09
d'abril
del
2019
Actualitzat
el
11
d'abril
a les
10:26h
El 10 d'abril del 2018 la Guàrdia Civil picava a la porta de Tamara Carrasco i d'Adrià Carrasco, membres dels Comitès de Defensa de la República (CDR) a qui l'Audiència Nacional espanyola acusava de terrorisme i rebel·lió. Un any després, ell viu exiliat a Bèlgica i ha de participar en aquesta entrevista telemàticament i ella continua confinada a Viladecans, mentre la seva causa ha entrat en un laberint jurídic. Els dos parlen de com ha canviat la seva vida en els últims dotze mesos i analitzen com ha afectat la repressió a l'independentisme.
- Com recordeu, un any després, el 10 d’abril del 2018?
- Adrià Carrasco: Recordo moments de por, incertesa, incredulitat i de no saber què estava passant. També de lluitar per la meva llibertat i d’instint de supervivència.
- Tamara Carrasco: Jo recordo la por i la impotència. Com diu l’Adri, de no saber què està passant. No hauria imaginat mai que dotze homes amb armes trucarien a casa. També recordo moments de fortalesa, i de mantenir-me serena. Va ser un dia molt irreal.
- Com ha canviat la vostra vida l’exili i el confinament?
- T.C.: Hi ha hagut moments de tot, ha estat un procés. Va haver-hi un linxament mediàtic als mitjans, vaig rebre amenaces de mort al mòbil i moments d’assetjament a Viladecans. Primer, no tenia eines per gestionar-ho, però quan les vaig tenir vaig ser més forta. Ara ho porto millor. Tot i que la situació continua sent irreal, crec que tinc una actitud més lluitadora.
- A.C.: Ara tinc una vida totalment diferent, però intento sobreposa-m’hi. No pots estar pensant tota l’estona que el que t’ha passat és una desgràcia. Jo també m'he enfortit moltíssim i alhora veig les coses des d’un punt de vista més sensible.
- Adrià, ara tornaries a prendre la decisió d'exiliar-te?
- A.C.: Sí. Encara que estigui lluny de la meva gent, poder veure el sol cada dia ho és tot, davant de la mínima possibilitat d’estar entre reixes. La llibertat és el primer.
- Com explicaríeu el que representa ser víctima d’un cas repressiu com el vostre?
- T.C.: Jo no havia viscut la repressió de tan a prop i recordo quan David Fernàndez em va regalar el seu llibre Cròniques de 6 i altres retalls de la claveguera policial. Vaig començar a ser conscient de com eren els muntatges policials. De l’època de García-Valdecasas i de Garzón, i de tot el que havia fet l’estat espanyol i la Generalitat, que també ha reprimit. Vaig agafar consciència de tot això alhora que ho vivia en primera persona i coneixia gent que també ho havia patit. Va ser una hòstia de realitat molt forta, la veritat. Amb tot el que ha passat aquí, ara hi ha molta gent que es planteja què va passar al País Basc i pensa que potser ens van enganyar amb l'excusa que tot era ETA.
- A.C.: S’ha d’explicar amb paciència. Hem de ser capaços de donar una volta a la repressió i convertir-la en estratègia. Esforçar-nos a construir.
- Un cop pateixes la repressió, és difícil mantenir els objectius polítics?
- A.C.: En el meu cas, sí, perquè m’agradaria estar al meu poble i lluitar amb la meva gent. El fet d’estar desconnectat físicament fa que ho vegi tot amb una distància que em fa sentir menys implicat. I és fotut, perquè com a represaliat directe hauria de ser el més implicat. Però estic a 2.000 kilòmetres. És difícil mantenir la perspectiva. A Bèlgica hi ha moltes lluites i intento implicar-m’hi.
- En quines?
- A.C.: Aquí, a diferència d’Espanya i Catalunya, hi ha un fort rebuig als centres d’internament d’estrangers. Com a capital europea, Brussel·les hauria de ser una ciutat d’inclusió, però hi ha gent tancada pel simple fet de ser immigrant. Les devolucions en calent també són freqüents. Hi ha qui fa molts anys lluitant contra això i crec que puc ajudar. Fa poc vam participar en una acció contra un vol de deportació.
- Més enllà de les afectacions personals, com ha influït la repressió en l’independentisme?
- T.C.: D’una banda, s’han intentat criminalitzar les accions dels CDR. No s’ha entès bé la desobediència civil i en algun moment hi ha gent que s’ha quedat només amb les mobilitzacions de l’ANC i Òmnium. Dit això, soc conscient que visc en una bombolla a causa del confinament i, per tant, tinc una visió limitada.
- A.C.: Quan arriba la repressió, els esforços es focalitzen en la causa antirepressiva, a donar suport als represaliats i a explicar a tothom què està passant. Això s’ha de fer, però de vegades no es té en compte que fer-ho satisfà un dels objectius de la repressió. El millor suport que podem rebre és que la màquina segueixi funcionant i mantinguem els mateixos objectius polítics.
- T.C.: Totalment d’acord. Jo no vull llaços grocs, jo vull que es lluiti per la independència. L’Adri i jo estem represaliats per voler un país millor. Quin millor homenatge que continuar amb aquesta lluita?
- Esteu seguint el judici dels presos polítics al Tribunal Suprem?
- A.C.: Jo sí. Molts dies mentre treballo, l’escolto. Segons quines declaracions semblen un acudit. Em crida l'atenció el paper de falsa neutralitat que fa el president del tribunal.
- T.C.: Jo no el segueixo. Em fa mal veure’ls allà. Jo parlo per carta amb Jordi Cuixart i Dolors Bassa, i em fa mal saber que els condemnaran. Miro algun resum a les notícies i algun vídeo a través de Twitter, però no vull veure res més.
- Creieu que hi ha gent que ha oblidat el vostre cas?
- T.C.: No, jo crec que la gent n'és conscient, però alhora s’ha normalitzat la repressió. Cada setmana tenim un nou cas. Els presos tenen una plataforma de visibilització molt forta, que és el judici, que nosaltres no tenim, però no crec que s’hagin oblidat de nosaltres.
- A.C.: Sí, el judici té més repercussió mediàtica però nosaltres hem rebut molta solidaritat. Jo he tingut contacte amb els altres represaliats que hi ha a Bèlgica i veure que aquí hi ha gent amb un problema semblant al teu et fa sentir una mica menys sol. També em vaig intercanviar un parell de cartes amb Raül Romeva.
- Més enllà del canvi que ha fet la vostra vida, com creieu que ha canviat Catalunya des del 10 d’abril del 2018?
- T.C.: Tinc la sensació personal que el Govern ha estat més pendent d’evitar un nou 155 que de fer efectiu el mandat de l’1-O. S’han dedicat a defensar-se en comptes de construir. Ho trobo lícit, però han oblidat el més important. No sé si s’està esperant la sentència del judici o una resposta miraculosa d’Europa.
- A.C.: Hi ha una part del Govern a qui ja li està bé la situació infinita de processisme i anar tirant més o menys. Falta una voluntat de canviar les coses radicalment. També és veritat que si algú fa un moviment realment trencador, anirà a la presó. Hem de ser sincers i reconèixer que això influeix. Crec que el foc està latent i es manté el caliu però, en general, s’espera que passi alguna cosa per parar-ho tot. Però de dies D n’hem tingut moltíssims. Sempre estem esperant una cosa que mai arriba i els motius per parar-ho tot ja els tenim. La gent vol seguir fent la seva vida i no fer sacrificis, i canviar aquesta mentalitat costa.
- Continueu considerant vàlid el resultat de l’1-O, doncs?
- T.C.: Sí. El referèndum ja l’hem fet. L’estat espanyol mai deixarà fer un referèndum. Al deep state espanyol preval la mentalitat imperialista per sobre de la demòcrata.
- A.C.: El resultat és completament legítim i si Espanya proposés un altre referèndum, aniríem a votar, és clar.
- I com es pot aplicar ara aquest mandat?
- A.C.: Si sabéssim la resposta, seria l’hòstia (Riu).
- T.C.: El primer és no esperar respostes miraculoses d’Europa ni esperar un referèndum pactat.
- A.C.: Cal plantar-se i cridar l’atenció. Demostrar que fins que no hi hagi un canvi real, aquí no funcionarà res.
- T.C.: Jo crec que les persones que estan exiliades estan fent una bona feina, informant sobre les vulneracions de drets que patim. Les coses s’aconsegueixen caminant, movent-nos.
- A.C.: Estaria molt bé pensar com és el país que volem, també.
- T.C.: Abans es parlava molt del país constituent. Això s’ha de fer a cada poble, no en una comissió de 50 persones.
- Com valoreu el paper que han tingut fins ara els CDR i la seva trajectòria?
- A.C.: Els CDR suposen l’espurna que de vegades falta en la causa independentista o antirepressiva.
- T.C.: Penso que els CDR han madurat moltíssim. Cada vegada hi ha més valentia i intel·ligència. Sobretot tenint en compte el degoteig de casos repressius que han patit. El Josant, el Víctor, la Rut...
- Tots aquests casos parteixen d’acusacions dels Mossos d’Esquadra. Com valoreu la tasca de la policia catalana?
- A.C.: Tenim un problema gravíssim amb els Mossos d’Esquadra. La Brigada Mòbil funciona a part del món. És evident que la deriva repressiva comença molts cops amb detencions de la policia i el llindar de tolerància continua sent molt més ampli amb la dreta que amb l’esquerra. Falta valor per canviar el cos dels Mossos d’Esquadra. Hi ha molt verí allà dins.
- T.C.: S’han trobat amb una onada de milers de persones que no tenien controlades. Volem fer una República nova, però perseguim gent que exerceix el dret a manifestació. Això és una contradicció de la Generalitat.
- Falten dues setmanes i mitja per a les eleccions espanyoles. Seguireu la campanya?
- T.C.: Jo no. Durant la campanya molts mitjans fan d’altaveu del deep state i prefereixo invertir temps fent front a l’extrema dreta, amb el nucli d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR) que hem activat a Viladecans. No em crec que hi hagi tants feixistes com diuen les enquestes i cal aturar l’auge de l’extrema dreta al carrer abans de lamentar-nos.
- A.C.: Jo sí que les seguiré. Tot i que volem construir un país nou, encara som a l’estat espanyol i no podem ser aliens a allò que hi passi. Pel que fa a l’auge de l’extrema dreta, el feixisme s’ha de combatre al carrer. Hem d’aconseguir que Vox tingui por de muntar una paradeta al carrer.
- Com recordeu, un any després, el 10 d’abril del 2018?
- Adrià Carrasco: Recordo moments de por, incertesa, incredulitat i de no saber què estava passant. També de lluitar per la meva llibertat i d’instint de supervivència.
- Tamara Carrasco: Jo recordo la por i la impotència. Com diu l’Adri, de no saber què està passant. No hauria imaginat mai que dotze homes amb armes trucarien a casa. També recordo moments de fortalesa, i de mantenir-me serena. Va ser un dia molt irreal.
- Com ha canviat la vostra vida l’exili i el confinament?
- T.C.: Hi ha hagut moments de tot, ha estat un procés. Va haver-hi un linxament mediàtic als mitjans, vaig rebre amenaces de mort al mòbil i moments d’assetjament a Viladecans. Primer, no tenia eines per gestionar-ho, però quan les vaig tenir vaig ser més forta. Ara ho porto millor. Tot i que la situació continua sent irreal, crec que tinc una actitud més lluitadora.
- A.C.: Ara tinc una vida totalment diferent, però intento sobreposa-m’hi. No pots estar pensant tota l’estona que el que t’ha passat és una desgràcia. Jo també m'he enfortit moltíssim i alhora veig les coses des d’un punt de vista més sensible.
- Adrià, ara tornaries a prendre la decisió d'exiliar-te?
- A.C.: Sí. Encara que estigui lluny de la meva gent, poder veure el sol cada dia ho és tot, davant de la mínima possibilitat d’estar entre reixes. La llibertat és el primer.
Adrià Carrasco: "Davant la mínima possibilitat d'estar entre reixes, poder veure el sol és el primer"
- Com explicaríeu el que representa ser víctima d’un cas repressiu com el vostre?
- T.C.: Jo no havia viscut la repressió de tan a prop i recordo quan David Fernàndez em va regalar el seu llibre Cròniques de 6 i altres retalls de la claveguera policial. Vaig començar a ser conscient de com eren els muntatges policials. De l’època de García-Valdecasas i de Garzón, i de tot el que havia fet l’estat espanyol i la Generalitat, que també ha reprimit. Vaig agafar consciència de tot això alhora que ho vivia en primera persona i coneixia gent que també ho havia patit. Va ser una hòstia de realitat molt forta, la veritat. Amb tot el que ha passat aquí, ara hi ha molta gent que es planteja què va passar al País Basc i pensa que potser ens van enganyar amb l'excusa que tot era ETA.
- A.C.: S’ha d’explicar amb paciència. Hem de ser capaços de donar una volta a la repressió i convertir-la en estratègia. Esforçar-nos a construir.
Tamara i Adri Carrasco Foto: Adrià Costa
- Un cop pateixes la repressió, és difícil mantenir els objectius polítics?
- A.C.: En el meu cas, sí, perquè m’agradaria estar al meu poble i lluitar amb la meva gent. El fet d’estar desconnectat físicament fa que ho vegi tot amb una distància que em fa sentir menys implicat. I és fotut, perquè com a represaliat directe hauria de ser el més implicat. Però estic a 2.000 kilòmetres. És difícil mantenir la perspectiva. A Bèlgica hi ha moltes lluites i intento implicar-m’hi.
- En quines?
- A.C.: Aquí, a diferència d’Espanya i Catalunya, hi ha un fort rebuig als centres d’internament d’estrangers. Com a capital europea, Brussel·les hauria de ser una ciutat d’inclusió, però hi ha gent tancada pel simple fet de ser immigrant. Les devolucions en calent també són freqüents. Hi ha qui fa molts anys lluitant contra això i crec que puc ajudar. Fa poc vam participar en una acció contra un vol de deportació.
- Més enllà de les afectacions personals, com ha influït la repressió en l’independentisme?
- T.C.: D’una banda, s’han intentat criminalitzar les accions dels CDR. No s’ha entès bé la desobediència civil i en algun moment hi ha gent que s’ha quedat només amb les mobilitzacions de l’ANC i Òmnium. Dit això, soc conscient que visc en una bombolla a causa del confinament i, per tant, tinc una visió limitada.
- A.C.: Quan arriba la repressió, els esforços es focalitzen en la causa antirepressiva, a donar suport als represaliats i a explicar a tothom què està passant. Això s’ha de fer, però de vegades no es té en compte que fer-ho satisfà un dels objectius de la repressió. El millor suport que podem rebre és que la màquina segueixi funcionant i mantinguem els mateixos objectius polítics.
- T.C.: Totalment d’acord. Jo no vull llaços grocs, jo vull que es lluiti per la independència. L’Adri i jo estem represaliats per voler un país millor. Quin millor homenatge que continuar amb aquesta lluita?
Tamara Carrasco: "Des de l'independentisme s'han intentat criminalitzar les accions dels CDR i no s'ha entès bé la desobediència civil"
- Esteu seguint el judici dels presos polítics al Tribunal Suprem?
- A.C.: Jo sí. Molts dies mentre treballo, l’escolto. Segons quines declaracions semblen un acudit. Em crida l'atenció el paper de falsa neutralitat que fa el president del tribunal.
- T.C.: Jo no el segueixo. Em fa mal veure’ls allà. Jo parlo per carta amb Jordi Cuixart i Dolors Bassa, i em fa mal saber que els condemnaran. Miro algun resum a les notícies i algun vídeo a través de Twitter, però no vull veure res més.
- Creieu que hi ha gent que ha oblidat el vostre cas?
- T.C.: No, jo crec que la gent n'és conscient, però alhora s’ha normalitzat la repressió. Cada setmana tenim un nou cas. Els presos tenen una plataforma de visibilització molt forta, que és el judici, que nosaltres no tenim, però no crec que s’hagin oblidat de nosaltres.
- A.C.: Sí, el judici té més repercussió mediàtica però nosaltres hem rebut molta solidaritat. Jo he tingut contacte amb els altres represaliats que hi ha a Bèlgica i veure que aquí hi ha gent amb un problema semblant al teu et fa sentir una mica menys sol. També em vaig intercanviar un parell de cartes amb Raül Romeva.
Tamara i Adri Carrasco Foto: Adrià Costa
- Més enllà del canvi que ha fet la vostra vida, com creieu que ha canviat Catalunya des del 10 d’abril del 2018?
- T.C.: Tinc la sensació personal que el Govern ha estat més pendent d’evitar un nou 155 que de fer efectiu el mandat de l’1-O. S’han dedicat a defensar-se en comptes de construir. Ho trobo lícit, però han oblidat el més important. No sé si s’està esperant la sentència del judici o una resposta miraculosa d’Europa.
- A.C.: Hi ha una part del Govern a qui ja li està bé la situació infinita de processisme i anar tirant més o menys. Falta una voluntat de canviar les coses radicalment. També és veritat que si algú fa un moviment realment trencador, anirà a la presó. Hem de ser sincers i reconèixer que això influeix. Crec que el foc està latent i es manté el caliu però, en general, s’espera que passi alguna cosa per parar-ho tot. Però de dies D n’hem tingut moltíssims. Sempre estem esperant una cosa que mai arriba i els motius per parar-ho tot ja els tenim. La gent vol seguir fent la seva vida i no fer sacrificis, i canviar aquesta mentalitat costa.
- Continueu considerant vàlid el resultat de l’1-O, doncs?
- T.C.: Sí. El referèndum ja l’hem fet. L’estat espanyol mai deixarà fer un referèndum. Al deep state espanyol preval la mentalitat imperialista per sobre de la demòcrata.
- A.C.: El resultat és completament legítim i si Espanya proposés un altre referèndum, aniríem a votar, és clar.
- I com es pot aplicar ara aquest mandat?
- A.C.: Si sabéssim la resposta, seria l’hòstia (Riu).
- T.C.: El primer és no esperar respostes miraculoses d’Europa ni esperar un referèndum pactat.
- A.C.: Cal plantar-se i cridar l’atenció. Demostrar que fins que no hi hagi un canvi real, aquí no funcionarà res.
- T.C.: Jo crec que les persones que estan exiliades estan fent una bona feina, informant sobre les vulneracions de drets que patim. Les coses s’aconsegueixen caminant, movent-nos.
- A.C.: Estaria molt bé pensar com és el país que volem, també.
- T.C.: Abans es parlava molt del país constituent. Això s’ha de fer a cada poble, no en una comissió de 50 persones.
Adrià Carrasco: "Cal plantar-se i cridar l’atenció. Demostrar que fins que no hi hagi un canvi real, aquí no funcionarà res"
- Com valoreu el paper que han tingut fins ara els CDR i la seva trajectòria?
- A.C.: Els CDR suposen l’espurna que de vegades falta en la causa independentista o antirepressiva.
- T.C.: Penso que els CDR han madurat moltíssim. Cada vegada hi ha més valentia i intel·ligència. Sobretot tenint en compte el degoteig de casos repressius que han patit. El Josant, el Víctor, la Rut...
Tamara i Adri Carrasco Foto: Adrià Costa
- Tots aquests casos parteixen d’acusacions dels Mossos d’Esquadra. Com valoreu la tasca de la policia catalana?
- A.C.: Tenim un problema gravíssim amb els Mossos d’Esquadra. La Brigada Mòbil funciona a part del món. És evident que la deriva repressiva comença molts cops amb detencions de la policia i el llindar de tolerància continua sent molt més ampli amb la dreta que amb l’esquerra. Falta valor per canviar el cos dels Mossos d’Esquadra. Hi ha molt verí allà dins.
- T.C.: S’han trobat amb una onada de milers de persones que no tenien controlades. Volem fer una República nova, però perseguim gent que exerceix el dret a manifestació. Això és una contradicció de la Generalitat.
Tamara Carrasco: "Volem fer una república nova però perseguim gent que exerceix el dret a manifestació "
- Falten dues setmanes i mitja per a les eleccions espanyoles. Seguireu la campanya?
- T.C.: Jo no. Durant la campanya molts mitjans fan d’altaveu del deep state i prefereixo invertir temps fent front a l’extrema dreta, amb el nucli d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR) que hem activat a Viladecans. No em crec que hi hagi tants feixistes com diuen les enquestes i cal aturar l’auge de l’extrema dreta al carrer abans de lamentar-nos.
- A.C.: Jo sí que les seguiré. Tot i que volem construir un país nou, encara som a l’estat espanyol i no podem ser aliens a allò que hi passi. Pel que fa a l’auge de l’extrema dreta, el feixisme s’ha de combatre al carrer. Hem d’aconseguir que Vox tingui por de muntar una paradeta al carrer.