ERC vs. PSC, lluita a camp obert

Els republicans intenten treure rèdit de la seva claredat per fer de barricada contra les tres dretes i els socialistes fan de vot refugi. Avui també són notícia el debat de TVE a Catalunya, l'adeu a Neus Català, la Maragall "Force One", el Moianès i l'abat Escarré

15 d'abril del 2019
Actualitzat a les 6:59h
Esquerra i el PSC van ser socis de govern durant set anys sota el lideratge de Pasqual Maragall primer i de José Montilla després. Els republicans també van ser-ho de José Luis Rodríguez Zapatero. El procés i el 155 ho han esberlat tot i només l'ànim de desallotjar Rajoy de la Moncloa va facilitar donar el seu sí i el del PDECat a Sánchez. ERC no vol compartir amb el PSC el govern de Barcelona ni el de la Generalitat, però sí que està disposada a permetre que governin a l'Estat per evitar que ho faci la dreta i el seu programa de repressió i supressió de l'autonomia. És allò del mal menor.

En l'entrevista que el seu cap de llista, Oriol Junqueras, respon a Sara González per NacióDigital des de Soto del Real afirma -a banda que vol agafar l'acta al Congrés- que no té sentit posar "línies vermelles" quan se sap que no es podran complir. Fer-ho, sosté, aboca al no acord, i d'entrada el referèndum no serà en cap cas acceptat pel PSOE.

És més o menys el mateix que defensa Junts per Catalunya. Després d'una certa confusió entre els seus presos, Laura Borràs i Carles Puigdemont aquests dies, han aclarit que la condició que posaran és "que no es negui" el dret a decidir. No negar-lo, però, no implica exercir-lo. L'independentisme ha de trobar una estratègia unitària i eficaç per forçar-ho. La primera premissa per pactar-ho és que a la Moncloa hi sigui Sánchez amb suport de Podem. No hi ha més alternativa. Oriol March explica els moviments a l'espai neoconvergent en aquesta entrega de "la Caravana" de JxCat, que és la forma que hem trobat d'explicar-vos la campanya del 28-A des de dins i d'una forma diferent.

Les enquestes diuen que, a Catalunya, el PSC pot guanyar de nou unes eleccions i que només ERC li pot disputar la primera posició. Uns i altres reben atacs de la resta i, lògicament, pugnen mirant de no cometre errors que poden revifar els seus adversaris. Ho veurem aquesta nit en el debat de candidats per Barcelona a TVE a Catalunya. Esquerra, que ahir va fer l'acte central a Barcelona, s'ofereix per integrar els tradicionals votants socialistes preocupats pel tarannà espanyolista que, puntualment, exhibeix Pedro Sánchez i que fa que no descarti pactes amb Cs. Rufián, com també Borràs i Jaume Asens, vol força per fer-lo inviable. A l’acte a la Pompeu Fabra, Junqueras va ser omnipresent i JxCat ni tan sols citada.

I Meritxell Batet, còmoda en el paper de candidata, afirma que ERC "no és de fiar". L'èxit de la ministra rau a presentar el PSC com a "valor refugi" pels que no volen sotracs. Ni els del procés ni els d'una dreta que no amaga la seva radicalitat i atia baixes passions, sigui a Errenteria o a costa de mentir amb les prestacions a qui més ho necessita. És el que fa Vox i us expliquem al "No ens la colen", el fact checking de campanya de Roger Tugas. Roger Pi de Cabanyes explica en poc més d'un minut, per escrit o amb podcast, al seu "Canal Madrid" com s'estan movent en l'arrencada de la campanya Casado i Rivera.

L'anàlisi del que ha donat de si el dia el podeu llegir al "Pòquer de campanya" de Joan Serra Carné. També us aconsello l'opinió d'Oriol de Balanzó sobre l'estat d'ànim independentista i les urnes i la de Germà Capdevila a la Veu de Nació. Capdevila escriu també sobre Neus Català, a qui acomiadarem demà a Móra la Nova després de tota una vida de dignitat i compromís que s'han mantingut fins al final, tal com explicava ahir la seva filla. Pep Martíla va recordar així i conversa sobre la seva figura en aquesta entrevista amb la cantant Marina Rossell, que hi ha tingut una relació estreta.



Vist i llegit

La detenció de Julian Assange a l'ambaixada de l'Equador a Londres ha estat un dels temes de la setmana. Feia set anys que vivia a la delegació diplomàtica i la seva relació amb el govern de l'Equador i el personal de l'ambaixada es va anar degradant. Una empresa de Cadis es va ocupar durant anys de la seguretat i les seves gravacions permeten veure com era la seva vida. José María Abadho explicava ahir a El País. 


 El passadís

Els candidats sempre volen oferir una imatge propera, ser planers i gent comuna. És una de les obsessions (lògiques) dels equips de campanya. En el cas d'Ernest Maragall és, a més, un candidat sènior. I això té coses bones, com ara l'experiència en la gestió i el to professoral que, segons les enquestes, agrada als votants, però també inconvenients i obliga a rejovenir-ne una mica la imatge. Per això l'interès en el tiquet electoral amb Elisenda Alamany i l'adquisició de la Maragall force one, una moto elèctrica tunejada amb la qual el cap de llista d'ERC "pentina" la ciutat per esdevenir alcalde. La moto transmet un doble missatge de dinamisme i aposta per les energies netes. L'altre dia, però, va ploure i Maragall va caure de la moto. Per sort pels seus companys, no va passar de l'anècdota i la Maragall force one segueix intacta per portar-lo arreu.  


 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 2015 el Parlament aprovava, amb els vots de tots els grups llevat de PP i Cs, la creació de la comarca del Moianès, que va quedar constituïda a tots els efectes i amb totes les estructures després de les eleccions municipals de maig d'aquell any. Amb capital a Moià la comarca la integren municipis que ho van aprovar en referèndum i que formaven part del Vallès Oriental, el Bages i Osona. La demanda d'una comarca pròpia ve dels anys 30 però no es va concretar fins aquesta dècada després de diverses temptatives. La comarca, rural, té uns 15.000 habitants. Així va explicar Els Matins de TV3 les darreres passes per convertir-se en comarca.


 L'aniversari

El 15 d'abril de 1908 va néixer a l'Arboç, al Baix Penedès, l'abad de Montserrat Aureli Maria Escarré, que va morir a Barcelona l'any 1968. Escarré va evolucionar del franquisme cap a posicions més catalanistes i favorables a la democràcia fins al punt que li va costar un enfrontament obert amb el règim. El 1963 va fer unes declaracions a Le Monde crítiques amb Franco en un moment en què l'oposició al règim encara es feia sentir poc, sobre tot dins l'Església, que n'havia beneït la "croada" contra la República el 1936. Escarré es va haver d'exiliar per les seves paraules. Aquest reportatge del Sense Ficció de TV3 ens apropa a la seva figura, que també té ombres tal com podeu llegir aquí.

Ferran Casas i Manresa
subdirector de NacióDigital

Vols rebre El Despertador de NacióDigital cada matí al teu correu electrònic? 

Fes clic aquí per subscriure-t'hi