UN SENYOR DE BARCELONA...A PARÍS

​Celebrem Notre-Dame, celebrem París, celebrem la intel·ligència

«Les imatges del foc devorant el sostre i l'agulla de la catedral han de ferir la sensibilitat de tothom amb un mínim de cultura»

per Toni Vall , 16 d'abril de 2019 a les 11:28 |
Notre-Dame, devastada | ACN
Aquesta informació es va publicar originalment el 16 d'abril de 2019 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
M’expliquen que ahir al vespre una presentadora del canal TV5 Monde va dir que les imatges de l’incendi de Notre-Dame li semblaven d’una bellesa colpidora, terribles i boniques alhora”. Quina manera tan precisa d’explicar-ho, tan paradoxal i dolorosa, tan certa.

Les imatges del foc devorant el sostre i l’agulla de la catedral han de ferir la sensibilitat de tothom amb un mínim de cultura, de coneixement de l’art, de la historia, de la civilització. També és cert que una imatge de destrucció, de les flames acarnissant-se amb un monument d’aquesta categoria és capaç de deixar-te captivat, commogut, immòbil, mig hipnotitzat. Està molt estudiat això, l’horror i la destrucció com a experiència estètica, vivència del sublim, capacitat de fascinació. Pura paradoxa.


Doncs sí, avui sabem que Nostra Senyora de París ha patit un incendi horripilant, que la seva agulla ha caigut i que el sostre també. Expliquen que l’estructura pot estar danyada i que unes quantes marques comercials han donat ja un grapat de milions d’euros per a la seva reconstrucció. Vull pensar que Notre-Dame ressorgirà de les cendres, que tornarà a lluir esplendorosa, que el seu Gòtic –ja retocat al llarg dels anys tal i com expliquen els historiadors de l’art entesos- encara que inevitablement tunejat esdevindrà de nou bell.
 

La catedral de Notre-Dame de París en flames, en una imatge de nit Foto: ACN


Voldria pensar també que la demagògia barata s’esvairà algun dia. La demagògia d’aquells que afirmen que Notre-Dame només és una catedral, un monument, un símbol religiós, que hi ha coses molt més importants al món, com ara la fam, els refugiats i el drama dels qui moren a alta mar. Assenyala els que estem preocupats com uns “culturetes” elitistes i pedants que es preocupen més per unes pedres que pels nens que moren de gana.

Són arguments que no cal rebatre perquè es rebaten sols. Qui relativitza la importància i el valor de l’art, qui qüestiona que l’incendi de Notre-Dame és una catàstrofe mundial –que podria haver estat pitjor, més destructiva i devastadora- demostra el mateix nivell d’ignorància i egoisme congènit que aquell que relativitza la importància dels mestres a l’escola i que confia cegament en el mercat com a veritat absoluta de totes les coses. Un és un ultraliberal i l’altre un representant de l’esquerra més caducada. Dues cares de la mateixa moneda.


Voldria pensar que la demagògia barata s’esvairà algun dia. La d’aquells que afirmen que Notre-Dame només és una catedral, un monument, un símbol religiós, que hi ha coses molt més importants al món, com ara la fam i els refugiats

És cert que la morterada que Luis Vuitton posarà sobre la taula per a reconstruït Notre-Dame estaria molt bé que també la posés sobre la taula per a contribuir a evitar que milers de persones creuin el mar amb pastera i per a incrementar la investigació per la cura definitiva de la Sida. La doble moral, la hipocresia i els valors interessats existeixen en aquest món podrit per tantes i tantes coses. De fet, no costa gens i ve a tomb atrevir-se a interpretar –també interessadament, s’ha de reconèixer- com a símbol de la profunda crisi humanística i humanitària que viu el món. Notre-Dame cremant-se és símbol del menyspreu pel passat, per la cultura, pel cultiu del criteri, el bagatge i el més elemental sentit comú, per l’enteniment entre les persones.

En un món en què es premia més que mai l’individualisme i l’egoisme, en què els rastres del passat són aniquilats de les nostres ciutats, en què tot es pot arreglar i explicar amb una simple transacció econòmica entre particulars, l’incendi d’ahir casa a la perfecció. Donald Trump fent un tuit en què reclama que els avions cisterna sobrevolin la catedral i llancin tones d’aigua per sobre. Tones d’aigua que esfondrarien la pedra anciana i la catàstrofe seria irreparable. Aquesta és la imatge del món d’avui.

Celebrem que la destrucció no ha sigut devastadora. Celebrem que es podrà reconstruir. Celebrem El geperut de Notre Dame i les pel·lícules que l’han portat a la pantalla i que fixen la personalitat i l’imaginari de la catedral, que la rescaten del pas del temps. Celebrem que Picasso deixés en la seva pintura tantes versions diferents de Notre-Dame. Celebrem que Chagall, Matisse, Utrillo, Dalí i Diego Rivera l’escollissin en algun moment de la seva vida com a motiu inspirador.

Celebrem Notre-Dame, celebrem París, celebrem la intel·ligència.
 

La pel·lícula "El geperut de Notre-Dame".  Foto: Disney

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació