Es veu que en català correcte no hem de parlar de rabietes, sinó de rabioles. Me n'informa en Miquel, que es dedica a la correcció i la traducció: diu que el diccionari normatiu no recull aquesta paraula tan utilitzada. Per sort, sí que ho fa l'Alcover Moll, així que hi ha esperança; ens podem sentir emparats. També m'explica que el llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, defensa l'ús de la paraula rabieta. Però si parlem de formalismes, convindria utilitzar el mot rabiola en lloc de rabieta... I perdoneu que us culpi, però crec som molts els que utilitzem aquesta paraula. Potser el que convindria és que l'Institut d'Estudis Catalans, es posés una mica les piles i l'incorporés en el seu repertori. O potser no...
Personalment, m'oposo al canvi de rabieta per rabiola en el meu ús quotidià. Per mi, la paraula rabiola és massa bonica (sona poètica i musical!) per parlar d'una cosa tan desagradable com una rabieta. També se'n pot dir rebequeria, marraneria o enrabiada, i totes aquestes opcions em semblen més contundents que rabiola, que sona a divertit i fins i tot carinyós... us asseguro que les rabietes dels petits no en tenen gaire de divertit, i menys de carinyós.
Apareixen de sobte, com un dels senyals inequívocs de l'arribada dels "Terrible Twos" (els terribles 2 anys). No sé si coneixíeu aquesta expressió, però jo l'he trobat bastant encertada per descriure el canvi d'etapa. Diuen que amb els dos anys arriben moments de canvis intel·lectuals, socials i emocionals per la quitxalla. Que aquestes vivències tan poc agradables que vivim, van lligades al canvi: és fruit del procés de creixement en què el nadó es converteix en infant. Sembla ser un moment de reafirmació de la personalitat de les criatures. I res millor per reafirmar-la, que fer-ho a crits quan al matí la fera vol escollir quines calcetes es vol posar, i que estiguin brutes les seves preferides, no li sembla un motiu suficient per no poder complaure el seu desig. Jo també en dic preadolescència, i us prometo que m'espanta pensar que amb només 2 anys (i mig), ja ens hem de barallar per la roba als matins.
El que més m'atabala de l'entrada en l'etapa rabietes és que saps que en algun moment del dia, arribaran. Com quan els primers mesos després del naixement de la criatura sabies que al vespre vindrien les estones inquietes i els còlics, i no hi havia res que poguessis (o sabessis) fer per evitar el moment del plor del nadó. Ara saps que si al vespre arribes a casa i al matí no has tingut brega, segur que abans d'anar a dormir hi haurà aquest moment màgic. No hi ha manera d'escapar-te de la dosi de geni diari. Pot arribar en qualsevol moment, fins hi ha tot després d'una estona de joc divertit o del moment més emotiu o bonic de la vetllada. No hi ha preavís, i un cop comença, no saps quan s'allargarà. Pot ser una dosi curta o una sessió llarga. Sorpresa!
Les primeres vegades són les pitjors; després el cor (i els timpans) aprenen a deixar passar la tempesta per mirar de gestionar-la amb paraules i amor, un cop tornada la calma. Però la sensació d'impotència és la predominant durant aquestes estones: un dia intentes abraçar la criatura durant aquesta estona que sembla interminable, una altra ignorar-la fins que s'acabi l'emprenyament, en algun moment t'has plantejat d'intentar raonar durant la moguda... però cap solució calma aquesta estona de rabiola. Segurament el que cal és passar-la, i després afrontar-la. Tot i que val més no donar consells: que cadascú se salvi com pugui de la tempesta.
En aquesta mateixa línia dels Terrible Twos, hem detectat un nou símptoma que s'ha instal·lat a casa com habitual. És el de dir les coses amb un to enfadat, i amb la llàgrima a punt de caure per la galta. Fets bàsics i quotidians, com demanar un got d'aigua, ja no es diuen amb un to alegre i si us plau, sinó que la tonalitat més habitual és la propera a la tristesa més absoluta. Com si el got d'aigua hagués de ser denegat. Com si el mal humor hagués ocupat el cos de la personeta. Algú més conviu amb un nan rondinaire?
Per sort tots aquests drames quotidians que us explico no són una constant, sinó una anècdota puntual (intensa, però puntual). Explicar-los sembla que els dona més pes del que, per sort, tenen en les nostres vides. Així que ningú pateixi, estem bé. A més, tot té la seva part bona: si hi ha una cosa indiscutible, és que les rabioles són un entrenament únic per fer augmentar la capacitat pulmonar de la quitxalla. Nosaltres hem vist clara la fita: esperem que la petita aconsegueixi la medalla d'or de les Olimpíades de l'esport d'apnea.