20
d'abril
del
2019
Actualitzat
a les
9:59h
“Quin remei”. Així ha respost Pedro Sánchez en ser preguntat per la decisió final d'assistir tant al debat de Televisió Espanyola com al d'Atresmedia. Doncs no, no és un remei, hauria de ser una obligació per als dirigents polítics que són candidats assistir al debat de la televisió pública del seu país.
És aquest el pecat original del líder socialista per molt que l'intenti maquillar argumentant que es tracta d'una “anomalia” que es convoquin dos debats en dies consecutius. Resulta kafkià que el president no considerés “anòmal” acceptar Un debat a una televisió privada amb participació de l'extrema dreta de Vox, que no té representació al Congrés, i que, en canvi, rebutgés participar en el debat de la pública. El seu equip es fregava les mans per poder exhibir un Sánchez enfrontant-se al trident de dretes fins que la Junta Electoral ho va dinamitar per un recurs que, per cert, va ser presentat per Carles Puigdemont.
La gestió matussera que ha fet el PSOE d'aquest assumpte ha enterbolit de forma incomprensible una campanya que Sánchez preveia plàcida i esquiva amb la pedra a la sabata que suposa el conflicte amb Catalunya. Vet aquí, però, que ha estat un excés de vanitat i el menyspreu a un mitjà el que ha empantanegat la seva cursa electoral.
El 28 d'abril Sánchez el té guanyat, però deixant al descobert que no és aliè a un mal endèmic que pateix la classe política. Els mitjans no estan per complaure cap polític ni cap partit. No treballen per a ells ni per a la seva causa, es deuen als seus lectors, oients o telespectadors. Si tinguessin això clar, no dubtarien en deixar cap cadira buida.