El sindicalista i la marquesa

José María Fidalgo ha evolucionat des del lideratge del sindicat comunista fins a esdevenir un habitual de l'univers de la FAES

per Pep Martí, 15 d'abril de 2019 a les 21:15 |
Aquesta tarda, a la Tecla Sala de l'Hospitalet, un antic espai industrial reciclat en un gran centre cultural que du el nom d'una rellevant empresària del tèxtil -una dona que manava en temps d'hegemonia masculina-, s'ha escenificat una escena digna de figurar en algun capítol de la història sindical. Una candidata d'un partit conservador, Cayetana Álvarez de Toledo, marquesa de Casa Fuerte, ubicada en l'ala més dura del PP, ha interlocutat amb José María Fidalgo, un metge de CCOO que va liderar el sindicat fa més de quinze anys. 

No ha estat un debat, ni molt menys un pols dialèctic. Ha estat la retrobada de dos camarades units pel rebuig al "nacionalisme", aquest "reaccionari", com l'han definit tots dos. Un enemic a abatre que ha aconseguit dominar ideològicament una esquerra espanyola que, desnortada i sense idea de pàtria, sembla condemnada a pactar amb els independentistes, segons el seu relat. 


Fidalgo i Álvarez de Toledo han coincidit en tot: des dels atacs a un nacionalisme que només vol "crear més fronteres" als elogis al rei Felip VI, aquest "defensor dels valors republicans" de llibertat i igualtat que l'esquerra sembla haver traït, segons han ressaltat. Han coincidit també en el menyspreu al sobiranisme, "aquesta rebel·lió fiscal dels rics", en paraules de l'antic sindicalista. En la indignació davant els "atacs" patits per la candidata del PP. I en la necessitat de fer alguna cosa contra els rebels separatistes. Per què no una "rebel·lió"?, com ha demanat Fidalgo. Una rebel·lió" dels bons, és clar.   

El paper dels sindicats tradicionals en els anys de la Transició va ser molt destacat. Alguns dels seus dirigents van demostrar una gran capacitat de lideratge social i van contribuir a democratitzar la societat sorgida del franquisme. Va ser el cas d'una figura mítica com Marcelino Camacho, dirigent de CCOO. I també de Nicolás Redondo, cap d'UGT. Eren exponents del vell sindicalisme de classe bregat en la lluita antifranquista.

Contrafigura de Marcelino Camacho

Després d'ells, van aparèixer figures d'una tonalitat diferent, sense la seva èpica, més tecnòcrates. Potser el més característic va ser el successor de Camacho a CCOO, Antonio Gutiérrez, que després seria diputat del PSOE al Congrés, abans de passar a segon terme. José María Fidalgo representa una tipologia especial, la d'un dirigent sindical que s'enamora -i no gaire discretament- de la dreta.


Nascut a Lleó el 1948, metge especialitzat en cirurgia d'Ortopèdia i Traumatologia, va ser elegit secretari general de CCOO l'abril del 2000, l'any de la reelecció triomfal de José María Aznar en les eleccions espanyoles. El mandat de Fidalgo, reelegit el 2004, coincideix amb els anys més durs de l'aznarisme. Amb Fidalgo al capdavant del que havia estat "el" sindicat comunista, es va donar el fet que CCOO apareixia cada vegada més pactista amb el govern i la patronal en relació a UGT. 

Ministrable de Rajoy

El 2008, va perdre el congrés davant un dirigent més vinculat a la línia històrica, Fernández Toxo. A partir d'aquell moment, la seva inflexió cap a la dreta es faria més evident. La seva amistat amb Aznar esdevindria complicitat. Aviat vindria la seva participació en tertúlies de l'entorn mediàtic conservador, on d'heterodox dins de l'esquerra va passar a implicar-se en favor del PP. Després d'un breu moment en què va flirtejar amb la UPyD de Rosa Díez, per qui va demanar el vot per les eleccions autonòmiques madrilenyes del 2011.      

Quan Mariano Rajoy va guanyar finalment les eleccions, Fidalgo estava a la cambra d'espera. El seu nom va circular com a possible ministre de Treball. No va ser així, però Fidalgo va reforçar la seva proximitat amb els populars, fins al punt que el 2016 va arribar a demanar a Rajoy que tornés a ser candidat.   

Quan Álvarez de Toledo va impulsar, junt amb alguns intel·lectuals de la dreta espanyolista, la plataforma Libres e Iguales, Fidalgo va ser un dels que s'hi van adherir. El discurs per la "igualtat" és per a ell una coartada d'un esquerranisme que encara diu professar. És la igualtat de la uniformitat dins d'una Espanya unitària. Avui l'ha tornat a defensar.  

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació