El despertador: 9 d'abril

Comín baixa a l'arena

L'exconseller és, malgrat que vol defugir el conflicte, un actiu per Puigdemont en la seva dura pugna per l'hegemonia amb Junqueras mentre la unitat estratègica és lluny. Avui també són notícia Clara Ponsatí, la vella guàrdia de CiU, la legalització del PCE i Isabel Coixet

per Ferran Casas, 9 d'abril de 2019 a les 06:00 |
Tota la carn a la graella de les europees. A Toni Comín no li agrada formar part de la competició electoral entre les dues grans famílies de l'independentisme, la de Junts per Catalunya i la d'ERC. Però és evident que amb el seu pas de deixar Esquerra (ell no vol parlar de trencament) i convertir-se en el número dos de Puigdemont a les europees es converteix -encara que no li agradi- en un alfil que reforça l'estratègia de l'expresident. L'espai neoconvergent, convulsionat aquests dies pel malestar de la vella guàrdia de CDC, ja dona les eleccions espanyoles per perdudes davant d'Esquerra -admeten que les enquestes no es poden equivocar tant i tant unànimement- i també parteix de la base que la pugna de Barcelona entre Ada Colau, Ernest Maragall, i veurem si Manuel Valls no és, per ara, al seu abast.

Establerts aquests punts, Junts per Catalunya fixa les europees com la gran batalla amb els republicans, més tenint en compte que Oriol Junqueras tornarà a ser cap de llista. Els portaveus de Puigdemont explicaven ahir que les europees de maig seran les primàries de les eleccions al Parlament, les següents i que se situen a finals de 2019 o principis de 2020, després de la sentència del Suprem i atesa la debilitat i falta de relat del Govern Torra. Oriol March i Sara González expliquen en aquesta crònica aquest nou episodi del distanciament. Comín és un actiu per Puigdemont i el farà més competitiu, però el fet que ell i l'exconseller siguin les principals cares del Consell per la República i ara baixin a l'arena electoral amb Junqueras resta perfil institucional a l'ens.


La incorporació de Comín, que s'havia anat allunyant políticament i personalment de la direcció d'ERC mentre enfortia els llaços amb Puigdemont a l'exili, és un pas més en l'estratègia de l'expresident de brandar la unitat per desgastar els seus adversaris d'Esquerra amb aquest relat. Junqueras accepta que aquesta sigui estratègica, però no la vol orgànica després de la mala experiència de Junts pel Sí, que no va aconseguir el seu objectiu electoral -la majoria absoluta- ni polític -la República-. Considera que el que toca és ampliar la base independentista i això no ho vol fer de la mà de l'antiga CDC, que combat amb ell a la rereguarda per mantenir suports.

Part de les bases independentistes, però, no en volen ni sentir a parlar d'esquerres, socialdemòcrates, dretes o liberals i porten malament les picabaralles entre partits. Prefereixen no haver de triar i la "unitat" els sembla el més pràctic, fins i tot si suma menys. Però les diferències hi són perquè el debat nacional, més en l'actual context, quan ningú sap dir ni quan ni com s'arribarà a la república, no ho és tot. El debat entre les quatre llistes independentistes a Barcelona, que va recollir Andreu Merino, va fer evident com el problema és, sobretot, el projecte de ciutat.

Ponsatí, de la "catxa" a la llista. ERC va intentar no xocar amb Comín i ell provarà de no fer-ho amb ERC. Veurem si se'n surten uns i altres. L'exconseller creu que la seva coherència està preservada. Més difícil li serà mantenir-la a l'exconsellera Clara Ponsatí, tercera de la llista i també víctima d'un exili injust, després del que ha dit els darrers mesos. Es va presentar amb JxCat el 21-D malgrat que no estalviava ja les crítiques als seus companys per haver-se deixat perdre la República després del 27-O en contra de la seva opinió. I ara hi torna. Ponsatí, un dels referents de Jordi Graupera -ara molt crític amb la direcció del procés-, no ha explicat encara com s'ha de fer efectiva i quin és el cost assumible.

En els darrers mesos ha dit que el Govern de Puigdemont "feia catxa" l'anterior legislatura, que no hi ha prou majoria per implementar la República, que la DUI va ser "un brindis al sol" i "un accident", que els presos van errar "entregant-se" i que l'executiu "no té pensament estratègic" i "no acosta la República". Ara compartirà cartell amb Puigdemont i Comín, malgrat tot. Són les contradiccions del procés, de les quals ningú s'escapa.


El referèndum de Vox. Santiago Abascal va defensar ahir celebrar un referèndum, però no per decidir sobre la independència, sinó per avalar una recentralització de l'Estat. A NacióDigital ens hem preguntat fins a quin punt aquest tindria possibilitats d'èxit i, per això, hem analitzat tots els baròmetres del CIS publicats el darrer any, fet que ens permet tenir una mostra gens menyspreable de 30.000 enquestats. I quins són els resultats? Prop d'un terç dels espanyols defensen suprimir o traure competències a les comunitats autònomes, un percentatge insuficient per aplicar el projecte de Vox, però superior al dels que prefereixen una major descentralització.

La recentralització, en tot cas, és majoritària a quatre territoris, entre els quals la Comunitat de Madrid, tal com explica aquest reportatge de Roger Tugas. I per cert, aquest migdia, a les 12.30, es farà pública una nova enquesta del CIS especial sobre les eleccions del 28-A. Estigueu-ne atents i recordeu que aquí podeu veure cap a on apunten els sondejos fets públics fins ara. Sobre les eleccions espanyoles us aconsello llegir La Veu de Nació de Carles Bellsolà.


Vist i llegit

Antoni Puigverd analitza el debat de candidats al Congrés organitzat per La Vanguardia la setmana passada al CCCB. Segons el columnista, la resta de caps de cartell es van rendir a la candidata del PP i gran novetat, Cayetana Álvarez de Toledo, ja des del començament. Puigverd assenyala com la marquesa de Casa Fuerte "camufla de principis cívics i liberals les emocions i fantasies de l'espanyolisme". Al final de l'article, Puigverd diu que Álvarez de Toledo va tractar Inés Arrimadas com una propietària a la masovera. O com una marquesa a la criada de confiança. Podeu llegir-lo aquí.


 El passadís

La presentació del llibre de Carles Campuzano va reunir veterans de la política, companys de moltes batalles enquadrats en l’antiga CDC i, fins i tot, algun diputat de Junts per Catalunya. Una de les presències més destacades va ser la de Jordi Baiget, el primer conseller descavalcat per Puigdemont arran dels dubtes expressats públicament pel referèndum. De JxCat hi havia tres diputats a la cambra catalana, tots ells de l'ala més "pragmàtica": Lluís Font, Josep Maria Forné i Xavier Quinquillà. David Bonvehí, president del PDECat, va passar a saludar Campuzano minuts abans de l'inici de la presentació però no s'hi va quedar a escoltar-lo a ell, a Pascal i a Recoder.


 L'efemèride

Havia de passar, però ningú sabia quan. I al final va ser tal dia com avui de 1977, aprofitant que era dissabte sant, que es va legalitzar el Partit Comunista d'Espanya, que havia estat perseguit i reprimit durant el franquisme. La legalització, que arribava després d'un pacte polític entre el president espanyol, Adolfo Suárez, i el seu líder, Santiago Carrillo, va permetre que es pogués presentar a les eleccions legislatives d'aquell mes de juny, les primeres democràtiques. Legalitzar el PCE era bàsic per fer creïble la transició malgrat que l'oposició dels militars i els sectors més conservadors era frontal. Que els comunistes acceptessin la bandera espanyola actual en lloc de la republicana i la monarquia va ser clau. No fer-ho va ser el que va retardar la legalització d'ERC, que no es va poder presentar com a tal a les primeres eleccions "lliures". El PCE, com el PSUC, va fer un gran resultat el 1977 però la puixança del PSOE el va empetitir i ara s'esllangueix dins d'IU. Així va recordar l'Informe Semanal de TVE el vintè aniversari de la legalització.


 L'aniversari

El 9 d'abril de 1960 va nàixer a Barcelona la directora de cinema i guionista Isabel Coixet, una de les nostres creadores més reconegudes. La seva darrera pel·lícula és Elisa y Marcela, presentada al Festival de Berlín 2019. Aficionada al cine de ben jove i ben precoç va fundar la seva pròpia productora l'any 2000 i ha participat i dirigit diverses polítiques a l'estranger. El 1990 ja va guanyar un Goya a la millor direcció novell. Els temes socials i la incomunicació entre persones són recurrents a les seves pel·lícules. L'any passat va tenir un incident amb Societat Civil Catalana, que va anunciar, sense que fos cert, que llegiria un manifest en una de les seves manifestacions. Aquí podeu veure la primera escena de Mi vida sin mi, una de les seves pel·lícules més memorables.

Ferran Casas i Manresa
subdirector de NacióDigital

Vols rebre El Despertador de NacióDigital cada matí al teu correu electrònic? 

Fes clic aquí per subscriure-t'hi

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Arxivat a:
El despertador
Participació