Projecte del Camp d’Esports construït per Joventut Republicana de Lleida el 1919 Foto: Pagès Editors
L'1 de gener de 2019, el Camp d'Esports va esdevenir un estadi centenari. L'actual domicili del Lleida Esportiu, el jove club nascut de les cendres de la històrica Unió Esportiva Lleida, arribava així als cent anys de vida, una existència que el converteix en el recinte futbolístic més antic de Catalunya.
Aquest secular Camp d'Esports va néixer a iniciativa d'una de les entitats més importants de la capital de la Terra Ferma durant les primeres dècades del segle XX, la Joventut Republicana de Lleida. Aquesta societat política i cultural, creada el 1901, va convertir-se ben aviat en el referent del republicanisme catalanista i d'esquerres a la ciutat i va créixer fins al punt d'esdevenir el seu principal referent. No en debades, la Joventut Republicana va assolir l'alcaldia de Lleida el 1917 quan un dels seus principals dirigents, Humbert Torres (pare del poeta Màrius i de l'insigne polític republicà Víctor Torres), va convertir-se en paer en cap pel Partit Republicà Català, la formació catalanista i republicana impulsada per Francesc Layret i Lluís Companys, de la qual la Joventut Republicana havia esdevingut la secció local lleidatana.
En el seu afany de consolidar la seva hegemonia política i cultural, la Joventut Republicana, aquell mateix 1917 políticament triomfant, va definir els seus objectius en uns estatuts que defensaven "propagar els ideals republicans, nacionalistes i socialistes", "fomentar la cultura catalana", així com "crear institucions socials i amenitzar la vida de la societat amb actes d'esbarjo i esport".
L'esport, doncs, va esdevenir un element clau per difondre els valors republicans i nacionalistes que defensava l'entitat en un moment en el qual el futbol havia començat a introduir-se entre el jovent lleidatà. Durant la dècada dels 10 havien sorgit els primers clubs de la ciutat, que van popularitzar la pràctica d'aquest esport i que van cridar l'atenció d'alguns dels seus principals moviments polítics que volien tenir entitats esportives que els permetessin enquadrar a la seva joventut. Així, doncs, van néixer equips com el FC Leridano, a partir de l'Atlético Metalúrgico, amb vincles evidents amb el lerrouxista Partit Republicà Radical; el FC Lleida, que aplegava principalment treballadors de la banca i del comerç agrupats a la Penya Deportiva Salat, associada a la conservadora Lliga Regionalista, o el Joventut FC, el club de futbol de la Joventut Republicana, creat el 1918 gràcies a aquesta voluntat de l'entitat nacionalista de fomentar els valors republicans en l'àmbit de l'esport.
Cromo del Joventut FC editat per Xocolates Amatller el 1929. Foto: Viquipèdia / Xocolates Amatller
La creació del club de la Joventut Republicana va anar associat a un dels grans projectes de l'entitat lleidatana: la construcció d'un Camp d'Esports que acollís un estadi de futbol, un velòdrom, una piscina, un gimnàs, diverses pistes de tenis, i també una pista de patinatge, un frontó i un camp de tir. Aquesta iniciativa, que demostra la força social que tenia una entitat privada com la que agrupava al jovent republicà, va ser possible gràcies a l'emprèstit assumit pels seus associats i per un préstec hipotecari de 55.000 pessetes concedit pel Banco Hipotecario de España.
Després d'un 1918 de llargues obres, dirigides pel prestigiós arquitecte lleidatà Adolf Florensa, aleshores establert a Barcelona i a qui Joventut Republicana va anar a buscar per tal que dissenyés el projecte, el Camp d'Esports de Joventut Republicana va ser inaugurat formalment l'1 de gener de 1919, amb un partit que va enfrontar el Joventut FC amb el Cervera Club Sport i que va acabar amb triomf dels visitants per 1-3.
Aquella construcció, que tenia la singularitat d'haver estat impulsada per una entitat cívica de fermes conviccions republicanes, va suscitar un ampli interès més enllà de les comarques de Ponent. Sense anar més lluny, el dirigent republicà i socialista Julián Besteiro, que anys després succeiria a Pablo Iglesias al capdavant del PSOE, va assistir a l'acte inaugural d'unes instal·lacions que la revista esportiva barcelonina Atlética va lamentar que no fossin construïdes al Cap i Casal. De fet, diverses cròniques de l'època parlen del Camp d'Esports com un dels millors parcs esportius, no ja només de Catalunya, sinó del conjunt de l'estat.
Postal de l'època que recull una imatge de la popular piscina del recinte esportiu lleidatà. Foto: Cedida
El fet de comptar amb un estadi d'aquestes característiques va propiciar el desenvolupament del Joventut FC, que durant els primers anys de la dècada dels 20 va arribar a tenir fins a una vintena d'equips infantils i que va veure com per la gespa del seu estadi hi desfilaven prestigiosos equips internacionals, entre els quals la mateixa selecció uruguaiana, un dels millors combinats nacionals en aquell temps. Tot i això, el club va pair de forma molt negativa el pas al professionalisme fins al punt que, el 1927, va desaparèixer com a conseqüència dels problemes econòmics derivats de l'abandonament de la seva condició amateur. El que no va esvair-se van ser les instal·lacions que Joventut Republicana havia ideat per a la pràctica de l'esport, aquell magnífic Camp d'Esports que va continuar essent utilitzat per altres clubs de la ciutat i també per a la pràctica de diferents disciplines esportives.
Una història truncada per la guerra
La vida d'aquest recinte va patir, però, un tomb tràgic amb l'inici de la guerra contra el feixisme, el 1936. L'espai es va convertir en un cementiri de cotxes i de ferralla i, després de la caiguda de la ciutat de Lleida en mans de les tropes franquistes, l'abril de 1938, va ser segrestat per les autoritats feixistes gràcies a la llei de responsabilitats civils que va impulsar el règim i que li va permetre confiscar els béns de les entitats republicanes.
Així, doncs, el 24 de maig de 1939, el Camp d'Esports republicà va passar a titularitat municipal. La humiliació va accentuar-se quan l'ajuntament lleidatà va transferir-lo a la direcció provincial de la Falange provocant que aquell parc esportiu que havia estat construït amb la il·lusió dels lleidatans republicans, nacionalistes i d'esquerres passés a estar controlat pels militants falangistes locals.
Imatge històrica del Camp d'Esports lleidatà. Foto: Twitter @danicatradio
Acabada la guerra i un cop reobert l'estadi després d'unes pertinents i polèmiques reformes, el poder franquista va decidir que es convertís en la llar del nou CD Leridano, un equip creat el 1941 i integrat per militars i falangistes que gaudia dels favors del règim i que pretenia erigir-se en contrapès del popular Lérida Balompié, nascut el 1939 i format per joves sense afecció a la dictadura. Anys després, les autoritats van propiciar la fusió entre ambdues entitats provocant el naixement, el 1947, de la Unión Deportiva Lérida, la històrica UE Lleida que convertiria el Camp d'Esports en el seu domicili fins a la seva dissolució formal, el 2011, havent-lo fet en dues ocasions diferenciades un terreny de joc de primera divisió.
Un estadi que, cent anys després de la seva inauguració, continua acollint els principals esdeveniments futbolístics de la capital de la Terra Ferma i que, malgrat mantenir la titularitat municipal fruit de la confiscació franquista, ha esdevingut un dels principals referents de la memòria republicana de la ciutat.
Portada del llibre La tercera catedral, d'Òscar Sarramia. Foto: Pagès Editors
Per saber-ne més
Per commemorar el centenari d'aquest mític estadi acaba de publicar-se una petita joia, el llibre il·lustrat La tercera catedral, d'Òscar Sarramia. Una lectura que pot complementar-se amb la imprescindible Joventut Republicana. 80 anys al servei de Lleida, de Romà Sol i Carme Torres i que va ser editat un ja llunyà 1982.
I si us quedeu amb ganes de més sempre, podeu recuperar el reportatge radiofònic que va emetre el periodista lleidatà Dani Badia a Catalunya Ràdio coincidint amb l'efemèride.
El Camp d'Esports en una imatge recent Foto: Lleida Esportiu