El despertador: 16 d'abril

Neus Català i el país que volem

Les porugues polítiques de memòria i la perillosa revifada de les ideologies d'odi que va combatre fan actual la dona de 103 anys que acomiadem. També són notícia Conxita Grangé, Notre-Dame, les línies vermelles, els adeus a la llista de Colau, el míting de Vehí que no era de la CUP, el vot femení a Canet i Xavier Sardà

per Ferran Casas, 16 d'abril de 2019 a les 06:00 |
Si Catalunya fos un estat, avui, a Móra la Nova, la capital de la Ribera d'Ebre, s'hi hauria de fer un funeral d'estat per a Neus Català. A les dotze del migdia hi celebren, abans del comiat familiar, un acte de reconeixement al qual assistiran les principals autoritats del país. Algunes ja han passat pel tanatori en les darreres hores. És difícil d'entendre que hi hagi dirigents o partits polítics que prefereixin no participar-hi per seguir fent campanya o atendre assumptes quotidians que, ben segur, podrien esperar-se unes hores. Homenatjar la seva dignitat i la lluita per les llibertats, contra el feixisme i per la memòria no hauria de ser negociable. Català mereix un comiat amb tots els honors, perquè aquestes són les coses que expliquen quin país volem. 

L'adeu de Neus Català a 103 anys ha provocat efectes que són contradictoris. Molts mitjans de comunicació, amb la televisió pública al capdavant -per coses com aquesta no agrada gens a Cayetana Álvarez de Toledo-, li hem dedicat molta atenció aquests dies. Fa vint o trenta anys, quan la majoria vivia políticament acomodada en un sistema que semblava que funcionava i no tenia fissures, la seva mort hauria passat molt més desapercebuda.


La memòria històrica, i la injustícia que ha estat i és no reparar com tocava les víctimes del franquisme a casa nostra, ha fet que en parlem i que històries com la seva ens impactin, indignin i emocionin per igual. És bo parlar-ne. I és trist fer-ho perquè les polítiques de memòria a casa nostra encara creen controvèrsia i perquè les ideologies d'odi que Neus Català va combatre tornen a tenir vigència i, a Espanya, han aconseguit contaminar tota la dreta.

Per cert que la Neus Català no era, contràriament al que s'ha dit, l'última supervivent catalana de Ravensbrück. Al sud de França hi viu encara (i que duri) Conxita Grangé, de 93 anys i nascuda a Espui, al Pallars Jussà. De ben petita va marxar cap a França, d'on era el seu pare, i on va ser detinguda durant l'ocupació nazi i traslladada al camp de concentració. El seu pecat va ser ajudar els maquis republicans, que, per cert, encara esperen algun tipus de reconeixement de la democràcia espanyola. El llibre de Raimundo Castro Los imprescindibles (la Esfera) us ajudarà a no oblidar aquests guerrillers antifeixistes. A França, ahir consternada, com la resta d'Europa, per l'incendi que va devastar Notre-Dame de París, la pallaresa Grangé va rebre el grau oficial de la Legió d'Honor.

La campanya, però, segueix. Ahir Junts per Catalunya (ho explica Oriol March) apujava el to mentre ERC proposava sortides al procés català -llegiu la informació de Sara González- que, per ara, tenen molt poques possibilitats de prosperar atesa l'actitud del PSOE, que amenaça dia sí i dia també amb el 155.

No us perdeu tampoc "la Caravana" de Pep Martí amb un sindicalista i una marquesa. Us aconsello llegir el "Pòquer de campanya" d'Irene Ramentol i l'opinió de Jaume Barberà sobre les "línies vermelles".


Pin i Vidal tiren la tovallola. I per les municipals el més calent és a l'aigüera atesos els moviments de darrera hora. Gala Pin i Mercedes Vidal, dues regidores que no han tingut una gestió precisament fàcil a Ciutat Vella i al metro, havien de repetir a la llista d'Ada Colau. Ahir a la nit, però, la primera va declinar anar en un lloc de sortida i la segona cau de la llista per les qüestions internes. Poc en quedarà de la llista de 2015.

El projecte dels comuns, que fa quatre anys semblava que podia capgirar el mapa de l'esquerra, no aconsegueix la necessària serenor interna i en aquest temps hi ha hagut massa distància entre les expectatives que es van generar i els resultats obtinguts. Llegiu la precisa informació de Joan Serra Carné i Sara González sobre aquest assumpte.


Vist i llegit

Una economia que creix i uns treballadors que no ho noten en la millora de les seves condicions de vida. En el temps que ens ha tocat viure treballar vuit hores ja no és sinònim de poder-se emancipar. Fa temps que ho constaten i denuncien els sindicats i les formacions progressistes. I ara, de tan evident com és, fins i tot ho diu i ho lamenta la patronal. Si els treballadors no tenen diners, no poden gastar i això, és obvi, alenteix l'economia. Elisabet Escriche ho explica en aquesta informació a l'Ara. El gràfic que l'acompanya és demolidor: en vuit anys els salaris dels menors de 34 han baixat un 12%, de mitjana han augmentat un 3,24% i el cost de la vida (l'IPC) s'ha enfilat un 13%.


 El passadís

A la política local (sobretot quan el municipi és petit) les barreres ideològiques s'esborren. Més encara quan hi ha la família per mig. És el que ha passat a Vilafant, a l'Alt Empordà. L'alcaldessa és Consol Cantenys, del PSC, i aspira a seguir en el càrrec al maig. Cantenys és la mare de l'exdiputada de la CUP Mireia Vehí, una de les més "dures" de la formació anticapitalista i propera a Endavant. Dijous passat, Vehí va intervenir al míting del PSC al municipi per presentar i donar suport a la candidatura de Cantenys. A més de la candidata i d'ella ho va fer també l'exregidor socialista, traductor i estudiós de llatinistes Antoni Cobos.


 L'efemèride

Just hem commemorat el 14 d'abril, dia de 1931 en què es va instaurar la República a Espanya. Allò va dur importants avenços socials i polítics, entre ells el vot femení, que es va aprovar a finals d'aquell any després de dures discussions. El primer cop que les dones van votar amb la nova legislació va ser, però, tal dia com avui de l'any 1933, fa exactament 86 anys. Ho van fer a un municipi del Maresme, Canet de Mar, on els col·lectius de dones ja eren molt actius. L'Ajuntament va convocar una consulta local, amb participació dels dos sexes, sobre si calia o no invertir una important quantitat de diners en el nou mercat municipal. Va guanyar el "sí". Aquí es recorda l'efemèride.


 L'aniversari

El 16 d'abril de 1958, avui fa 61 anys, va nàixer a Barcelona el periodista Xavier Sardà, famós pels seus programes de ràdio i televisió i les seves participacions en espais d'opinió. És germà de l'actriu Rosa Maria Sardà i va començar com a la premsa escrita, d'on va passar a la ràdio aconseguint reconeixement a la Cadena Ser amb el magazín de tarda La Ventana. Allò li va permetre fer el salt a la televisió estatal (ja havia fet programes a TV3 com Betes i films o Tot per l'audiència) i més concretament a Telecinco amb el Crónicas Marcianas, un late show d'entreteniment sovint polèmic pels personatges als quals solia donar pantalla. Fa unes setmanes va morir Martí Galindo, que el copresentava amb ell. Sardà va guanyar diversos premis i ara és un col·laborador habitual de les tertúlies de la Sexta i escriu a El Periódico des de posicions molt crítiques amb el procés. Aquí el podeu veure al Betes i films de l'any 1992, un espai on el públic enviava vídeos domèstics curiosos.

Ferran Casas i Manresa
subdirector de NacióDigital

Vols rebre El Despertador de NacióDigital cada matí al teu correu electrònic? 

Fes clic aquí per subscriure-t'hi

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Arxivat a:
El despertador
Participació