència política que tenien fa quaranta anys la podríem seguir tenint ara perquè no estem tan bé però mirem abans. Molts amics meus l'han vist, sense tenir aquesta consciència, i han acabat dient-me: "és una peli necessària de veure!". Entendre els conflictes, entendre els personatges... Hi ha molta gent que es podria sentir identificada i que encara, avui dia, podria passar. És un punt clau perquè tothom hi entri, no se li faci pesada però també pateixi, en emocionar. És una ajuda.
- Aconseguir això de no passar-te de consciència política ni del drama en un tema tan delicat com el País Basc, com a Catalunya, on et poden picar el crostó... Va ser difícil aconseguir això?
- Ho va dir el Victor i ho tenim clar. Sempre hi ha de tot quan fas una pel·lícula... T'has d'arriscar. També t'he de dir que si RTVE, eitb hi estan al darrere, no crec que ho hem fet tan malament. Sempre hi haurà algú que vulgui picar però crec que és una pel·lícula que es respectarà bastant, que no ens hem passat en res, que s'explica tal com és. Des de Vitòria ho diuen: ni més ni menys. Al principi segur que hi va haver problemes, és un projecte de fa més de vuit anys, però al final ningú fa res malament. Les gravacions estan a Internet, és una cosa que ha passat, ells sols es van retratar. No hem fet res més que fer una ficció bastant apropiada pel que era i acabant amb una cosa que va ser així. Qui no vulgui compartir-ho no passa res però és una cosa que s'ha de saber. Jo no ho sabia abans de fer la pel·lícula. Fa pena. Gent amb 50 anys que no ho sabia. Hem d'arribar a aquest punt d'ensenyar-ho amb el cinema? Doncs fem-ho.
- Té un paper de recuperació de la memòria històrica, doncs?
- Sí. Com diuen les gravacions, és la mayor paliza de la historia. Buen servicio, no? Hòstia tio, és un punt molt important perquè si rememores això, si arriba... hi ha un munt de coses petites que sortiran segur només pel fet que ens escoltin una mica. Ja no per nosaltres, que també, sinó per Vitòria. Hi ha gent culpable que ja ha mort. Que demani perdó qui toqui i que el poble de Vitòria pugui dormir tranquil. Que no estem tan lluny, que fa 40 anys. Que no passi amb el què està passant aquí, que no s'expliqui d'aquí quaranta anys. Hi ha d'haver llibertat d'expressió, pensis el que pensis. Una mica de respecte.
- El teu personatge és un dels que pateix més repressió al film, quan et claven una pallissa només per anar a cert lloc. La pel·lícula és un missatge contra la repressió, sigui de la forma que sigui?
- Clar. En el moment que acaba la dictadura i estem en la Transició, s'adonen que Vitòria és el punt d'explosió. Hi ha una frase dels guàrdies que és clau perquè Vitòria obre una cascada a Espanya que seria imparable. Com diu Fraga en un moment de la peli: "hay que cortar por lo sano". No es pot repetir això. Si no estem en una dictadura ni en la Transició, no podem tornar enrere.
- El missatge important és contra la impunitat.
- Correcte. Ningú ha pagat, ningú ha demanat perdó. Que jutgin a qui hagin de jutjar, com el que està passant ara a Argentina. Aquesta pel·lícula és una ajuda perquè ens escoltin encara més. Si no és a través de documentals o xerrades, que sigui a través d'una pel·lícula, que pots tocar més la fibra i arribes a més gent. Que s'entengui d'una vegada perquè s'ha fet això, què va passar, i que hem de fer perquè no torni a passar.
- Diferents detinguts durant les batusses a Vitòria els acusen de sediciosos. Durant la pel·lícula veu trobar paral·lelismes de llavors amb el que està passant ara, com per exemple a Catalunya?
- La setmana de l'1 d'octubre estàvem rodant això. Jo era l'únic català, em preguntaven "com estàs? Com esteu?", era el tema obert en aquell moment. Jo estava rodant una ficció on també m'estaven donant pals i aquí estava passant de veritat.
- Més interpel·lat no podies estar.
- Era una sensació... No estic allà, però igualment estic aquí, em sento igual... T'haig de dir que ho tenia present però també estava treballant en una cosa molt important per a mi. Intentava que m'ajudés però centrant-me en què realment estava patint aquest dolor, m'estaven fent això. Vaig rodar quinze dies seguits i em vaig convertir en el Mikel de la pel·lícula en dedicar-m'hi i centrar-me tant.
- Es nota un punt de maduresa en el teu paper i en la teva persona.
- Ho necessitava. He fet sis o set pel·lícules en cinema en papers petits, en època actual. Tenia ganes de madurar un personatge, de fer-lo meu. A sobre si és d'època i més protagonista. La responsabilitat motiva, que més vol un actor que tenir un regal així. M'ha conscienciat molt més a nivell històric, a nivell polític, a nivell personal i com a actor.
- Formes part d'una generació d'actors i actrius catalans d'avantguarda que sorgiu de produccions d'aquí. Ara mateix, com veus el cinema català?
- El veig fotut però aquest any estem veient una mica la llum, gràcies òbviament a Netflix, Movistar... Com no es podia abans, fa anys que el cinema anava cap avall, però crec que s'està començant a respectar molt el que es fa a Catalunya. Moltes sèries que s'estan veient fora. Polseres no va tenir la sort de tenir un suport com Netflix però se segueix emetent a molts països. Se'ns ha d'escoltar una mica més. Aquest any s'estan rodant moltes coses que encara no han sortit, però gràcies a plataformes com Netflix. Hi ha moltes produccions que s'estan fent aquí i ja tocava, es fan moltes coses de qualitat i no ens escolten gaire. És injust el poc temps i els pocs diners invertits aquí amb el que generem nosaltres a Catalunya. Com molta gent bona que va començar aquí i ara està fora. S'ha de potenciar això.
- És greu haver d'anar a fora quan tens una indústria cinematogràfica potent a Espanya com per no reconèixer les produccions fetes aquí.
Totalment. Està clar. Com per exemple La propera pell, una producció que no ens escoltava molta gent, vam fer-la entre França, Catalunya, on estava Sergi López, Alex Monner, Emma Suárez... En el moment que es reconeix la pel·lícula fora, guanyem premis... Ara si, ara t'escolta tothom. S'ha de trobar això, si estem coses bones, que ens escoltin abans. Com aquesta de Vitòria, que gràcies a la gent que va col·laborar, s'ha de potenciar. Sembla que només hi ha diners amb el millor cartell de l'any, o pel·lícules espanyoles de comèdia. Diners de càsting que només van pel protagonista perquè és el cap de cartell i els altres cobren una merda...
- Hi ha una estigmatització?
- Sí. Aquest any però estem començant a veure una mica de canvi. Vaig tenir un paper petit a Snatch, amb la Mireia Vilapuig, el Pau Poch també va tenir un paper important... Mola perquè anem a rodar a Màlaga, sí, però estàs agafant actors de Barcelona.
- Falten apostes per a la vostra generació, trencadora i multiplataforma.
- Exacte. Estic content per haver fet Vitòria i tinc diversos projectes que sortiran ara. L'Ignasi de Polseres pot fer molts papers i puc demostrar que puc fer època i altres registres. Apostar per nosaltres, per mi, per poder fer coses diferents de les que ja saben que podem és com, joder, gràcies. És el que et fa millorar com a actor.
- La teva generació està una mica cansada de què us encasellin en els mateixos personatges, no? L'Ignasi de Polseres.
- Clar, fa vuit anys i segueixen però és normal. Està molt bé, sé que la gent ens reconeix per això, Polseres ens ha ajudat moltíssim, també a nivell internacional, ho seguiré agraint, ens segueixen parant pel carrer. Està bé però quan anem a fer entrevistes, com ara amb tu, anem a parlar del que fem ara. Vols treure Polseres? Vale, treu-lo, però seguim endavant. El meu paper a Vitòria ajuda molt.
- Abans parlàvem del cinema català, lligant amb les reivindicacions d'Isona Passola als Gaudí d'aquest any. Com valores la situació actual de la indústria catalana?
- Seguirem anant a fora per impulsar pel·lícules i a nosaltres, això és inevitable. Però s'ha de trobar un punt mitjà. Si una producció catalana des d'aquí no té una força suficient, sigui amb pressupostos o rodar aquí, pot venir des de fora però que es faci aquí. Tot això anirà canviant perquè s'adonen que fem coses de qualitat i que les compren fora i que les volen, com Merlí. Aquestes són les coses importants. Que ens quedem fent coses nostres, que puguem fer-ne fora, però que ens respectin les que fem aquí. Sóc molt positiu, anirà cap a millor.
Amb Iglesias abordem la importància de la recuperació de la memòria històrica, el paper d'aquesta pel·lícula, la necessitat d'una aposta per les produccions cinematogràfiques catalanes i els paral·lelismes entre el 76 i la situació actual. Entre un parell de tallats en una taula del Passeig de la Bonanova, l'actor evidencia una maduresa artística als 22 anys i resa per un futur "cap a millor" pel cinema català.
- La pel·lícula se centra en una de les massacres i impunes de la Transició. Quina importància tenen els fets que transmeteu en el film en el context actual?
- És un moment perfecte per treure aquesta pel·lícula per tot el que està passant a Europa i sobretot aquí. Crec que és molt important per seguir defensant la llibertat d'expressió, ja que estem en un moment més o menys igual. Sí que és veritat que abans era per diferents motius, com per demanar un sou digne i millor, hi ha hagut un canvi. Tot el que hem acabat aconseguint ara es veu que ve d'enrere i que hi havia una lluita. Seguim demanant coses en l'actualitat perquè en certes coses no hem evolucionat gairebé res, però ara no hi ha tanta gent jove com abans amb uns ideals. Un jove com el meu personatge, el Mikel, amb vint anys ja podia tenir fills, portar una empresa... Veig important d'aquesta pel·lícula que s'han de defensar coses que no es poden oblidar, que no es poden passar per alt. Van decidir que s'oblidés, com altres coses, però s'han de recuperar. Perquè ningú ha pagat per això, ningú ha demanat perdó.
- A Argentina han demanat l'extradició de Martín Villa i Alfonso Osorio.
- Són passos. L'objectiu principal d'aquesta pel·lícula era donar-li una memòria a la gent de Vitòria, la importància que necessita: que no s'oblidi, perquè ells no s'han oblidat mai. Que la gent se n'adoni que va passar i que existeix. L'altre és que ajudarà a persones amb una gent que no defensa uns ideals com jo. Encara que ho identifiquem molt amb el moment actual, el fet important és que no s'oblidi el que va passar. Que demostrem que no s'ha d'oblidar, ja que hi ha gent que no ho respecta.
- Té una càrrega política molt forta. Una de les frases finals de la pel·lícula resa: "moltes de les reivindicacions de 1976 encara són vigents en l'actualitat". Lliga amb això?
- Gairebé tot és vigent del que va passar. Recordo que hi havia una roda de premsa sobre els fets de Vitòria i seguien dient que els culpables que la policia els hagués matat eren les mateixes víctimes. Una mica com el que estem parlant i vivint ara. Paguin o no paguin, s'ha de demanar perdó. Al Barcelona Film Fest va ser molt interessant perquè un periodista va preguntar "si hem hagut d'esperar 43 anys en fer una pel·lícula sobre això, haurem d'esperar 40 anys en fer una del procés?". Pot ser, no?
L'actor català destaca el paper de memòria històrica que té la pel·lícula. Foto: Bernat Cedó
- Les mesures en aquest país van de 40 en 40.
- Aquí estem. Hi ha una cosa molt clara: la llibertat d'expressió. Han canviat les coses però hi ha un mateix rollo. Sigui on sigui, aquesta pel·lícula ha d'ajudar a pensar que no s'ha d'esperar tant de temps a donar x reconeixement a la gent que va patir x.
- Interpel·lant el teu personatge, que es diu Mikel com tu i té més o menys la teva edat, en que et vas basar per construir el personatge?
- Era molt interessant perquè tenia moltes ganes de fer un paper d'època i ser un protagonista, tot i que la pel·lícula és molt coral. A part de la documentació, el més maco va ser que en el moment que jo tenia clar l'època històrica, com seria el meu personatge, que defensava tota aquella gent... vam crear un personatge amb el Victor on tenia molts conflictes però que jo tenia molt clars els meus. La gent de la ciutat et donava les gràcies només per formar part d'aquell projecte. No t'imagines la carta de llibertat que era. L'"ens escoltaran, això anirà a Madrid, a Barcelona, a tot l'Estat...". Van venir voluntaris que portaven la roba dels anys 70, amb la samarreta que duien el mateix 3 de març. Ens explicaven coses: "una cosina meva va estar a urgències cinc dies perquè va patir el gas... i en aquest carrer fèiem això..." Jo m'anava omplint de tot allò i va acabar sent un doble Mikel. Allò va ser increïble: molt pur, molt sa, gràcies a la gent del poble. L'emoció es disparava, se'm posaven els pèls de punta. Va ser la millor manera d'aconseguir el personatge.
- En altres entrevistes el Victor, el director, ho deia. Aquesta coralitat amb la gent.. El missatge és bèstia, no?
Clar. Hem fet una pel·lícula, és una ficció sí, però a part que està basada en fets reals, ells mateixos ens corregien: "no no, aquí no va passar això". Era dels pocs carres que podies gravar dels anys 70 perquè altres no podies gravar pels senyals de trànsit i tal, però ells: "no no, que no això no va ser aquí". Formaven part de la producció sense ser-hi realment. Però estaven, perquè són ells. És una pel·lícula per ells, sobretot per respecte. A partir d'aquí a veure com es rep, però estem molt contents del que hem aconseguit. També des de l'associació de víctimes i des de la ciutat.
- És més important fer una ficció, amb llicències, que no pas un documental?
- Sí. Hi ha un documental dels fets, que està molt bé però jo crec que per arribar al públic jove i al màxim possible, les ficcions funcionen molt bé. Crees una història, es busca emocionar a la gent encara que estiguem parlant d'uns fets dramàtics, que al final acaba sent el que és. Tu ja saps el que passarà quan vas a veure la pel·lícula, però trobar aquests personatges i crear uns interrogants està molt bé. Teníem la ficció, teníem imatges reals de documentals i superbuits, i vam crear el nostre superbuit. No volíem crear una pel·lícula documental però si que és veritat que és un drama històric on podem trobar imatges que ajuden. Sobretot les veus finals, les d'arxiu, són increïbles. L'he vist quatre cops i cada vegada m'emociona més. Com van ser capaços de fer això i que estigui impune encara.
Iglesias defensa la llibertat d'expressió i la necessitat de no oblidar els fets de Vitòria. Foto: Bernat Cedó
- Hi ha un punt molt interessant de transportar aquests fets a dos joves, com són la Begoña i el teu personatge. Creus que aquesta pel·lícula també és un missatge pels joves i busca una consciència política?
- És perfecte. A part de fer una ficció, a sobre ho poses en un cos de jove. Ja no només pots arribar a més gent sinó sobretot al jove per dir "mireu com estàvem fa quaranta anys". Ara està tot molt bé, perquè tenim sanitat, perquè podem estudiar... però la consciència política que tenien fa quaranta anys la podríem seguir tenint ara perquè no estem tan bé però mirem abans. Molts amics meus l'han vist, sense tenir aquesta consciència, i han acabat dient-me: "és una peli necessària de veure!". Entendre els conflictes, entendre els personatges... Hi ha molta gent que es podria sentir identificada i que encara, avui dia, podria passar. És un punt clau perquè tothom hi entri, no se li faci pesada però també pateixi, en emocionar. És una ajuda.
- Aconseguir això de no passar-te de consciència política ni del drama en un tema tan delicat com el País Basc, com a Catalunya, on et poden picar el crostó... Va ser difícil aconseguir això?
- Ho va dir el Victor i ho tenim clar. Sempre hi ha de tot quan fas una pel·lícula... T'has d'arriscar. També t'he de dir que si RTVE, eitb hi estan al darrere, no crec que ho hem fet tan malament. Sempre hi haurà algú que vulgui picar però crec que és una pel·lícula que es respectarà bastant, que no ens hem passat en res, que s'explica tal com és. Des de Vitòria ho diuen: ni més ni menys. Al principi segur que hi va haver problemes, és un projecte de fa més de vuit anys, però al final ningú fa res malament. Les gravacions estan a Internet, és una cosa que ha passat, ells sols es van retratar. No hem fet res més que fer una ficció bastant apropiada pel que era i acabant amb una cosa que va ser així. Qui no vulgui compartir-ho no passa res però és una cosa que s'ha de saber. Jo no ho sabia abans de fer la pel·lícula. Fa pena. Gent amb 50 anys que no ho sabia. Hem d'arribar a aquest punt d'ensenyar-ho amb el cinema? Doncs fem-ho.
- Té un paper de recuperació de la memòria històrica, doncs?
- Sí. Com diuen les gravacions, és la mayor paliza de la historia. Buen servicio, no? Hòstia tio, és un punt molt important perquè si rememores això, si arriba... hi ha un munt de coses petites que sortiran segur només pel fet que ens escoltin una mica. Ja no per nosaltres, que també, sinó per Vitòria. Hi ha gent culpable que ja ha mort. Que demani perdó qui toqui i que el poble de Vitòria pugui dormir tranquil. Que no estem tan lluny, que fa 40 anys. Que no passi amb el què està passant aquí, que no s'expliqui d'aquí quaranta anys. Hi ha d'haver llibertat d'expressió, pensis el que pensis. Una mica de respecte.
- El teu personatge és un dels que pateix més repressió al film, quan et claven una pallissa només per anar a cert lloc. La pel·lícula és un missatge contra la repressió, sigui de la forma que sigui?
- Clar. En el moment que acaba la dictadura i estem en la Transició, s'adonen que Vitòria és el punt d'explosió. Hi ha una frase dels guàrdies que és clau perquè Vitòria obre una cascada a Espanya que seria imparable. Com diu Fraga en un moment de la peli: "hay que cortar por lo sano". No es pot repetir això. Si no estem en una dictadura ni en la Transició, no podem tornar enrere.
- El missatge important és contra la impunitat.
- Correcte. Ningú ha pagat, ningú ha demanat perdó. Que jutgin a qui hagin de jutjar, com el que està passant ara a Argentina. Aquesta pel·lícula és una ajuda perquè ens escoltin encara més. Si no és a través de documentals o xerrades, que sigui a través d'una pel·lícula, que pots tocar més la fibra i arribes a més gent. Que s'entengui d'una vegada perquè s'ha fet això, què va passar, i que hem de fer perquè no torni a passar.
Mikel Iglesias destaca el futur pròxim del cinema català i de les produccions fetes aquí. Foto: Bernat Cedó
- Diferents detinguts durant les batusses a Vitòria els acusen de sediciosos. Durant la pel·lícula veu trobar paral·lelismes de llavors amb el que està passant ara, com per exemple a Catalunya?
- La setmana de l'1 d'octubre estàvem rodant això. Jo era l'únic català, em preguntaven "com estàs? Com esteu?", era el tema obert en aquell moment. Jo estava rodant una ficció on també m'estaven donant pals i aquí estava passant de veritat.
- Més interpel·lat no podies estar.
- Era una sensació... No estic allà, però igualment estic aquí, em sento igual... T'haig de dir que ho tenia present però també estava treballant en una cosa molt important per a mi. Intentava que m'ajudés però centrant-me en què realment estava patint aquest dolor, m'estaven fent això. Vaig rodar quinze dies seguits i em vaig convertir en el Mikel de la pel·lícula en dedicar-m'hi i centrar-me tant.
- Es nota un punt de maduresa en el teu paper i en la teva persona.
- Ho necessitava. He fet sis o set pel·lícules en cinema en papers petits, en època actual. Tenia ganes de madurar un personatge, de fer-lo meu. A sobre si és d'època i més protagonista. La responsabilitat motiva, que més vol un actor que tenir un regal així. M'ha conscienciat molt més a nivell històric, a nivell polític, a nivell personal i com a actor.
- Formes part d'una generació d'actors i actrius catalans d'avantguarda que sorgiu de produccions d'aquí. Ara mateix, com veus el cinema català?
- El veig fotut però aquest any estem veient una mica la llum, gràcies òbviament a Netflix, Movistar... Com no es podia abans, fa anys que el cinema anava cap avall, però crec que s'està començant a respectar molt el que es fa a Catalunya. Moltes sèries que s'estan veient fora. Polseres no va tenir la sort de tenir un suport com Netflix però se segueix emetent a molts països. Se'ns ha d'escoltar una mica més. Aquest any s'estan rodant moltes coses que encara no han sortit, però gràcies a plataformes com Netflix. Hi ha moltes produccions que s'estan fent aquí i ja tocava, es fan moltes coses de qualitat i no ens escolten gaire. És injust el poc temps i els pocs diners invertits aquí amb el que generem nosaltres a Catalunya. Com molta gent bona que va començar aquí i ara està fora. S'ha de potenciar això.
- És greu haver d'anar a fora quan tens una indústria cinematogràfica potent a Espanya com per no reconèixer les produccions fetes aquí.
Totalment. Està clar. Com per exemple La propera pell, una producció que no ens escoltava molta gent, vam fer-la entre França, Catalunya, on estava Sergi López, Alex Monner, Emma Suárez... En el moment que es reconeix la pel·lícula fora, guanyem premis... Ara si, ara t'escolta tothom. S'ha de trobar això, si estem coses bones, que ens escoltin abans. Com aquesta de Vitòria, que gràcies a la gent que va col·laborar, s'ha de potenciar. Sembla que només hi ha diners amb el millor cartell de l'any, o pel·lícules espanyoles de comèdia. Diners de càsting que només van pel protagonista perquè és el cap de cartell i els altres cobren una merda...
Mikel Iglesias, de 22 anys, reconeix que certs papers poden estigmatitzar però veu un canvi clar. Foto: Bernat Cedó
- Hi ha una estigmatització?
- Sí. Aquest any però estem començant a veure una mica de canvi. Vaig tenir un paper petit a Snatch, amb la Mireia Vilapuig, el Pau Poch també va tenir un paper important... Mola perquè anem a rodar a Màlaga, sí, però estàs agafant actors de Barcelona.
- Falten apostes per a la vostra generació, trencadora i multiplataforma.
- Exacte. Estic content per haver fet Vitòria i tinc diversos projectes que sortiran ara. L'Ignasi de Polseres pot fer molts papers i puc demostrar que puc fer època i altres registres. Apostar per nosaltres, per mi, per poder fer coses diferents de les que ja saben que podem és com, joder, gràcies. És el que et fa millorar com a actor.
- La teva generació està una mica cansada de què us encasellin en els mateixos personatges, no? L'Ignasi de Polseres.
- Clar, fa vuit anys i segueixen però és normal. Està molt bé, sé que la gent ens reconeix per això, Polseres ens ha ajudat moltíssim, també a nivell internacional, ho seguiré agraint, ens segueixen parant pel carrer. Està bé però quan anem a fer entrevistes, com ara amb tu, anem a parlar del que fem ara. Vols treure Polseres? Vale, treu-lo, però seguim endavant. El meu paper a Vitòria ajuda molt.
- Abans parlàvem del cinema català, lligant amb les reivindicacions d'Isona Passola als Gaudí d'aquest any. Com valores la situació actual de la indústria catalana?
- Seguirem anant a fora per impulsar pel·lícules i a nosaltres, això és inevitable. Però s'ha de trobar un punt mitjà. Si una producció catalana des d'aquí no té una força suficient, sigui amb pressupostos o rodar aquí, pot venir des de fora però que es faci aquí. Tot això anirà canviant perquè s'adonen que fem coses de qualitat i que les compren fora i que les volen, com Merlí. Aquestes són les coses importants. Que ens quedem fent coses nostres, que puguem fer-ne fora, però que ens respectin les que fem aquí. Sóc molt positiu, anirà cap a millor.